Uncategorized - Page 3

Lluís Raluy i els nombres primers

Publicat el dia

Avui us passo un enllaç d’un article de Pedro Alegria (Universitat del País Basc // Comissió de Divulgació de la Reial Societat de Matemàtica) titulat “La increíble vida de Luis Raluy, el payaso matemático fascinado por la ‘Teoría de Números’”

Jo vaig tenir la sort de poder compartir aquesta afició a les matemàtiques amb alguns dinars  amb ell a la Barceloneta o a Sant Adrià. En Lluís era un autodidacte pur, feia manuscrits amb la seva pròpia notació, dibuixos i era original. L’article explica molt bé tot plegat. I una còpia d’un dels llibres manuscrits la vaig entregar a la Biblioteca de Sant Adrià.

HITCHCOCK & HÄNDEL AT HALL

Publicat el dia
////

De l’Iu Pijoan:

Hola, punyeteros,

 Si fa 35 anys em diuen que els meus fills creurien en una mena de Papa Noël silvestre que baixa de la muntanya emmascarat de carbó carregat de regals, en lloc de la cosa –normal, vertadera– de clavar furiosos cops de bastó a una soca d’arbre tapada amb una manta i alimentada amb mandarines, aviso la BRIMO i que Déu hi faci més que vosaltres. Però més enllà de tradicions familiars, certament volubles, i de les creences religioses de cadascú, aquestes darreres setmanes he tingut ocasió de reflexionar llargament sobre el significat de Nadal. I he arribat a la conclusió gens original que Nadal representa en darrera instància la idea de la Bondat, que necessitem per continuar endavant el nostre camí, un cop demostrat, any rere any i sense excepció, que el que hi ha és molta maldat, en aquest món.

 Aquesta idea té –ara ve una aportació pròpia, ja més genuïna, i que generosament comparteixo amb tots vosaltres– un important component cultural. De la mateixa manera que els boreals associem Nadal amb el fred i en Sinatra cantant Santa Claus is coming to town, l’exaltació nadalenca dels bons sentiments ens ve modelada per la literatura i el cinema. Així Dickens i el seu A Christmas Carol (1843), però també un seu epígon, l’obra de Frank Capra It’s a Wonderful Life, que just aquest any en fa 75 que es va estrenar i que ha esdevingut el film de Nadal per excel·lència. Jo no deixaria de tornar-la a veure (sí, és en blanc i negre, fet que a alguns punyeteros em consta que us provoca urticària, però demano un esforç). La podeu trobar a Filmin i Movistar+. Només cal recordar que hi surt un assidu d’aquesta secció (que és la vostra): en James Stewart, a qui tots recordareu fa uns anys mirant-se l’ou com balla amb sincera curiositat. Avui torna a comparèixer amb la seva esposa Doris, ja ho veureu.

 En fi, jo no penso aconsellar-vos que feu bondat, fonamentalment perquè no soc ningú i perquè ja sé que no en fareu, però sí us desitjo que estimeu i que us estimin. La resta són punyetes, oi?

 Salut i molt bones festes.

 Au,

 Iu

  

Alguna cosa lleu

 

Alguna cosa lleu i poderosa


que qualsevol paraula fa subtil


com si fos dita amb una veu molt íntima.


Això sol ser Nadal, i la tendresa


que s’instal·la, tal volta agosarada,


al lloc mateix on, dia rere dia,


hi creixen el neguit o bé l’enveja.


No dura tanmateix la meravella


i el vent d’any nou s’endú de cop els somnis


i malfereix quasi tots els propòsits.


I jo em pregunto: ¿podem dir-nos bons


si ho som només a toc de calendari?

 

Miquel Martí i Pol

 

TEXT DE HITCHCOCK & HÄNDEL AT HALL

Borges interpretat

Publicat el dia
//

Dijous 7 d’octubre, José Luís Rodríguez Zapatero, president del govern d’Espanya (2004-2011), va presentar a l’Ateneu Barcelonès un assaig seu sobre en Jorge Luís Borges que ha titulat “No voy  a traicionar a Borges”. Jo no he sabut mai entendre la literatura de Borges, la qual cosa m’ha creat  cert complex i això m’ha portat a tenir interès en saber que deien de Borges persones en les que tenia confiança, per exemple el garlaire Iu Pijpan o Piergiordio Odifredi que dedica un capítol a Borges en el seu llibre ‘Jocs matemàtics ocults en la Literatura.

En fi, que he vist la xerrada de l’Ateneu per vídeo (enllaç)  i m’ha agradat i interessat per diverses raons. Tanmateix, crec que no llegiré Borges, encara no seré capaç d’entendre’l, però, això sí:  espero continuar  gaudint del Borges interpretat.

Les tres re-invencions de l’economia catalana. Del s XVI al s. XX

Publicat el dia

Dimecres 22 de setembre, en Franesc Roca i Francesc Artal van pronunciar una conferència a l’Ateneu Barcelonès amb el títol “Les tres re-invencions de l’economia catalana. Del s XVI al s. XX”.

El propòsit de la conferència era explicar alguns fets, alguns fenòmens, algunes idees-força que han tingut una incidència important en la transformació del país sota el punt de vista econòmic, territorial, i del benestar de la població. El que veiem és com unes idees de caire econòmic, o bé de repercussió econòmica, en algun moment de la nostra història, han contribuït de forma important en la configuració del país que podem definir com a català, és a dir, amb una singularitat, específica, detectable i reconeixible des de molts angles.

He posat una foto referent a Francesc Salvà i Campillo, inventor del telègraf elèctric (1791), reconegut internacionalment, perquè en Francesc Roca en va fer referència i  és tot un personatge poc conegut.

 

Allioli

Publicat el dia

Vaig aprendre a fer allioli als set anys quan em va ensenyar l’avi matern i des de llavors era l’encarregat de fer l’allioli. Fins l’ingrès de batxillerat (10 anys) els dissabtes també hi havia classe a l’escola pel matí només, però després, a partir del primer de batxillerat, ja no hi havia classe i el meu allioli va esdevenir habitual cada dissabte. A mi allò m’agradava: em donava un estatus dins la família i, a més, els resultats de la meva producció eren agradables i perceptibles. L’allioli ho arregla tot. Per exemple, unes patates bullides amb un bon allioli son extraordinàries. Si l’allioli és dolent allò es transforma en un puré sense cap interès.

Com deia en Josep Pla: “l’allioli és la salsa antiquíssima, popular (marinera i pagesa), típicament mediterrània”. ‘Som el país de l’allioli‘ segons Jaume Fabrega i Colom, doctor en filosofia, deixeble d’Alexandre Galí, i prestigiós critic i historiador de la gastronomia catalana. Més mediterrani o més català? En Plini el Vell ja donava compte de l’allioli després d’una visita a Tarragona “Picat amb oli i vinagre (l’all) fa molta bromera”. Essent mediterrani, el país destaca. Tinc un amic que és cap de fila als armats de Tarragona i li suggeriré que incorporin algun estendard amb el morter i la mà de morter; segur que la visió d’un columna romana avançant amb aquest símbol impressionarà.

I tot això ve arrel que demà és reis i tinc una joguina: el “babyoli”, una màquina per a fer allioli. Em sembla extraordinària i he penjat el vídeo. I, com us deia, un bon allioli ho millora tot !

Roger Penrose. Un prohom “n+x”

Publicat el dia
/////

Sovint, d’acord amb el nostre coneixement, pensem que en el futur hi ha un univers estadístic amb “n” possibilitats, però de vegades, com ara amb la COVID 19, sorgeix la possibilitat no prevista “n +1”.

La possibilitat “n +1” podria considerar-se un esdeveniment altament improbable o un ‘cigne negre’, segons l’expressió popularitzada per Nassim Taleb. Amb la teoria dels cignes negres hom pot entendre la història com una successió d’accidents altament improbables, o millor dit de la necessitat de superació que han tingut els humans davant aquests accidents.

Hi ha un personatge audaç a qui se li acut que en lloc d’adaptar-se ell a les “n” possibilitats conegudes que el futur ofereix, és millor intervenir en el futur ajustant-lo a la seva conveniència a través de la possibilitat “n +1”. Quan això passa, evidentment el ‘prohom n +1’ passa a la història: Bach, Colom, Galileu, Tolstoi, Einstein, Napoleó, Charles Chaplin …

Un cop s’ha ampliat l’univers de possibilitats a “n +1” el proper a passar a la història serà qui descobreixi la possibilitat no coneguda “n +2”, és a dir, el prohom “n +2”. La regla proposta del “n + x” vol dir que la història és per als primers que han estat capaços en fer un forat en el futur.

Encara que el futur de vegades sigui previsible, mai està tancada la possibilitat que aparegui un esdeveniment o un prohom “n + x” i capgiri les previsions. I cóm afrontar un futur incert si resulta que no és possible reduir la praxi, que és acció i resposta a la incertesa, a una teoria, que és contemplació i requereix certesa?

En el debat sobre la intel·ligència artificial hi ha qui es planteja si una màquina pot tenir consciència. Jo plantejaria el problema preguntant si una màquina pot donar solucions del tipus “n + x”, sobretot considerant què és el que pot motivar a una màquina a donar aquestes solucions. En el cas dels humans, és la voluntat. El personatge “n+x” no és un altre que l’Odisseu. Un robot podria fer d’Odisseu ?

Suposem que sí, que efectivament una màquina pot donar solucions ‘n + x’, fet que significa que pot orientar el futur. Si això fos possible, al seu torn augmentaria notablement la incertesa i la possibilitat d’obtenir un coneixement teòric i programable. Les màquines, per tal d’afrontar un futur incert, necessitarien, coneixement pràctic (saviesa), estratègia i audàcia (“n + x”). Algun robot intentant fer d’Odisseu, es quedaria fent de Quixot envestint molins de vent.

Segons Roger Penrose, en el seu clàssic “La nova ment de l’Emperador” (1989), la dificultat de les màquines per assolir la intel·ligència artificial és la impossibilitat de tenir consciència, que jo entenc com aquesta capacitat de voler ser enfront d’un futur incert; això és el lliure albir.

I aquesta és la clau. Segons el divulgador de la ciència Marcus du Sautoy, autor de “The Creativity Code: Art and Innovation in the Age of AI” arribarà el dia en que les màquines tindran un món interior que voldran expressar. Quina por: allò de la rebel·lió de les màquines i del complexe de Frankestein semblava llunyà i no.

…

A Roger Penrose (1931) li acaben de donar el premi Nobel de Física (2020). Com diu la Wikipedia a part de la física, “també ha dedicat el seu temps a les matemàtiques recreatives i és un controvertit filòsof”. A Catalunya el premi ha tingut molt poc ressò; malament. Així que he penjat -sobre la foto- l’article que li ha dedicat Pierfiorgio Odifreddi.

 

Xarxes complexes

Publicat el dia
/////

El 25 de març de 2010 en Ricard Solé iniciava una conferència al CCCB per a explicar el que son les xarxes complexes amb un exemple dels termiters que son sorprenents construccions que poden assolir els quatre metres d’alçada, que és molt si comparem amb la dimensió d’una termita, que és un animal molt petit.

Aquestes estructures son una mostra de com la intel·ligència col·lectiva pot superar la individual. El termiter el dissenya la natura per un procés darwinià: es tracta d’una solució viable amb el seu entorn natural, altrament hagués estat eliminada.

La complexitat deriva de la interacció (xarxa) i es manifesta a la natura, però també a la física, al llenguatge, a internet, etc.

En Ricard Solé (1962) va estudiar física per admiració Jorge Wagensberg , es va doctorar i actualment dirigeix el Laboratori de Sistemes Complexos de la Pompeu Fabra. També és professor extern de Santa Fe Institute (Nuevo Mexico) que és un dels principals centres de referència mundials de l’estudi de la complexitat.

L’anàlisi de la complexitat no ha penetrat prou a la teoria econòmica. S’han fet aplicacions però, per exemple, no tenim un premi Nobel amb aportacions en aquest camp. A nosaltres ens passa el que a les termites, que la intel·ligència del sistema ens supera. És un sistema format per les interaccions socials creades per nosaltres mateixos però també estem immersos en les interaccions naturals. I a diferència de les termites pretenem planificar i posar ordre.

Des d’un punt de vista natural potser els budistes deuen ser molt viables en termes darwinians, però des d’un punt de vista social podria passar perfectament que algú decidís exterminar-los. Per això a mi em sembla que la millor font d’inspiració de la teoria econòmica i penso, a més, que ha estat històricament la més reeixida, és la ètica.

Però vaja, si voleu saber més de complexitat, millor que escolteu a Ricard Solé. També podeu llegir el seu llibre “(Redes Comlejas. Del genoma a Internet” (Col.Metatemas. Ed.Tusquets, 2009) que a més de saber de física, biologia, informàtica… escriu molt i molt bé.

On més ‘bola’ li donen al Ricard Solé és al CCCB. El passat dia 20 de maig van emetre una entrevista titulada “Virus, ecosistemas y pandemia: el reto de entender la complejidad” també molt interessant.

Per escoltar la conferència sobre xarxes complexes, cliqueu damunt la imatge:

Sant Jordi 2020: fins els nassos del confinament

Publicat el dia
///

Ja fa dies que el Departament de Salut informa del nombre acumulat de morts per COVID registrat als hospitals i també del conjunt (hospitals + fora hospitals). Ahir, segons les estadístiques, als hospitals van morir 210 persones i en conjunt (hospitals + fora hospitals) van morir 205, la qual cosa és difícil a no ser que alguns morts fora d’hospital hagin ressuscitat i es comptabilitzessin en negatiu. També pot passar que els morts hospitalaris estiguessin tan malalts que morint una vegada no n’hagin tingut prou i hagin repetit.

Aquesta contradicció a les estadístiques fa dies que dura i m’ha motivat a escriure un article a favor del desconfinament immediat. Personalment pateixo pensant en els autònoms, botiguers, els que no tenen contracte…

Com que el bloc de GARLAIRES va ser concebut per a tractar temes diferents dels que habitualment tracten els mitjans i malgrat que penso que l’article és original, a la mateixa entrada hi poso un video i un enllaç amb un grup musical que he descobert aquests dies, anomenat Tuba Skynni, un grup de jazz de carrer amb base a Nova Orleans. És una manera de reivindicar el carrer.

En fi, que Sant Jordi sigui una jornada plena de lletres i, amb les lletres, reivindicacions. Salut !

Nadal 2019

Publicat el dia
////

Bon dia, punyeteros,

Espero que l’any us hagi estat tirant a propici, en general.

Aquesta vegada obrirem una mica el focus per divagar sobre la insospitada relació entre Bach i Haendel, la ceguesa dels contemporanis davant dels genis, la ceguesa dels propis genis, i de com la descoberta d’un català podia haver evitat aital catàstrofe (si fa no fa).  Enllaç: D’0ratoris i postoperatoris

Amb els meus millors desitjos, que vol dir: estimeu molt, i que us estimin més encara.

Bon Nadal i millor 2020!

Au,

Iu

POTSER NADAL

Potser Nadal és que tothom es digui

a si mateix i en veu molt baixa el nom

de cada cosa, mastegant els mots

amb molta cura, per tal de percebre’n

tot el sabor, tota la consistència.

Potser és reposar els ulls en els objectes

quotidians, per descobrir amb sorpresa

que ni sabem com són de tant mirar-los.

Potser és un sentiment, una tendresa

que s’empara de tot; potser un somriure

inesperat en una cantonada.

I potser és tot això i, a més, la força

per reprendre el camí de cada dia

quan el misteri s’ha esvanit, i tot

torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Miquel Martí i Pol

1 2 3 4