El plaer de conversar en grup
En Guifrè Belloso m’envia la primera part d’una anàlisi extraordinària del problema de les primeres matèries que tenim a sobre. Copio la introducció i en faig una entrada a Garlaires:
“Fa 13 anys va tenir lloc la última crisis de primeres matèries, el petroli va pujar fins als 140$ mentre que l’arròs o el blat es van disparar. En els països pobres es van produir rebomboris del pa pertinents mentre que als països rics va pujar la inflació. Llavors els creixements del 5% es van acabar i el límits de la globalització es van posar de manifest. Fa 13 anys vivien 6.800M de persones al món, avui són 7.800M. Les emissions de CO2 eren de 31Gigatones ara són de 36Gigatones. L’economia de l’abundància trontolla: les riqueses naturals, terra, aigua, camps de cultiu es posaran en valor”.
El problema de fons, al meu entendre, és la sobrepoblació; i és greu. Aquí va l’enllaç de la primera part i el de la segona part.
Dimarts passat, 2 de novembre de 2021, l’historiador Martin Rodrigo (UPF) va donar una conferència sobre els negocis del Marqués de Comillas a l’Ateneu Barcelonès i en la que, de fet, venia a presentar el seu darrer llibre “Un hombre, mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas”, Ed. Ariel.
Martin Rodrigo, que ja va fer la tesi doctoral sobre el Marqués de Comillas i ha publicat diversos llibres sobre ell, és qui més coneix aquesta figura extraordinàriament controvertida, sobretot perquè la seva fortuna s’origina amb el tràfic d’esclaus, però que forma part de la nostra història amb una rellevància extraordinària. La conferència em sembla imprescindible, si més no pels que no vulguin llegir el llibre.
…
En el torn de preguntes l’historiador afirmava que Espanya no solament va ser el darrer país europeu en abolir l’esclavitud, sinó que, malgrat la importància que ha tingut a Espanya el tràfic d’esclaus transatlàntic, no ha fet mai res en el camp de la memòria història, cosa que han fet amb major o menor grau a França, Anglaterra o als Països Baixos…
I aquesta mateixa setmana s’han fet unes jornades al Born amb el títol “Esclavisme a Barcelona. Una història silenciada” de la que el mateix Martin Rodrigo n’era el comissari i de la que en Josep Playà se’n fa ressò a La Vanguardia. En el segle XV, ja entre un 10 i un 15 % de la població de Barcelona eren esclaus !. La història no s’ha de silenciar.
Com deia la meva àvia, de bones intencions l’infern n’està empedrat. El govern de Madrid vol arreglar el problema de la prostitució i fa més por que una pedregada. Als Estats Units van voler arreglar l’alcoholisme i el resultat va ser la consolidació d’unes màfies per sempre més. El darrer regalet d’aquestes màfies, que amb els anys han passat a ser grups d’interès al voltant del sector del joc i l’especulació immobiliària, va ser el suport a Donald Trump.
És un tema d’una complexitat extraordinària que sovint es tracta amb poca informació. S’estima que a Espanya les xarxes de prostitució mouen 12 mil milions d’euros que podrien ocupar tranquil·lament unes 150 mil prostitutes, de les quals entre un 60 i un 80 per cent serien estrangeres; un 37 per cent subsaharianes i un 22 centreamericanes. Un 50 per cent de les prostitutes té entre 25 i 34 anys, un 26 per cent més de 35 anys, un 23 per cent entre 18 i 24 anys i un 1 per cent menys de 18 anys.
Els que tenen millor analitzat el problema son els de Càritas. Segons uns dels estudis publicats Revista de Estudios Sociales y Sociologia Aplicada nº 144 (Ed.Caritas) la motivació de l’exercici de la prostitució no té que veure tant amb el tràfic i esclavitud sexual com amb la necessitat econòmica d’obtenir uns ingressos regulars. La mala regulació de la immigració és uns factors que afavoreix la prostitució i, quan és inadequadament restrictiva, les màfies.
En un altre article de la revista esmentada es fa referència als usuaris masculins. La clientela habitual es heterogènia entre edats. No necessàriament son homes grans poc atractius físicament sinó que n’hi ha de totes les edats. Un 20 per cent dels usuaris son menors de 25 anys. Espanya és el país del seu entorn on els homes acudeixen més a prostíbuls. En una enquesta un 9,9 per cent dels enquestats deia haver-ne fet us en el darrer any. A Portugal el percentatge era del 4,7 per cent – la meitat aproximadament – i, en contrast, a França era l’1,1 per cent.
Hi ha una notable proporció d’homes amb parella estable. Com a motivació de l’ús de prostitució l’estudi destaca molt la timidesa i el rebuig al paper que se li atribueix a l’home d’haver de portar la iniciativa festejant la dona.
A més de l’estudi de Caritas és destacable el treball d’una antropòloga i feminista Dolores Juliano La prostirución: el espejo oscuro (Ed. Icària- Institut Català d’Antropologia). L’estudi aporta reflexions i molta informació, com per exemple la reglamentació històrica (Edat Mitjana, Tomàs d’Aquino, catolicisme, prostestantisme, islam, el projecte de Gabarrús, les cases de tolerància, el franquisme, etc.).
Les iniciatives legislatives han estat un desastre. Actualment hi ha una normativa legal sobre la prostitució i unes institucions per a fer-la complir. El proxenetisme, per exemple, amb consentiment o no és delicte. Hi ha algú que ho faci complir ? En economia sabem que la prohibició també acaba sent un incentiu a la corrupció policial o de qualsevol autoritat que hagi d’exercir un control per tal que faci l’orni. Per acabar-ho d’adobar el Tribunal Suprem en sentència de l’any 2004 va legalitzar l’associació de clubs “d’alterne”.
Quan vulguin legislar sobre la prostitució, sobretot que s’informin, que consultin amb els de Càritas o amb la Senyora Juliano, que aquests en saben. I també suggereixo que vegin la sèrie americana Bones. Si la causa rau en la timidesa i el rebuig al paper que se li atribueix a l’home d’haver de portar la iniciativa festejant la dona, la protagonista de la sèrie, Temperance Brennan (Bones), és una dona que pren la iniciativa. Evidentment Bones té quatre o cinc doctorats, altrament seria considerada una ‘qualsevol’, que el masclisme encara és viu. I una prova de que encara és viu és que a les mateixes sèries televisives protagonitzades per dones alliberades, molt sovint al final es casen i sempre és l’home qui demana el matrimoni i ho fa agenollant-se i preferiblement en un lloc públic com ara un restaurant o un camp de beisbol amb 100 mil espectadors i càmeres de televisió que ho retransmeten a tot el món.
Però vaja, tornant a la prostitució, el que es faci o es digui als mitjans de comunicació o als teatres i cinemes és importantíssim també. Que no es pensin els polítics que en la lluita contra la prostitució superarem països culturalment més avançats per unes quantes idees – bones intencions – que hagin tingut.
Veient la publicitat del joc que hi ha a les televisions orientada a la gent més indefensa, que els governants que ho toleren vulguin acabar ara amb la prostitució no se’m fa creïble.
Avui dedico l’entrada, en primer lloc, a les tradicions associades a la ramaderia de la mà d’un article de Joan- Ignasi Elias que em passa en Ricard Estrada: el minotaure, la vaca sagrada, l’anyell de Déu, la matança del porc, la transhumància, el refranyer, el bestiar a la literatura i a l’art. Enllaç
I en relació a la transhumància, els camins ramaders constitueixen un patrimoni econòmic, cultural, històric, arquitectònic, paisatgístic i ecològic important a preservar i la Fundació Món Rural ha fet seu aquest objectiu i ha organitzats jornades, cursos, ha anat actualitzant un mapa de camins i va elaborar l’estudi “Camins ramaders i transhumància a Catalunya. Recomanacions i propostes’ que també comença per les tradicions. Per raons ecològiques, es treballa des de diverses institucions en reactivar els pasturatges.
Tant de bo els ramats arribessin a la llera del Besòs, seria una imatge preferible a les segadores mecàniques que tenim ara per tallar la gespa crescuda amb una aigua que paga el peatge d’AGBAR. Els ramats ja havien arribat al Besòs.
“Normalment els carnissers barcelonins portaven els seus ramats fins el Pla de Barcelona i una vegada allà els pasturaven durant un temps en els aiguamolls de les desembocadures del Besòs i el Llobregat”
L’aprovisionament càrnic de Barcelona a la Baixa Edat Mitjana. Una xarxa terrestre de comerç de Ramon Agustí Banegas López
Jo encara havia arribat a veure ramats a la llera del Besòs a l’alçada de Montcada, això sí, en un entorn extraordinàriament tronat.
Dijous 7 d’octubre, José Luís Rodríguez Zapatero, president del govern d’Espanya (2004-2011), va presentar a l’Ateneu Barcelonès un assaig seu sobre en Jorge Luís Borges que ha titulat “No voy a traicionar a Borges”. Jo no he sabut mai entendre la literatura de Borges, la qual cosa m’ha creat cert complex i això m’ha portat a tenir interès en saber que deien de Borges persones en les que tenia confiança, per exemple el garlaire Iu Pijpan o Piergiordio Odifredi que dedica un capítol a Borges en el seu llibre ‘Jocs matemàtics ocults en la Literatura.
En fi, que he vist la xerrada de l’Ateneu per vídeo (enllaç) i m’ha agradat i interessat per diverses raons. Tanmateix, crec que no llegiré Borges, encara no seré capaç d’entendre’l, però, això sí: espero continuar gaudint del Borges interpretat.
No m’agrada com estan quedant les super-illes de Barcelona, se’m fa molt estrany, però tinc la impressió i em molesta que el tema s’ha polititzat en el sentit que ha entrat en els objectius dels departaments de propaganda i agitació de determinats partits polítics. Per deformació professional, quan observo les xarxes tinc certa mirada estadística i detecto una insistència estadísticament ‘anormal’ de determinades persones ‘anormalment’ vinculades. Actualment hi ha eines per a que a que aquesta mirada estadística esdevingui anàlisi rigurós – en diuen mineria de dades o data mining en anglès- però està a l’abast de qui ho pugui pagar. Si alguna institució, com es diu, de veritat vol lluitar contra els ‘fake news’, disposa d’eines per desemmascarar el treball d’intoxicació dels departaments de propaganda i agitació, la qual cosa té un benefici secundari extraordinari a més d’evitar la confusió, que és devaluar determinats tècnics que ocupen un càrrec per la seva acció politico-intoxicadora i no per una vàlua professional, com hauria de ser.
La qüestió és que hi ha un problema gravíssim de fons que és el de trànsit i les emissions de CO2 que s’ha de resoldre i la solució de les superi-illes ha vingut Barcelona ha vingut inspirada en bona mesura per Salvador Rueda que era el director de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona. És biòleg, psicòleg, enginyer ambiental i va començar la seva carrera professional a l’ajuntament de Sant Adrià, de la qual cosa no se’n amaga, i la seva proposta tenia una base científica – la més científica, des del meu punt de vista; hi havia altres propostes – basada en els treballs d’Ildefons Cerdà.
Les seves idees han quedat recollides en el llibre “Regenerando el Plan Cerdà. De la manzana de Cerdà a la supermanzana del urbanismo ecosistémico” que fou presentat al Col.legi d-enginyers de Camins. Aquest és l’enllaç.
I sobre l’Ildefons Cerdà, si voleu passar una bona estona, no us perdeu la conferència d’en Lluís Permanyer a l’Ateneu l’any 2018. Està penjada a YouTube i he posat l’enllaç a l’entrada que he fet al bloc de Garlaires. La meva recomanació completa és escoltar la conferència diumenge 10 o dimarts 12 d’octubre quan comenci a fer-se fosc i quan s’acabi, passar de les preguntes, i menjar quatre o cinc unes castanyes i una tall de moniato (un de sencer és excessiu) acompanyat d’una copa de vi ranci de la casa Muller o de vi de Porto. Amb la tardor ve la foscor i pot ser depressiva; amb aquesta fórmula la fareu amable, en gaudireu i l’efecte us pot durar fins desembre que amb el Nadal tot s’anima.
Dimecres 22 de setembre, en Franesc Roca i Francesc Artal van pronunciar una conferència a l’Ateneu Barcelonès amb el títol “Les tres re-invencions de l’economia catalana. Del s XVI al s. XX”.
El propòsit de la conferència era explicar alguns fets, alguns fenòmens, algunes idees-força que han tingut una incidència important en la transformació del país sota el punt de vista econòmic, territorial, i del benestar de la població. El que veiem és com unes idees de caire econòmic, o bé de repercussió econòmica, en algun moment de la nostra història, han contribuït de forma important en la configuració del país que podem definir com a català, és a dir, amb una singularitat, específica, detectable i reconeixible des de molts angles.
He posat una foto referent a Francesc Salvà i Campillo, inventor del telègraf elèctric (1791), reconegut internacionalment, perquè en Francesc Roca en va fer referència i és tot un personatge poc conegut.
Avui tenim a Garlaires en Josep Maria Ureta, periodista expert en economia i escriptor que, segur, molts de vosaltres ja coneixereu. Ens comenta amb molta gràcia – professionalitat, art – el darrer llibre d’en Miquel Puig “ Els salaris de la ira”. És un comentari amb títol: L’ascensor avariat. Un luxe comptar amb aquestes col·laboracions.
Aquest agost s’ha fet pública una sanció de la Comissió de la Competència (CNMC) ha imposat a les grans constructores per posar-se d’acord en el repartiment del pastís de la licitació d’obra púbica (vegeu nota Diario) Les grans constructores son un oligopoli i ho son gràcies a l’ajut que reben dels partits polítics amb poder a través de l’acció legislativa i de govern.
La CNMV demana la inhabilitació d’aquestes grans empreses per a concórrer a l’obra pública però, amb el control del sector públic i els mitjans de comunicació que exerceixen aquestes empreses, és extraordinàriament improbable que això passi.
També ha quedat en evidència el funcionament oligopolístic del sector elèctric. Així és desprèn de l’anàlisi que fa l’Andreu Mas Colell en un article dedicat al que està passant en el mercat elèctric amb els augments del preu de l’electricitat. L’article ‘El mercat elèctric preocupa’ (La Vanguardia (07/09/21)), és entenedor (això no és gens fàcil) i explica quines son les causes dels augments en el preu de l’electricitat. Part de les causes de l’augment deriven de la necessitat de fer la transició energètica, però part son simplement efecte del caràcter oligopolístic del sector.
Com en el cas de les constructores, les elèctriques també mantenen l’oligopoli gràcies al control que exerceixen sobre els partits en el poder. De fet elles mateixes dicten de quina manera i amb quins mecanismes s’ha de fer la transició energètica; dicten la política energètica del govern, vaja.
Evidentment els oligopolis preocupen; no solament representen un cost en eficiència elevadíssim, son la corrupció del sistema democràtic. La qüestió és que arribats a aquesta situació oligopolística, com podria dir algun polític pràctic, qui posa el cascavell al gat? A part de mirar a Europa, que és la reacció pròpia davant de problemes que semblen insolubles, està molt bé que persones influents com l’Andreu Mas-Colell posin en evidència aquests problemes.
He il.lustrat l’entrada amb una foto de les 3 Xemeneies de la meva filla Maria.
