Garlaires - El plaer de conversar en grup

Josep Montasell i Dorda. Tocant de peus a terra

Publicat el dia
////

El passat 25 de Març al Restaurant de les 7 Portes celebrarem sopar tertúlia sobre L’EMPRESA AGRÀRIA PAGESA: DESAPARICIÓ O  READAPTACIÓ I RACIONALITZACIÓ? amb en Josep Montasell i Dorda de ponent. Pagès fins als 35 anys, Enginyer tècnic agrícola i expert en gestió d’espais agraris periurbans, ha estat Director del Parc Agrari del Baix Llobregat (1998-2013) i tècnic de la Diputació de Barcelona fins al 2017. Amb una trajectòria dedicada a la preservació i desenvolupament del territori, ha impulsat projectes com el Parc Rural del Montserrat i el Parc Agrari de Sabadell. Ha participat en la redacció del dictamen sobre agricultura periurbana del Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE), amb en Joan Caball (Unió de Pagesos) com a ponent, i en diverses iniciatives com BCN Smart Rural per a l’impuls de l’agricultura intel·ligent a Catalunya.

En els darrers 20 anys, Catalunya ha perdut gairebé la meitat dels seus pagesos i ramaders, i cada any desapareixen 500 pagesos. Avui, el 38% dels titulars tenen més de 65 anys, mentre que els joves menors de 35 anys només representen un 5%. A més, el 70% de les terres conreades no són propietat dels pagesos que les treballen, i això dificulta encara més el relleu generacional i la viabilitat del sector. Tot plegat ens porta a una realitat preocupant: Catalunya no és autosuficient alimentariament. Amb l’actual superfície agrícola, només podem cobrir el 44% de les necessitats alimentàries amb productes de proximitat. La pressió dels immobiliaris i els fons d’inversió que compren terres, situa la pagesia davant un repte monumental.

Resum de la tertúlia

 

Salvar els mitjans de comunicació

Publicat el dia
//

La Unió Europea va aprovar el Reglament Europeu de Llibertat de Mitjans de Comunicació que va entrar en vigor el mes de maig de l’any passat i és d’obligat compliment des del mes d’agost del 2024 en alguns dels seus punts i en el mes d’agost d’enguany ja ho serà en la totalitat del seu contingut. Algunes de les obligacions normatives estan recollides l’anomenat Pla d’Acció per la Democràcia amb 41 mesures aprovat  (17/09/24).

La competències reguladores les assumeix la Comissió Nacional del Mercat i la Competència (CNMC) que tindrà una Direcció de Mitjans de Comunicació. Hi ha d’haver-hi un registre de mitjans, els mitjans han de declarar qui es el propietari, explicar els comptes, s’intentarà evitar que les subvencions públiques serveixin per a finançar els mitjans afins al partit que governa, la concentració de la propietat, es vol protegir el secret professional, la independència del periodista… A l’enllaç de dalt teniu un detall.

El tema és extraordinàriament complex. Afecta la transparència, el govern obert, la llei “mordaza”, el codi penal… I dilluns 3 març es va organitzar una jornada en el  Col·legi de Periodistes. A l’enllaç de la jornada  teniu els ponents i passo també l’enllaç del vídeo de la jornada que dura 3 hores i 33 minuts. Els organitzadors van repartir els papers del que havia de tractar cada ponent i tothom va dir la seva.

Destacaria  unes referències molt oportunes al codi deontològic dels periodistes de Catalunya (Josep Carles Rius) i a l’aprovat pel Consell d’Europa l’any 1993 (Francesc Rafols)  perquè essent el dret  informació un dret fonamental  el codi deontològic el defineix i conceptualitza i això és fonamental per la regulació. La informació a protegir hauria de ser exclusivament la que pugui encaixar dins del codi deontològic. És bàsic i no es te en compte. Podrien obligar als mitjans a fer constar, ja en el registre, quin és el seu codi deontològic de referència.

En general hi havia moltes esperances posades en aquesta normativa, encara que pesa allò de que feta la llei feta la trampa. A més el sector ha canviat. El canal de Karlos Arguiñano a YouTube té 527 mil subscriptors. No és un mitja de comunicació ? I les webs de les institucions oficials ? I més: els ajuntaments, independentment del color, podien condicionar la premsa local però és que ara s’han ficat a les a les xarxes, alguns amb bon criteri però l’autobombo és fàcil. L’exèrcit s’ha ficat a les xarxes. La reforma legal que s’està fent, difícil, no serà obsoleta ja d’entrada? No se’ls hi escapa tot plegat?

…

Un dels factors de la complexitat del sector és l’econòmic, la viabilitat de les empreses periodístiques i no està clar que tingui solució. Segons l’eminent economista francesa Julia Cagé la publicitat no salvarà els ingressos dels mitjans. Proposa considerar la informació com l’educació a efectes que es pugui beneficiar de subvencions i avantatges fiscals i redefinint a la vegada l’empresa periodística a mitges entre l’empresa normal i la fundació. Aleix Calveras Maristany fa una ressenya a ‘Nada es Gratis’ del llibre de Julia Cagé “Salvar los medios de Comunicación”(*) (Anagrama, 2017) on es resumeix el treball de l’autora (30/05/24).

Entre altres coses el llibre dona una possible solució a limitar la concentració de la propietat, que és un dels aspectes que ha de resoldre el regulador, la CNMC. No se si li faran cas. La idea fonamental d’equiparar el dret a la informació al dret a la formació no la veig recollida ja en el reglament europeu.

En fi, tinc la impressió que l’esperada normativa es pot quedar curta.

Geopolítica

Publicat el dia
/

El Grup d’Investigació IAFI (UB), presidit per Dídac Ramírez,  organitza un seminari anual que enguany dedica a la Xina i la seva influència. De moment Mercè Carreras-Solana, professora de la UB experta en Xina, en ha facilitat el vídeo d’un documental que compara els impactes de les polítiques de desenvolupament en diferents llocs de la Xina al 2009 i deu anys després al 2019. Ens comenta que som al 2025 i sis anys a Xina amb la pandèmia pel mig son com 30 anys a Europa i per tant aquest documental està, en part, desfasat, però serveix igualment per veure la metodologia de prova i error emprada pel govern xinès. Han tingut ensopegades però  van endavant decididament.

…

I de la Xina a la geopolítica mundial. L’amic i company Jordi Ferrer ‒, UAB i Sabadell ‒ m’ha passat la transcripció  del discurs al Parlament Europeu, el passat 19 de febrer de 2025 de l’economista i analista de polítiques publiques, professor Jeffrey Sachs. L’acte fou organitzat per l’exsecretari general adjunt de l’ONU i actual eurodiputat per BSW Michael von der Schulenburg. Es titulà “La geopolítica de la pau”. Quin coneixement i quin discurs ! Me n’adono de quantes coses desconec. Qüestions fonamentals i bàsiques de què passa al món.

Xavier Marcet. Management humanista

Publicat el dia
/

28/02/25

En el pròleg del llibre “27 pellizcos de management” (2022) , que es tracta de 27 màximes de Xavier Marcet sobre management il·lustrades amb dibuixos de Paco Solé Parellada,  l’editor Jordi Nadal afirmava, “Xavier Marcet sap d’innovació, humanisme i acció, això és de vida”. Exactament el  mateix es podria dir de Paco Solé Parellada que dimarts 25 va presentar una conferència de Xavier Marcet a l’Ateneu Barcelonès.

A Xavier Marcet, com a consultor empresarial, que ha observat l’experiència de moltíssimes empreses i empresaris, se’l pot contemplar com algú que acumula,  guarda i expressa la saviesa en el seus llibres emprant molt les màximes.

Les màximes son molt importants. Segons l’Enciclopèdia Catalana  és una veritat moral proposada com a regla de conducta (1a accepció) o una sentencia que conté un precepte moral o pràctic expressat en llenguatge breu i reflexiu (2ona. accepció). Al meu entendre les màximes, ja siguin proposicions positives o normatives, són de gran utilitat per orientar en el coneixement i decisió. No estan provades, però tenen un suport evidencial fort que les fa perdurar en el temps.

Una cosa son les situacions de risc, en la que podem fer estadístiques i veure per on poden anar les coses i una altra situacions d’incertesa més forta que és sovint el seu problema. En situació d’incertesa, quan no hi ha estadístiques, és quan les màximes – el coneixement expert–  està en la base de les decisions.

També les màximes presenten paradoxes. En un entorn complex tenen una rellevància desigual. M’explicaré a mode de caricatura: hi ha un refrany (és una màxima) que diu “més valen llibres que lliures”, està bé, oi?, però compte!, ni ha un altre que diu “més valen lliures que llibres”. I ara què? En què quedem? Ja veiem que podem tenir un problema que es manifesta particularment greu amb els aprenents de bruixot. En mans de qui pot caure aquest coneixement sintètic? Es complicat respondre, entraríem en un debat a més  molt actual. El que si puc dir és que  veient el títol del darrer llibre de Xavier Marcet  ‒Management del sentit comú‒ em quedo més tranquil. El sentit comú és el punt de partida, deia Karl Popper .

També em deixa tranquil el fet que ‘management humanista’ de Xavier Marcet s’hagi manifestat a la pràctica completament coherent amb el negoci, això és una organització que afegeix valor i crea riquesa. El coneixement és acció i la seva aplicació és un art.

////

07/03/25

La conferència d’en Xavier Marcet (Ateneu Barcelonès 25/02/25) ha interessat. El vídeo ja està disponible. El periodista Toni Rodríguez Pujol ens ha dedicat una article  a Intermedia News titulat Gestionar la incertesa.  A part de que està molt bé,  és un honor; en Toni és un primera espasa.

De les idees de Xavier Marcet, el perquè i com del management, de les quals en Guifré Belloso n’ha fet una bona síntesi, la seva atenció es centrava sobretot en el talent, les persones i el capital humà. Com destaca en Guifré “l’estratègia son les persones”.

A part d’aquestes idees va fer cites, totes interessants, però en destaco la de Luis Pérez-Breva del MIT que va emprar per veure la potencialitat del talent. Doctor en Intel·ligència Artificial pel MIT, és enginyer químic per l’Institut Químic de Sarrià, Físic per l’Ecole Normale Supérieur de França i Economista pel MIT. El seu càrrec al MIT és director dels equips d’innovació.

A l’enllaç del seu CV al MIT es destaca particularment el seu treball  Innovating: A Doer’s Manifesto (MIT Press, 2017). La idea bàsica de la que parteix és que la innovació és un resultat, no pas un procés ni un producte,  innovar és una habilitat que es pot practicar i millorar. Mentre l’emprenedoria és crear noves empreses, innovar és resoldre problemes del món real. L’any 2017 va presentar aquest llibre a la Fundació Rafael del Pino. Podeu veure el vídeo a YouTube . Per comptes de predir el futur, cosa impossible, recomana intentar demostrar que una cosa no funcionarà INCERTESA

Motivació psicològica

Publicat el dia

Relacionat amb el talent i la motivació us recomano Inma Puig, psicòloga, experta en creació, formació i desenvolupament d’ equips d’alt rendiment a les organitzacions empresarials i també en l’àmbit de l’esport. La seva idea central és que tots tenim exactament les mateixes necessitats però les dosis del diferents ingredients que integren la  combinació que satisfà aquestes necessitats és diferent i la clau de la motivació està en trobar aquestes dosis. Ho exposa en un vídeo on explica les seves experiències al Barça i al Celler de Can Roca i es fa molt entretingut. Vaig passar una bona estona veient-lo.

Habitatge II

Publicat el dia

En relació al debat organitzat per la SCE (5/2/25) titulat “Té solució el problema de l’habitatge’, David López Rodríguez de Banc d’Espanya, va concloure que el mercat te rigideses i que no hi ha solució a curt termini. Això justificaria, com a mesura excepcional, les limitacions a l’augment dels preus de lloguer de l’habitatge. Mariona Segú proposava també un recàrrec a l’IBI per a pisos buits i tots coincidien en que es tractava d’un problema molt greu que requeria  un pacte d’Estat.

…

El pacte d’Estat és una solució difícil perquè el sector de la construcció te una gran capacitat de ‘segrestar el regulador’ (condicionar a l’Administració Pública). Per tant: qui li posa el cascavell al gat? El propi model productiu, esbiaixat cap al totxo, està en la base del problema.

Com exemple, encara que el nombre de pisos en poder de fons d’inversió sigui  un percentatge relativament reduït del parc d’habitatges, el paper de les Administracions, plenament justificat, de regular i exercir el dret de tanteig i retracte ha estat molt decebedor. En aquest enllaç d’un article a Público s’explica com podria ser la via legal. Fa referència a Madrid però és generalitzable. El retracte ni tant sols afectaria els guanys de les entitats financeres, simplement afectarien les rendes especulatives de fons i a determinats polítics vinculats. I res.

…

El problema és dramàtic. Neus Tomàs ‒el Diario‒ en un post setmanal es fa ressò del testimoni dels mestres de Barcelona:

“Igual que un metge no pot operar sense anestèsia, nosaltres no podem continuar fent la nostra feina si els alumnes no tenen assegurats uns mínims, com un lloc on viure o un dinar”, explica en Joan Artigal, mestre d’Infantil a l’Institut Escola Trinitat Nova// “En el primer intent de desnonament la seva mare no era a casa i els Mossos d’Esquadra van treure el nen del llit sense sabates. Ara dorm amb sabates perquè pensa que ho vindrà a buscar la policia”// “No pot ser que defensem els drets d’un fons voltor amb seu a Nova York i que després els polítics no apliquin les lleis que ells mateixos han creat”, explica un educador.

Quan sento o veig  que els empleats de les empreses d’Eivissa o Andorra no hi poden viure o que hi ha nuclis de barraques al Parc de la Serralada Marina, tinc la impressió de que hi ha regressió respecte l’època en que els empresaris feien colònies pels seus empleats amb habitatge, escola…. El propi empresariat liderava i cuidava el sistema. Ara no.  Per arreglar el problema de l’habitatge, el pacte d’Estat hauria de començar per arreglar el propi sistema.

…

Ja podeu veure el  vídeo de  la xerrada del responsable d’habitatge de l’Ajuntament de Barcelona a l’Ateneu (30/01/24). Destaca que l’ajuntament ofereix habitatge assequible construït en sòl municipal sense cedir la propietat del sol. Cerquen promotors – cooperatives , entitats sense finalitat de lucre,  promotors privats… – per a fer habitatges que al cap de 75 anys han de revertir a la ciutat. El cost de l’habitatge és el de construcció, sense cost del sòl, que s’ha de finançar amb una hipoteca.

La mesura és important perquè en part la causa del problema actual de la manca d’habitatge s’atribueix a que la protecció oficial al cedir la propietat als particulars ha fet que aquests habitatges entressin a la cadena especulativa deixant fora les generacions futures.

Van explicar que l’Ajuntament disposa d’un registre per a recollir totes les sol·licituds d’habitatge i hi ha una demanda general que correspon a circumstàncies diverses de 30.000 unitats de convivència. Estan preparant un nou Pla d’Habitatges (2025-2032) i les previsions son lliurar 3.000 habitatges aquesta legislatura. No cobreixen, doncs.

…

Jordi Roca Jusmet, catedràtic de Teoria Econòmica a la UB, em dona els seus comentaris sobre l’acte a la SCE:

“A mi em va agradar molt la Mariona (en David va fer també força bé l’exposició de dades). Sense amagar les limitacions i problemes no veia altre solució a curt termini que el control de preus. Interessant també la proposta fiscal de gravar (i al debat va deixar clar que el gravamen addicional podia ser molt gran, tot és qüestió de voluntat política) i només els pisos buits sinó tots els no dedicats a habitatge principal (amb el que s’ataca pisos buits, segones residències i turístics i no precisa la difícil definició i comprovació sobre què és un pis buit). També va dir que a Paris la norma del 30% funcionava i s’estava plantejat pujar-la al 50%. I una proposta important per reduir discriminació alhora de seleccionar llogaters va ser dels avals públics sobre el pagament de lloguers que seria (i difícil trobar una altra que ho sigui) win win pels llogaters i propietaris i no molt costosa en diners públics (doncs el percentatge de llogaters que no paguen és petit)”.

 

El futur és de la IA

Publicat el dia
////

La conferència inaugural de la darrera Jornada del Economistes (21/11/24) «Economia i globalització en l’era de la IA»  de Xavier Ferràs Hernández, que a més de doctor en economia és enginyer de telecomunicacions, em va semblar fonamental per a orientar-se.

Molt didàctica, molt d’ESADE, començà descrivint en què consisteix la IA i explicà com històricament cada context tecnològic havia marcat un model organitzatiu, com les empreses adaptades a les noves tecnologies s’havien imposat  i com grans empreses que no s’adaptaren als canvis havien decaigut.

I d’aquí ja passà a considerar  en quin nou model organitzatiu ens porta el nou context tecnològic. En aquests moments les majors del món  ja estan plenament dins la tecnologia de la IA. Estem en una revolució científica sense precedents. Un dels exemples que posà fou el del liti que és una primera matèria essencial amb tota la problemàtica pròpia de les primeres matèries i que ara pot ser substituït per altres materials dissenyats mitjançant la IA.

El nou model organitzatiu és empresarial però també social polític i geopolític. Per començar, la IA requereix moltíssima energia i hi haurà molta pressió per a l’ús micro-reactors nuclears.

Per un altre costat des del 2022, la Xina supera els EEUU en producció científica. Aquesta setmana ha estat notícia la davallada a Borsa de NVIDIA  que fundada l’any 1993 ja encapçalava el rànquing de les empreses més grans del món. En el darrers anys totes les companyies mundials a l’àmbit de la IA necessitaven els xips de NVIDIA, però aquest dilluns s’ha anunciat el sorgiment de  DeepSeek, la IA xinesa que funciona sense xips d’última generació de NVIDIA i això ha provocat una disminució de la cotització del 17 per cent. Curiosament les restriccions comercials imposades pels EEUU han servit per a que els investigadors xinesos cerquessin solucions amb el que tenen disponible gratuïtament a internet.

El futur és de la I+D. I Europa, segons Xavier Farràs, pot jugar bé en l’àmbit que s’anomena ‘camions ocults’,  que son empreses més petites amb una gran especialització. Posà d’exemple ASML.

Recicladors, immigració i model econòmic

Publicat el dia
//

Per veure imatges impactants de l’economia no cal anar al cinema. Al carrer Avila 103 de Barcelona hi ha un magatzem drapaire anomenat Recuperaciones Barrera on hi  van molts recicladors de ferralla.  Un dia a les sis de la tarda, allò semblava un formiguer amb tota aquella gent, molt pobre, principalment senegalesos, entrant i sortint amb els seus carretons de supermercat plens o buits.

L’Ajuntament de Barcelona (serveis de neteja), que gasta més de 300 euros anuals és el principal contractista final i va encarregar un estudi/enquesta a la UB i els principals investigadors, Federico Demaria, Daniele Vico i Julián Porras Bulla, han fet un article per 5 Cèntims (20/11/2024) titulat “La paradoxa del reciclatge: “Com els treballadors més essencials de Barcelona queden fora del sistema”. També Antonio Cerrillo es va fer ressò del treball de la UB amb un article en el que aporta moltes dades (La Vanguardia 30/05/2024)

Resulta que a Barcelona hi ha més de 3.000 recicladors informals que, de mitjana, guanyen uns 20 euros al dia. Aquests recicladors  recullen al voltant de 120 kg de ferralla per persona i dia. Reciclant  més de 100.000 tones de metall anualment  contribueixen significativament al reciclatge de metalls de la ciutat.

Malgrat aquesta contribució, els recicladors pateixen una marginació legal, econòmica i laboral. No tenen papers, contracte,  guanyen misèria, no tenen llar… un desastre i s’estudien solucions.

Un dels pocs economistes que jo havia vist preocupar-se d’aquestes temes era el professor Jacint Ros Hombravella. S’interessava particularment per l’evolució dels preus d’aquests materials ja que una davallada de preus podia tenir conseqüències devastadores sobre aquesta gent. Això no es tracta a l’estudi, que d’altra banda, està molt bé i que s’hagi encarregat i fet.

…

El tema de la immigració es complex i està sent molt debatut. Vaig escoltar fa poc una conferència de Jesús Fernandez Villaverde a la Fundació Rafael del Pino (12/12/24). Proposava prohibir la immigració. Taxatiu: sí als immigrants amb un doctorat no a la resta per raons fiscals ja que la despesa social (educació, sanitat, pensions…) al llarg de la seva vida seria superior a la seva contribució en impostos. També proposava estimular l’augment de la fecunditat dels espanyols. Tanmateix, segur que hi han espanyols deficitaris fiscalment pel conjunt de la seva vida. Penso que ho hauria de considerar aportant dades i anàlisi.

El problema té que veure molt amb el model productiu. S’hagués hagut de tenir  en compte  l’avís que ens feia fa molt de temps Martin Wolf, veient ja que la bombolla immobiliària petaria (La Vanguardia 15/07/2006). La cosa anava així:

–Martin Wolf. (en referència a les enormes inversions que s’havien fet en el sector immobiliari privat)… ¿Cómo podrán devolver ustedes tanto dinero si no invierten en producir bienes para exportar?
–Víctor Amela. Fácil: ¡atraeremos hacia aquí a más y más europeos con dinero en los bolsillos!
–MW. Hacer de España la Florida de Europa… Bueno, ésa es la visión optimista del asunto, pero es un monocultivo, y si flojease…
‒VA. Siempre podremos vender sol, mar y paisajes (mientras no los machaquemos).
–MW. Ya, ya… Que vengan europeos ricos a gastar y emigrantes pobres a trabajar. Y ustedes, a vivir de la renta… Es una opción, pero … no sé si eso dará para todo y para todos.

Les conseqüències d’aquella disbauxa sostinguda fins ara estan magníficament explicades en aquest article de Xavier Roig

Sobre la immigració directament, Jordi Roca Jusmet m’ha enviat un article que em sembla  molt recomanable. És una recensió a la Revista Economia Crítica de llibre  «Los mitos de la inmigración. 22 falsos mantras sobre el tema que más nos divide» de Hein de Hass (Ed. Península 2024)

El llibre, que tracta el problema amb profunditat, parla també del problema fiscal esmentat abans i el relativitza molt. Però vaja, temes complexes deuen requerir també solucions complexes i imaginatives atenent la diversitat de factors i circumstàncies.

Habitatge

Publicat el dia
/
Acabades les festes de Nadal toca  “sant tornem-hi”. El debat de l’habitatge segueix intens. Des de que ho vam tractar  a GARLAIRES l’octubre del 24 amb un article de Jaume Miranda se n’ha parlat moltíssim . El problema deriva d’un mal plantejament de fa molts anys Com explica en Santiago Niño “El 1958, el ministre d’Habitatge, José Luis Arrese, va dir ‘España ha de ser un país de propietarios, no de proletarios” (On Economia 29/12/24) )  i en un període relativament curt l’habitatge va acabar en la cadena especulativa. Més o menys hi ha un consens en que les coses s’han fet malament.
La qüestió, tanmateix, és com trobar ara una solució. No és gens fàcil i s’està debaten molt. Una de les mesures que apunta Andreu Mas-Colell en el seu article “És l’hora de l’habitatge” (Ara, 1/12/24) i que m’ha sembla particularment interessant és la següent :
  • “Que el propietari d’una casa unifamiliar vegi que convertir-la en vuit habitatges li sortirà molt a compte. O que el propietari d’un pis de l’Eixample de Barcelona el pugui subdividir en dos sense demanar la conformitat dels veïns. És cert: aquests propietaris faran diners. Estan en una posició privilegiada. Però si exploten el seu privilegi construint, i no simplement apujant el lloguer, el fi desitjat s’obtindrà: l’oferta augmentarà i la pressió sobre el lloguer baixarà. Surt a compte”.
En Santiago Montero ens aporta també la seva reflexió a  “Habitatge, preus i impostos”.

Good will towards men

Publicat el dia
//

Un any més, tenim la felicitació de Nadal del ‘garlaire’ l’Iu Pijoan . Passo també l’enllaç del escrit que adjunta a la felicitació i que titula “De les insospitades relacions entre l’antropofàgia, els navegadors i la glòria del Senyor”.

Bon Nadal

Quim

///////////

 

Bon dia, punyeteros!
 
Un altre any que marxa (ja?), un altre de nou que ve de camí.  
Com que de les moltes incògnites que obre l’episodi del Naixement diria que ja us n’he parlat en alguna ocasió, avui ens podrem centrar en la dimensió artística a través dels segles, del XIV al XX, passant pel XVIII, en tres disciplines diferents: pintura, música i poesia.
 
Enguany, el poema és d’en Narcís Comadira, pintor i poeta gironí celebrat per mi i els meus vint-i-dos millors amics pels antològics articles sobre gastrosofia que va escriure temps era temps. Aquí ens participa una descripció commoguda del fresc del Naixement de la fascinant Capella dels Scrovegni, a Pàdua. Si la coneixeu (la Capella), no fa falta que digui res més, que deia aquell filòsof alemany. Si no, ja feu tard.

NADAL SEGONS GIOTTO
Cappella degli Scrovegni
Hi ha el bou i hi ha la mula
i hi ha la menjadora
i sant Josep, que pensa 
cara a l’espectador;
i un ramadet d’ovelles
i una cabreta bruna
i dos pastors d’esquena
que miren l’enrenou
que fan, sobre la cova
-la cova que no és cova-,
cinc àngels voleiant.
Cinc àngels que voleien
fent clares ballmanetes
davant d’un cel de fosca 
que va perdent el blau.
I, al fons de tot de tot,
hi ha unes muntanyes grises,
fetes de roca dura,
tallades com cristalls.
I davant de les muntanyes,
a un relleix de la penya,
estricte, hi ha el portal
-que no és un portal-.
És un sopluig de fusta,
precís, clar d’estructura,
senzilla arquitectura 
per confegir un cobert.
I en el seu àmbit pobre,
hi ha la Verge Maria
i el Nen, que és la Paraula,
i que ara no diu res.
I treu el cap, sol·lícita,
en un racó, una dona,
i tot està aturat
en un moment etern.
I els nostres ulls sorpresos
s’ho miren, i una llàgrima
va congriant-se, càlida
al cor del nostre hivern.
 
La música –qui ho havia de dir–, ve de la mà del número del Messies referit a la mateixa escena, amb Georg Solti i Kiri Te Kanawa, i el Cor i l’Orquestra Simfònics de Chicago. Al final hi apreciareu clarament els angelets fent ballmanetes, però també, quan esclata el “Glory to God in the Highest”, la clamorosa absència dels baixos. Que la Glòria del Senyor sigui un estat on no hi ha lloc per a baixos ni barítons, és una altra incògnita de la Nativitat que em corseca íntimament i particular.
 
Bones festes a tothom, i molt d’amor, actiu i passiu!
 
Au,
 
Iu

 

1 2 3 … 22