Lleure cultural - Page 4

Grandpa Elliott

Publicat el dia
/

Playing for Change és un projecte que va arrencar l’any 2005 amb la gravació de la «Stand By Me» A diversos llocs del món els músics es connectaven simultàniament a través d’auriculars de manera que s’escoltessin els uns amb els altres i cadascú interpretava una part de la cançó com si fossin una orquestra. El mes de març d’enguany ja s’havien registrat 140 milions d’audicions.

Alguns dels músics que van participar en el projecte eren coneguts com en Bono o Manu Chao i altres eren músics de carrer. Un d’aquests músics de carrer era Grandpa Elliott. Amb ell el French Quarter de Nova Orleans esdevé un temple musical del blues, igual que La Scala de Milà amb l’òpera.

L’èxit del projecte multimèdia va animar a la Fundació Playing for Change a crear una banda musical que ha actuat a arreu del món, per exemple al Hondarribia Blues Festival (2012)

Allà va Grandpa Elliott en el seu carrer:

CORPUS: 700 anys

Publicat el dia
//

Bona tarda, punyeteros,

Entusiasmats com esteu amb el teletreball, us imagino frisosos, mirant el correu aquesta tarda cada dos per tres, desesperats per tenir notícies de l’ou com balla: “Aquest any ballarà? No ballarà? Farà un si és no és? Allò que no muda però arregla?”

Doncs em sap greu, però no us cal patir tant, perquè diu que el podreu mirar quan vulgueu en “streaming”, que es veu que fa modern.

Ara bé, per als membres del selecte grup “Punyeteros-VIP”, que tant sí com no exigiu veure’l in concert, he de dir no sense tristor que hi ha hagut divergències entre el Poder Civil i l’Eclesiàstic, i davant d’aquest nou cisma d’Occident no puc dir-vos sinó que aneu personalment a la Catedral a veure el pa que s’hi dóna…

Si els camins del Senyor ja eren per definició inescrutables, en aquest temps tot s’ha fet molt més estrany encara, a fe de Déu!

En fi, que passeu una molt bona vuitena del Corpus.

Cuideu-vos molt.

Ou!

Au,

Iu

Cliqueu damunt la imatge per a veure el document ‘Corpus. 700 anys’

Cello angelical

Publicat el dia
/

La Teresa Valls, m’envia la interpretació al violoncel de “La Chasse” de Robert Harold Thomas acompanyada per Guillermo Prats al contrabaix.

Ja de petita em semblava un angelet. Ja passa amb els petites, després es fan grans. Però no, de gran es va dedicar a la música i semblava talment un àngel extret d’aquells retaules que hi ha a les esglésies. Ja sé que no té una explicació ni una raó, però sembla tan clar que és un àngel que perquè no acceptar-ho.

De moment, acceptant-ho, no he arribat a contradicció. Un àngel és un missatger. I quin és el seu missatge? Normalment sol ser de pau, però, sentint el que m’envia, sembla un missatge de que l’ordre estètic-matemàtic-musical és una referència intacte.

A la presentació dels concerts no s’ementa la seva qualitat angelical que ja queda palesa en el transcurs de l’execució. Expliquen, això sí, que la Teresa Valls i Palmada és la primer violoncel de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Formada a l’Escola de Luís Claret va estar guardonada amb el “Premi Jordi Savall 1999”. Ha format part de l’Orchestre des Jeunes de la Meditérranée, de la JONC, l’IRO, l’Acadèmia del Liceu i de l’òpera “Hansel i Gretel” del Petit Liceu i ha col·laborat regularment, amb l’OBC, l’Orq. Simfònica del Vallès i l’ Orq. Filharmònica de Catalunya.

En Guillermo Prats, amb el seu contrabaix ha tocat de tot: clàssica, Jazz amb la Laura Simó, Fados amb la Névoa, boleros amb la Mayte Martin, teatre en una obra del Josep Lluís Bozzo i – ATENCIÓ! – als pastorets a Sabadell. I és que la cosa lliga; cap contradicció.

I no penséssiu que soc subjectiu perquè sigui la meva cosina. No, coneixent-la bé, parlo amb coneixement de causa, està clar.

Una utopia a l’abast

Publicat el dia
//

Com a conseqüència del Covid-19 i la sotragada econòmica que comporta, aquests dies es parla de la renda bàsica i es dona com un fet. Casualment he trobat un escrit de l’any 1998 titulat “El dividend social i l’impost negatiu sobre la renda. Una utopia a l’abast” que m’ha semblat excel·lent.

L’autor, Josep Arias Velasco (Valladolid,1934-Barcelona, 2018), és un personatge no menys curiós. Inspector d’Hisenda, especialista en dret fiscal i en finançament autonòmic, va ser també, autor teatral i escriptor en altres gèneres. Malgrat ser mort encara hi ha a internet la seva pàgina personal que es diu ‘Teatre Financer i Tributari‘ i en la que es poden trobar articles seus.

“El camí de la punxa conclou sempre en la rosa”

Publicat el dia
//

Bon dia, punyeteros enclaustrats,

Espero que us trobeu bé de salut i d’ànims, en aquestes estranyes circumstàncies que ens ha tocat de travessar “nel mezzo del cammin di nostra vita”. Jo vaig fent, que ja és un què. Com deia en Calders:

“Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària,

i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.”

Ara com ara, volem, necessitem creure que el 23 de juliol podrem celebrar Sant Jordi, i que podreu anar a la platja, ni que sigui per torns: ens cal tenir fites a què aferrar-nos, oi?. És allò que en Jordi Guitar li diu a la Vienna: “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”. De fet, la frase exacta no és pas aquesta, però aquí la diem així, i valgui com a homenatge a la Montserrat Roig: el diàleg original, de ritme tan aspre com el seu contingut, fa: ⁂

Doncs això, bona Diada, i que al juliol ens puguem veure al carrer. Estimeu-vos i que us estimin, preferiblement de veritat.

Iu

Cliqueu sobre la imatge:

Cançó de suburbi

Publicat el dia
/

La Névoa ha volgut compartir la Cançó de Suburbi (J.M. Segarra/Toni Soler) interpretada per ella i en Vicens Solsona:

“Fa un any estàvem dinant, junts, a l’exterior… era abril i menjàvem migas…Hi tornarem… segur…. no sabem quan però tornarem a dinar junts, a l’exterior, tranquil·lament..”

Cliqueu la imatge:

Medicina i literatura

Publicat el dia

En la lliçó inaugural del curs 2016-2017 de la Universitat de Barcelona, la Dra. Amàlia Lafuente Flo, catedràtica de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB, analitzà les relacions entre la medicina i la literatura. A Edicions de la UB n’han fet un ebook que podeu descarregar clicant sobre la imatge.

Òpera als balcons

Publicat el dia
/

La soprano Beatriz Jiménez Marconi homenatja des del seu balcó la feina de totes aquelles persones (conductors de transport públic, policies, farmacèutics, dependents de supermercats, personal de neteja, taxistes, transportistes, operaris de serveis bàsics com la llum o l’aigua) que aquests dies de confinament pel coronavirus treballen perquè les nostres vides segueixin més o menys endavant.

Gràcies a ella també.

Pep Pujol i Andreu a la Sala Beckett

Publicat el dia
/

L’octubre de 2019 va morir Josep Pujol i Andreu, un company de promoció d’econòmiques a la UAB amb el que hi tenia amistat. Des de que vam acabar l’any 1981 no ens veiem, però l’afecte perdurava. Erem molt col·legues. A tots dos ens interessava molt l’economia però jo tirava cap a les matemàtiques i ell cap a la història. Em comentava que no entenia com algú es podia passar el dia fent matemàtiques. Quan vaig veure la seva tesi era jo qui no entenia com algú es podia passar el dia fent treballs propis d’en Ramon Garrabou, excel·lent historiador i soporífer professor.

En Pep Pujol, que, com diu la necrològica del Servei de Premsa de la UAB, compatibilitzà la formació amb l’activisme universitari, va acabar sent de catedràtic d’història econòmica i vice-rector (!?).

Ara tinc l’oportunitat d’escoltar altre cop en Pep Pujol de la mà de la seva filla Alba, que és actriu i interpreta amb en Pep Cruz una obra d’Àlex Rigola basada en les converses de l’Alba amb el seu pare abans de morir. En Pep Pujol preveient el seu final li va suggerir a l’Alba fer una sèrie d’entrevistes i l’Àlex Rigola s’hi va interessar estant en Pep amb vida. Tracten, diuen, més de la vida que de la mort : individualisme, el neoliberalisme, la família, l’immaterial, la humanitat, la comunitat, l’existencialisme, la supervivència, l’amistat, l’amor…

L’obra – “Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers” – es pot veure a la Sala Beckett.

Gràcies Pep, un descregut recalcitrant fabricat als ‘hermanos gabrielistes’ anirà a veure que vas acabar pensant de tot plegat.

Quim

Crónica de Joan Safont

Lluitar és riure x Montse Castellà a El Nacional

L’art de Joan Rendé

Publicat el dia
/

Sent estudiant, durant la transició, per allò d’estirar ben fort per a fer caure l’estaca corcada del règim, havia fet de geganter, venut llibres per Sant Jordi, de taquiller en actes culturals a l’ateneu, de servei d’ordre…i també de corresponsal del diari Avui a Sant Adrià on de referent em va tocar en Joan Rendé

Amb ell m’ho havia passat extraòrdinàriament bé. De vegades ens havíem de trobar per tractar alguna qüestió de la informació i recordo haver parlat de tot amb ell durant hores i a la feina dedicar-li potser un parell de minuts tirant llarg.

Aquests dies s’ha presentat el nou llibre de Joan Rendé “Ballaven el black bottom”. A baix poso l’enllaç de l’entrevista que li van fer a TV3 on en Joan explica que quan fa un llibre intenta que sigui una obra d’art. Aquesta és la seva veritat. Té altres veritats: la família, els vins, la terra, la gent, els cavalls… i els llibres, com a obra d’art, son la sublimació d’aquests conjunt immens de veritats.

Per a veure l’entrevista clickeu sobre la imatge

1 2 3 4 5 6