Magnífic escrit de l’Iu Pijoan a partir de la seva experiència al cor del ‘Messies Participatiu’.
De l’Iu Pijoan:
Hola, punyeteros,
Si fa 35 anys em diuen que els meus fills creurien en una mena de Papa Noël silvestre que baixa de la muntanya emmascarat de carbó carregat de regals, en lloc de la cosa –normal, vertadera– de clavar furiosos cops de bastó a una soca d’arbre tapada amb una manta i alimentada amb mandarines, aviso la BRIMO i que Déu hi faci més que vosaltres. Però més enllà de tradicions familiars, certament volubles, i de les creences religioses de cadascú, aquestes darreres setmanes he tingut ocasió de reflexionar llargament sobre el significat de Nadal. I he arribat a la conclusió gens original que Nadal representa en darrera instància la idea de la Bondat, que necessitem per continuar endavant el nostre camí, un cop demostrat, any rere any i sense excepció, que el que hi ha és molta maldat, en aquest món.
Aquesta idea té –ara ve una aportació pròpia, ja més genuïna, i que generosament comparteixo amb tots vosaltres– un important component cultural. De la mateixa manera que els boreals associem Nadal amb el fred i en Sinatra cantant Santa Claus is coming to town, l’exaltació nadalenca dels bons sentiments ens ve modelada per la literatura i el cinema. Així Dickens i el seu A Christmas Carol (1843), però també un seu epígon, l’obra de Frank Capra It’s a Wonderful Life, que just aquest any en fa 75 que es va estrenar i que ha esdevingut el film de Nadal per excel·lència. Jo no deixaria de tornar-la a veure (sí, és en blanc i negre, fet que a alguns punyeteros em consta que us provoca urticària, però demano un esforç). La podeu trobar a Filmin i Movistar+. Només cal recordar que hi surt un assidu d’aquesta secció (que és la vostra): en James Stewart, a qui tots recordareu fa uns anys mirant-se l’ou com balla amb sincera curiositat. Avui torna a comparèixer amb la seva esposa Doris, ja ho veureu.
En fi, jo no penso aconsellar-vos que feu bondat, fonamentalment perquè no soc ningú i perquè ja sé que no en fareu, però sí us desitjo que estimeu i que us estimin. La resta són punyetes, oi?
Salut i molt bones festes.
Au,
Iu
Alguna cosa lleu
Alguna cosa lleu i poderosa
que qualsevol paraula fa subtil
com si fos dita amb una veu molt íntima.
Això sol ser Nadal, i la tendresa
que s’instal·la, tal volta agosarada,
al lloc mateix on, dia rere dia,
hi creixen el neguit o bé l’enveja.
No dura tanmateix la meravella
i el vent d’any nou s’endú de cop els somnis
i malfereix quasi tots els propòsits.
I jo em pregunto: ¿podem dir-nos bons
si ho som només a toc de calendari?
Miquel Martí i Pol
Google disposa d’una base de dades composta per més de 500 mil milions de paraules tretes de més de 5,2 milions de llibres digitalitzats entre 1500 i 2008 en alguns dels idiomes més habituals (anglès, alemany, francès, xines, espanyol…) i l’any 2010 llança una aplicació que s’anomena Books Ngram Viewer que informa del nombre de vegades que una paraula ha estat utilitzada en la literatura -en els llibres escanejats- en un any en concret, oferint, a més una gràfica que pot anar de l’any 1800 a l’any 2019, en aquests moments.
Veiem un exemple (podeu clicar sobre la imatge):
En hem interessat pels termes ‘Johann Sebastian Bach’ ‘ ‘Wolfgang Amadeus Mozart’. El període que escollim és de 1800 a 2019 i la base de dades fa referència als llibres en anglès. Llavors la gràfica ens dona el percentatge que aquests noms apareixen, tal com els hem escrits (majúscules, accents, nom complet…) en els llibres que es van publicar i estan escanejats per Google format part de la base de dades.
En el cas de Bach i Mozart, a part que Bach supera a Mozart en els llibres en anglès, es detecta un interès més gran aquesta la música en termes relatius al llarg dels anys i que l’interès per un i per l’altre segueix els mateixos cicles. A la literatura Alemany es confirma més interès pel Bach que pel Mozart, a Italia la cosa està més igualada i a França guanya Mozart.
Com es pot observar, aquesta eina pot ser molt valuosa per a realitzar anàlisis històrics, lingüístics o literaris.
Bon dia, Punyeteros!
Un dels signes més evidents de la inescrutabilitat dels camins del Senyor és precisament la història de Nadal. Com solia recordar amb to dramàtic el meu avi Àngel, de qui he heretat l’amor incondicional per la xocolata desfeta i la inclinació per les facècies: “Nuestro Señor Jesucristo nació en un pesebre: donde menos se espera, salta la liebre”.
Doncs bé, la Nadala d’enguany va dedicada a l’únic no-personatge de l’esdeveniment, Sant Josep, gràcies a la veu poètica d’en Josep Pedrals i el seu ritme inconfusible. Com a banda sonora, una versió swinging de “El desembre congelat” de la Locomotora Negra que la Diputació de València va emprar fa uns anys com a melodia d’una simpàtica campanya no menys nadalenca.
NADALA DE SANT JOSEP
La senectut m’ha arribat amb un tràmit / que em privarà de ser un conco neulit:/una custòdia magra, però un càrrec balsàmic,/perquè hi ha un fill espuri que m’ha estat concedit.
En realitat, m’ha tocat la noieta,/que diu que és Déu mateix qui l’ha prenyat./I alguna cosa hi deu haver de certa/ entre aquestes camàndules, perquè m’ha impressionat.
Té un no-sé-què diàfan i llunàtic,/però és recta i discreta i molt prudent./Ser-li la salvaguarda no em sembla problemàtic. / De fet, com a companya és excel·lent./
Prò com que ja no estic pel xafarranxo /de tenir una femella i un vailet,/procuro de ser pràctic: sóc jo que cuino i planxo/ i així ella fa la seva i jo també em distrec.
Perquè als acords del pacte esponsalici/ jo vaig assegurar-me que el meu pla de pensions/ servís encara els meus petits capricis…/Si no, és tan trista, la jubilació! /Potser amb el nen retorno a l’obrador/i li ensenyo les gangues de l’ofici.
El que és més peculiar d’aquesta història/ és que hi ha alguna força de l’atzar/ que em va portar a la tasca donant-me una victòria/entre un grup d’homes totalment dispars:
Jo, que sempre m’oculto i no em delato,/i que era allà perquè m’havia confós,/de cop, vaig adonar-me que el gaiato/ m’havia començat a treure flors
i que la mossa (qui ho havia de dir)/ ho va trobar diví.
Crec que, en el fons, aquesta criatura/ només em necessita per ‘nar fent la viu-viu./Jo m’encarregaré que no passi fretura/ i així seré un bon pare putatiu.
I, escolta tu, que sigui el que déu vulgui,/ que jo em quedaré aquí al peu del canó!/Avui m’ha demanat que me l’endugui/ al poble, per inscriure’s al padró./Almenys, així sóc útil!/Cobra’m el cafetó!
Josep Pedrals
 |
Disseny, il·lustracions i realització: Neus Pla i Toldrà (2012)Música: «El desembre congelat» (adaptació d’un tema de la Locomotora Negra, del disc Round Chr…
youtu.be
|
Estimeu i sigueu estimats, aquest dies i durant tot l’any que ve. Em sembla que ens farà falta.
Bones Festes!
Iu
De Ricard Estrada:
“En Joan-Ignasi Elies ens va fer un article que ens relaciona els ocells amb la nostra vida relacional, espiritual, la pintura i la música.
Entre festa i festa, aquest començament de desembre en Joan-Ignasi Elies, ens complau amb la segona part dels Ocells (*) i el seu impacte sobre el nostre dia a dia. El cinema, la literatura recullen la vinculació de les aus i els humans.
Gaudeix de la lectura i dels vídeos que l’acompanyen.”
(*) 1a. Part
Una vegada ja ha començat el curs, en Joan Ignasi Elies, ens ofereix la primera part d’un article sobre les muntanyes. Com és habitual el text està trufat de fotografies i referents musicals interessants.
Ricard Estrada Arimon
Cliqueu sobre la imatge:
Playing for Change és un projecte que va arrencar l’any 2005 amb la gravació de la «Stand By Me» A diversos llocs del món els músics es connectaven simultàniament a través d’auriculars de manera que s’escoltessin els uns amb els altres i cadascú interpretava una part de la cançó com si fossin una orquestra. El mes de març d’enguany ja s’havien registrat 140 milions d’audicions.
Alguns dels músics que van participar en el projecte eren coneguts com en Bono o Manu Chao i altres eren músics de carrer. Un d’aquests músics de carrer era Grandpa Elliott. Amb ell el French Quarter de Nova Orleans esdevé un temple musical del blues, igual que La Scala de Milà amb l’òpera.
L’èxit del projecte multimèdia va animar a la Fundació Playing for Change a crear una banda musical que ha actuat a arreu del món, per exemple al Hondarribia Blues Festival (2012)
Allà va Grandpa Elliott en el seu carrer:
La Teresa Valls, m’envia la interpretació al violoncel de “La Chasse” de Robert Harold Thomas acompanyada per Guillermo Prats al contrabaix.
Ja de petita em semblava un angelet. Ja passa amb els petites, després es fan grans. Però no, de gran es va dedicar a la música i semblava talment un àngel extret d’aquells retaules que hi ha a les esglésies. Ja sé que no té una explicació ni una raó, però sembla tan clar que és un àngel que perquè no acceptar-ho.
De moment, acceptant-ho, no he arribat a contradicció. Un àngel és un missatger. I quin és el seu missatge? Normalment sol ser de pau, però, sentint el que m’envia, sembla un missatge de que l’ordre estètic-matemàtic-musical és una referència intacte.
A la presentació dels concerts no s’ementa la seva qualitat angelical que ja queda palesa en el transcurs de l’execució. Expliquen, això sí, que la Teresa Valls i Palmada és la primer violoncel de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Formada a l’Escola de Luís Claret va estar guardonada amb el “Premi Jordi Savall 1999”. Ha format part de l’Orchestre des Jeunes de la Meditérranée, de la JONC, l’IRO, l’Acadèmia del Liceu i de l’òpera “Hansel i Gretel” del Petit Liceu i ha col·laborat regularment, amb l’OBC, l’Orq. Simfònica del Vallès i l’ Orq. Filharmònica de Catalunya.
En Guillermo Prats, amb el seu contrabaix ha tocat de tot: clàssica, Jazz amb la Laura Simó, Fados amb la Névoa, boleros amb la Mayte Martin, teatre en una obra del Josep Lluís Bozzo i – ATENCIÓ! – als pastorets a Sabadell. I és que la cosa lliga; cap contradicció.
I no penséssiu que soc subjectiu perquè sigui la meva cosina. No, coneixent-la bé, parlo amb coneixement de causa, està clar.
La Névoa ha volgut compartir la Cançó de Suburbi (J.M. Segarra/Toni Soler) interpretada per ella i en Vicens Solsona:
“Fa un any estàvem dinant, junts, a l’exterior… era abril i menjàvem migas…Hi tornarem… segur…. no sabem quan però tornarem a dinar junts, a l’exterior, tranquil·lament..”
Cliqueu la imatge:
La soprano Beatriz Jiménez Marconi homenatja des del seu balcó la feina de totes aquelles persones (conductors de transport públic, policies, farmacèutics, dependents de supermercats, personal de neteja, taxistes, transportistes, operaris de serveis bàsics com la llum o l’aigua) que aquests dies de confinament pel coronavirus treballen perquè les nostres vides segueixin més o menys endavant.
Gràcies a ella també.