Lleure cultural

15ª Bienal Manifesta a les 3 Xemeneies de Sant Adrià de Besòs

Publicat el dia
///

Ja fa més de tres setmanes que s’ha inaugurat, a la tèrmica de les 3 Xemeneies de Sant Adrià, la quinzena edició de Manifesta. És positiu que l’espai s’hagi obert al públic, que aquesta obertura es faci amb una activitat cultural com és l’art contemporani i que hi hagi un espai dedicat a la memòria històrica de l’edifici i al seu entorn social.

Tot plegat està fent que força gent parli de l’edifici de la tèrmica i dels seus usos. Es comprova que l’edifici, la seva història i el seu entorn físic i social generen molt d’interès entre el públic assistent.

La Plataforma de les 3 Xemeneies –veïnal– ha col·laborat amb Manifesta, aportant documentació per a una sala habilitada com a exposició anomenada Espai de la Memòria i en la que es recullen documents històrics. També hi ha altres col·laboradors com Salvador Rueda, que va començar la seva carrera professional a l’Ajuntament de Sant Adrià.

Tanmateix des de la Plataforma es lamenta que el famós Catalunya Media City no està, ni molt menys, garantit així com adverteixen del perill d’instrumentació de la cultura en favor de l’especulació immobiliària.

A part del conjunt impressionant de les 3 Xemeneies, allà hi ha un solar on s’hi volen fer 1800 habitatges. Com que es zona inundable, ho han arreglat dient que això es faci constar en el registre de la propietat, passant qualsevol problema futur als nous veïns.

I malgrat que la Constitució prohibeix explícitament l’especulació immobiliària (art.47) el Departament de Territori no hi veu especulació. Els propietaris, en les seves transaccions han valorat els terrenys en 800 €/m2 però resulta que el Departament ha fet uns estudis econòmics segons els quals val 300€.(aprox).

Resulta que al final, a la pràctica, la interpretació d’un principi constitucional depèn d’un informe econòmic. El tema és tan important, que, per tenir la seguretat que l’estudi és rigorós, els veïns van proposar al Departament que encarregués a algú com ara el professor José Garcia Montalvo – prestigiós economista amb premi Jaume I d’Economia- una revisió (homologació) de l’estudi, però el Departament va contestar que no hi havia pressupost.

Però vaja, ni que sigui per a veure l’edifici colossal, la visita és recomanable. L’entrada es pot comprar a la web de Manifesta i és molt econòmica també. Us passo també una guia amb dades tècniques elaborada per la Plataforma que pot ser d’utilitat.

Pasqual Maragall i el 47

Publicat el dia
//

La llei de rendiments decreixents, que formulà David Ricardo, afirma que cada vegada s’obtindrà menys producció addicional quan s’afegeixin quantitats addicionals d’un input mentre els altres inputs romanguin constants. Això s’aplicava al sòl agrari. A mesura que t’allunyaves del centre el rendiment decreixia fins arribar a cero (igualtat ingressos i despeses). Si , per qualsevol raó, per exemple millores de transport, es produís una millora que desplacés el ‘rendiment cero’, tots els rendiments es veurien afectats positivament. Aquesta idea la considerà Pasqual Maragall a la seva tesi doctoral i pogué portar-la a la pràctica. Si arregles Torre Baró, se’n beneficia des de Sant Andreu a l’Eixample o Pedralbes i tota la AMB.

Tant ho va aplicar, que economistes molt rellevants, com ara en Cinto Ros Hombravella, consideraven que les transformacions  assolides per la política urbanística de Maragall als barris,   superava a les dels Jocs Olímpics.

Explico  això després de veure la pel·lícula ‘El 47’ que  em va impressionar i on en Pasqual Maragall també n’és protagonista. A part de la tesi, era una gran persona. El vaig conèixer com a professor a la UAB, com a president d’Iniciatives on jo treballava  i també a Sant Adrià on ell i  l’Hereu van ser els alcaldes que ens van tractar amb més respecte i consideració. El protagonistes son un lluitadors socials, per necessitat i per tirar endavant. Uns lluitadors  molt propers. I en Maragall, no se si de la manera com explica la pel·lícula, però  els hi va fer cas i costat que és una cosa extraordinària.

Si aneu a veure-la – ho recomano- tranquils que no va d’economia, és emotiva totalment, però sí, hi ha un fons econòmic rellevant.

Corpus 2004: Florilegi de vanes disquisicions

Publicat el dia
//

Bon dia de Corpus, punyeteros!

Ja hi tornem a ser, i l’ou torna a giragonsejar des d’aquest mateix matí fins diumenge (més o menys: consulteu-ho) en els següents patis i claustres de la capital (a La Garriga, per exemple, també el podreu veure): l’Ateneu Barcelonès, la Casa de l’Ardiaca, els Jardins de Rubió i Lluch, la Catedral, el Museu Frederic Marès, el Museu Marítim de Barcelona, la basílica de la Puríssima Concepció, el carrer de la Llibertat, els Castellers de Barcelona, el Centre Cívic Can Deu, el Centre Cívic el Sortidor, el Centre de Gràcia, les Escolàpies de Llúria, la Parròquia del Sant Àngel Custodi, la Masia de Can Cadena, l’Oratori de Sant Felip Neri, el Parc de Sant Martí, la Parròquia de Santa Maria del Taulat, el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, el Seminari Conciliar de Barcelona, el Taller Sant Camil i la Torre de la

Però aquest any hi ha una novetat (que no s’esvaloti el galliner: continua essent gratis), i és que commemorem el 600 aniversari d’uns ballarins no menys acreditats: un gegant anomenat “Goliat” va sortir per primera vegada, que se sàpiga, per la processó del Corpus de 1424. Precisament sobre coses que van passar el segle XV (i més) tracta el somieig consuetudinari, que us adjunto. El que potser no és prou conegut és el significat de la lletra de la popularíssima “El Gegant del Pi”, en concret del passatge “ara balla pel camí (…) ara balla pel terrat”. Doncs bé, sembla ser que “camí” i “terrat” eren els malnoms de dos elements de la Rambla després d’una de tantes reformes urbanístiques, a quina més reeixida. Es veu que el passeig central va quedar enrajolat i molt alt, fet que recordava els terrats de les cases. A un nivell inferior, el flanquejaven dues vies per al pas de carros, persones i altres bèsties (com ara): aquest seria el “camí” de la cançó.

Aprofiteu i no sigueu dropos, que sempre foteu igual. Si us decanteu pel centre podreu anar al Museu Marès, que val molt la pena (tant el pati, com l’ou, i fins i tot el museu) i així, de passada, com aquell que no ho vol, admirar l’esplèndida Plaça de Sant Iu.

Que estimeu pla fort i que us estimin pla més fort encara!

Ou!

Au!

Iu

FLORILEGI DE VANES DISQUISICIONS

 

 

Guimerà es viu

Publicat el dia
///

Àngel Guimerà, és un clàssic amb un reconeixement internacional fora de dubtes i no està en el Pla d’Estudis de l’Institut del Teatre. Cóm és això? Si teniu una estoneta, us recomano visualitzeu el vídeo EXPERIÈNCIA GUIMERÀ, una taula rodona organitzada per l’Ateneu Barcelonès amb Sergi Belbel, Joan Lluís Bozzo, Enric Majó i Carme Sansa, moderats per Joan Martori i amb motiu del centenari de la mort de Guimerà. L’acte no es desenvolupa com si hi hagués un guió, està clar, però va sortint informació de molt interès i sí:  Guimerà és viu.

Salvador Dalí i les matemàtiques

Publicat el dia
//

Des del 6 de novembre i fins el 30 d’abril es podrà veure el ‘Crist de Port Lligat’ de Salvador Dalí, al Teatre-Museu Dalí de Figueres; un quadre molt matemàtic. La relació entre Dalí la matemàtica era molt sòlida. Fins hi tot el divulgador de les matemàtiques Marcus du Sautoy dedica a aquesta relació una conferència. Tanmateix l’enllaç correspon a un extracte per la qual cosa us passo dos articles on la relació de Dalí amb les matemàtiques queda molt ben explicada. El primer és l’article La matemàtica en la creatividad de Dalí de Pedro Miguel González Urbaneja, que havia estat professor a la UB i la UPC i el segon és Dalí experience: Salvador Dalí and Maths de Silvia Benvenuti en el que també hi ha una bibliografia al final.

Salvador Dalí va promoure una reunió de savis al Museu de Figueras que es celebrà l’1 i 2 de novembre de 1985, al Museu de Figueres organitzada per Jorge Wagensberg i en la que varen participar Peter Landsberg, Günter Ludwig, René Thom, Evry Schatzman, Ramon Margalef i Ilya Prigonine. Del congrés se’n va editar un llibre titulat Proceso al azar i també se’n va fer un DVD publicar Editrama. Els vídeos es poden visualitzar gratuïtament a youtube en la seva versió original en la que s’utilitza el català a la introducció i la traducció simultània.

 

Fortuna d’Hernán Díaz

Publicat el dia
///

Una de les experiències de les que guardo més bon record és l’edició del llibre Literatura i Economia publicat per Edicions de la Universitat de Barcelona (2016). En la relació entre economia i literatura els escriptors no estan ni molt menys a un inferior als economistes. La feina dels escriptors no és fer models teòrics, sinó constatar realitats. I tot i que l’economia és extraordinàriament enrevessada, la visió literària de l’economia ha estat potent, i en certs aspectes potser més que l’economicista.

Vam tractar molts escriptors, que eren pocs, si es té en compte que vam començar per Aristòfanes (446 a.c). Els que mes s’acostaven al segle XXI eren Rafael Chirbes i Petros Markaris. Doncs en tenim un altre de plena actualitat: Hernan Díaz, argentí-suec-argentí-anglès-nordamericà, que ha publicat el llibre Fortuna(*) amb el que ha guanyat el Pullitzer de ficció 2023.

El llibre, que va sobre la vida d’un multimilionari americà, financer, que va viure la crisi del 1929 (a favor seu) toca molts aspectes transcendentals: el coneixement (la importància de la matemàtica, la intuïció a les finances), la complexitat (“la moneda és una creació humana que sovint escapa de les mans de l’home ( Josep Pla (35.565)), la dona (és molt feminista), la història (geopolítica), la condició humana (“quina pena fan els que dubten, i, bescantadors// ens provoquen ¡ quan s’hi hagin avesat// no voldran altre cosa” de Mefistofil a Faust de Goethe volen significar una idea que ha estat una constant i essencial en totes les bombolles, que és la de dir: ‘vigilin vostès, senyors crítics, que estan perdent l’oportunitat de fer-se rics; com tothom! No siguin burros’)…Andrew Bevel, el financer multimilionari afirma “Cada financer hauria de ser un erudit, perquè les finances són el filament que recorre tots els aspectes de la vida”.

Ara bé, a part de les magnífiques reflexions que conté el llibre sobre la vida, des del meu punt de vista, l’aportació més rellevant del llibre   és la importància de la comunicació en l’economia. Afirma Ida Partenza, l’escriptora que elabora les memòries del milionari, ‘La seva fortuna doblegava la realitat de l’entorn’. Definitiu ! Literatura, economia i comunicació.

Afirmava  Oscar Wilde que l’art – en aquest cas la literatura –  és la mentida que ens ajuda a comprendre la veritat. Pot ser, sí.

(*) traducció al català de Josefina Caball

Joan Miró i Nadal

Publicat el dia
//
Bon dia al dematí,
 
Demà Nadal farà 40 anys del traspàs de Joan Miró, de qui aquests dies a Barcelona tenim l’ocasió única de visitar dues exposicions simultànies que acaren la seva obra amb la del seu amic Picasso, una a la Fundació del primer i l’altra al Museu del segon.
 
     IMG_8354.JPG             IMG_8359.JPG
Miró va mantenir relació amb artistes de totes les disciplines. Amb J.V. Foix, per exemple, el 1958 van publicar un poema de Nadal il·lustrat que us ofereixo en exclusiva mundial, amb el millor dels meus desitjos per a l’any 2024.
 

SI JO FOS MARXANT A PRADES

Si jo fos marxant a Prades-A les boires de tardor-Per guardar-vos les glaçadesUs donaria flassadesI caperons de castor.I, per guarnir la pallissa,Les figures de terrissaOn vós vestiu de pastor.

O pagès, amb deu vessanesI mas propi a l’Aleixar,Amb pous gelius i fontanes,Tindríeu les avellanesQue amb Vós voldria ensacar;I, per cremar a la brasera,La llenya que cap a l’eraAmb feixos de mal comptar.

Si fos l’hortolà que ensellaI em mira si vinc de dalt,On la Verge té capella,I em pregunta amb meravella:—Què escrius al fosc de l’hostal?Amb sarris de nous i figuesSaltaria rec i artigues,I esperaria el Senyal.

O el pescador en mar cobertaQue surt tard, com és costum,Ull clarós i xarxa obertaQuan bolla la mata oferta.I mira el vent on duu el fum,Us portaria, d’albada,Llobina, verat i oradaFrescosos de barca i llum.

Si fos pilot de passatge,I vencés el Temps i els vents,I a la ratlla del coratge,D’un Més Enllà fes imatgeAmb Terra i Cel romanents,Per Vós faria valisesD’aures antigues i brises.I estranys i novells piments.

O escafandrer en cala aspriva,I amb aire pur als flasconsM’afonés a la CativaI a la llum que l’alga avivaLlevés els tresors del fons,Us els duria, mà fosca,Amb sals a l’àmfora tosca,I polsim dels galions.

Si fos panicer dels frares,Als afores de Riells,Couria fogasses caresProu farcides de mels rares,I pinyonats a garbells.Vindria a fer ballmanetes,I a omplir la post, de puntetes,De flaons i de crespells.

Però no ho só! Tinc cabanaI llibres, pertot, en feu;Faig el sord a la campana—O bé escric a l’altra planaDe la Llei que Vós dicteu.Us duc només l’esperançaQue, Contrast de la Balança,Alceu els ulls i em mireu.

Prades, del Baix CampNadal de 1958

 
IMG_8361.JPG
 
Estimeu i que us estimin a balquena, punyeteros!
Au,
 
Iu
 
P.S.: Miró era també un apassionat del teatre, i va inspirar i participar activament en la mítica Mori el Merma (1978), de la Companyia La Claca. Precisament la gasetilla d’enguany tracta de la tècnica actoral i la seva improbable aplicació al món del Messies

Nadal participatiu

Publicat el dia
//

Una de les singularitats d’aquest país és tenir associacions com la  Coordinadora de Pastorets de Catalunya que, a més, ja ha organitzat quatre congressos on hi ha participat gent com en Salvador Cardús, Rosa Alcoy, Pep Plaza…

L’any 21 també es va crear l’Associació d’Amics de la Barretina que ja ha organitzat trobades a l’Esquirol i Cadaqués. Algú ha suggerit que preparen una revolta al món de la moda. I no podem oblidar l’associació Amics del Caganer. L’Aitana Bonmatí té la Pilota d’Or, però també té – atenció ! – una caganera.

Per a mi, tanmateix,  els campions de la participació nadalenca son l’associació del Messies Participatiu. Cada any organitzen el concert del Messies de Händel amb la participació de més de 500 cantaires. Son afeccionats a la música – metges, advocats, actors, periodistes, informàtics … – amb formació musical i també intervenen  els músics professionals començant pel director, els solistes, el cor d’orquestra i els preparadors.

Tot plegat requereix un esforç de preparació molt gran. Enguany la representació del Messies de Händel participatiu serà divendres 15 de desembre a l’Auditori. A l’enllaç es poden trobar les entrades.

…

I, a part dels col·lectius, per Nadal és època per pensar o recordar individualitats altruistes. Hi ha gent de bona voluntat. A Sant Adrià, per ser un lloc on hi viu gent humil, n’hem conegut moltes d’aquestes persones. La darrera acció solidària de la que he tingut coneixement ve de  Montse Gómez, que té una granja que es diu Som-hi i un cop acaba la feina, ara, en el mateix local, organitza sessions de biodansa ; la cosa va d’alegrar la vida als altres. La primera sessió es va fer a finals de novembre amb l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer. També han col·laborat en la campanya Xocolata Solidària contra el càncer infantil i més, encara més.

Postes de sol aplaudides

Publicat el dia
//

Primer de desembre ja. Els cels acolorits son freqüents . “Algunes postes de sol són per aplaudir, quasi ningú no ho fa”; és el títol d’una entrada de Xavier Febrés al seu blog Apologia de la Curiositat del 27 d’octubre passat:

“A la badia de Roses la posta de sol resulta alguns dies incendiària. L’horitzó s’empassa en pocs minuts el cor ardent del sol i transfigura el cel. L’espectacle es desfà als dits com una esperança perduda i obre pas al clar de lluna damunt l’ondulació del mar. N’hi hauria per aplaudir durant els  instants –tan quotidians i alhora victoriosos– en què l’horitzó adopta el color carnal i llustrós de la taronja sanguina”.

Tal com esmenta a l’article a les platges d’Eivissa sí que aplaudeixen. Les postes de sol estiuenques de l’Illa Blanca arrenquen gairebé sempre els aplaudiments dels turistes.

I a l’Uruguai se n’ha fet un espectacle; hi vaig poder assistir. Allà, a  la petita península de Punta Ballena, hi ha l’antiga residència estival de l’artista uruguaià Carlos Páez Vilaró que, actualment és una ciutadella, anomenada Casapueblo,  la qual inclou un museu, una galeria d’art i un hotel.

Tot està preparat per poder veure, cada tarda, la posta de sol com un espectable. Mentre el sol declina sobre el mar, l’Atlàntic, s’escolta una composició de Páez Vilaró i un fons musical del Concert d’Aranjuez. Aquí teniu un enllaç a Youtube per veure-ho i també extrec un fragment de la composició:

“Gracias, Sol, por invadir la intimidad de mi atardecer y zambullirte en mis aguas. Ahora serás la luz de los peces y su secreto universo submarino. También de los fantasmas que habitan en el vientre de los barcos hundidos en trágicos naufragios.

Gracias, Sol, por regalarnos esta ceremonia amarilla. Gracias por dejar mis paredes blancas impregnadas de tu fosforescencia.

Chau, Sol. Gracias por provocarnos una lágrima al pensar que iluminaste también la vida de nuestros abuelos, de nuestros padres y la de todos los seres queridos que ya no están junto a nosotros pero que te siguen disfrutando desde otra altura. Adiós, Sol, mañana te espero otra vez…”

Hi ha postes de sol hi ha les naturals i les urbanes. A Catalunya s’ofereixen vistes des de els campanars de Santa Maria del Pi,  Sant Joan de Valls, Santa Maria de Vilafranca…Com cantava en Lluís Llach el país és petit i quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. Diuen les velles sàvies que és per això que torna. Potser sí que exageren.

1 2 3 … 6