Humor - Page 2

The Hot Sardines

Publicat el dia

Començo encarant el curs amb la cançó “Running Wild” de la banda americana ‘The Hod Sardines” que he descobert aquestes vacances per suggeriment dels algoritmes IA de Google que consideren que em tenen clitxat i en part és cert, però només en part.

Musicalment dec ser fàcil de catalogar per Google, però jo trio la música segons el meu estat d’ànim, no és ja que pugui estar content o trist, és que quan , per exemple, faig exercí, trio cançons segons el que considero que necessito en aquell precís moment que pot variar moltíssim. No és el mateix una música per a fer abdominals que per a caminar sobre la cinta a 6 Km/h o a  5 km/h amb inclinació del 5%.

També m’agrada la música de fons a l’hora de menjar i no és el mateix la música adient per un fricandó que per una paella, encara que hi ha temes com les cançons napolitanes d’en Pavarotti, que si la cuina és de primera, en un context no massa allunyat de la Mediterrània,  son sempre adients.

I si em sembla que una determinada música predisposa l’ànim per un començament de curs, l’algorisme de Google fins aquí, de moment, no hi arriba. O potser sí ? Deia en Woody Allen que escoltant Wagner li venien ganes d’envair Polònia. A veure si l’algoritme de Google sabia alguna cosa de la invasió d’Ucraïna per part dels russos ?

D’ous, ronyons i professons

Publicat el dia
//

Bon dia tingueu, punyeteros!

Seixanta dies després de la Pasqua de Resurrecció, i passats dos anys de pandèmia, torna relluent el Corpus Christi, amb la Patum, la solemne processó, les catifes de flors i el repic de campanes, i torna també, puntual, el vivificant ou com balla.

Enguany es veu que farà tombarelles a més llocs que mai. Vegem-ho: a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a la Casa de l’Ardiaca, a l’Ateneu, al carrer de la Llibertat, a la Catedral, als jardins de Rubió i Lluch, al Museu Marès, al Museu Marítim, als Centres Cívics Can Deu i El Sortidor, a l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia, a les Escolàpies de Llúria, al parc de Sant Martí, a la parròquia de la Puríssima Concepció, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, al Monestir de Pedralbes, al Seminari Conciliar, i al Taller Sant Camil del Guinardó.

Encara més: l’Ajuntament, demostrant que no es moca amb mitja màniga i que vetlla constantment pel ciutadà, ha muntat fins i tot dues fonts artificials per a l’ocasió (!): a la parròquia de Santa Maria del Taulat i a la plaça de la Virreina.

Procureu anar-lo a veure a llocs ombrívols, perquè el pronòstic meteorològic és dantesc: els claustres i patis d’edificis antics són la millor opció, prou que ho sabeu. Ara, també podeu esperar a diumenge, que diuen que refrescarà una micona i enlloc del desert de Sonora només semblarà el de Mojave.

Si us acosteu a la Ciutat Vella, és recomanable també girar una visita a la Capella de Santa Àgata del Palau Reial Major, a la Plaça del Rei, on a partir d’aquest tarda mateix s’hi pot veure l’exposició “Corpus. 700 anys de festa a Catalunya”.

Adjunto la divagació consueta, en què excepcionalment us proposo una alternativa que, si més no, segur que es desenvoluparà en condicions climatològicament més amables.

Bon Corpus, punyeteros!

Au!

Ou,

Iu

 

Classe mitjana

Publicat el dia
/

En economia hi havia una llei,  anomenada de Say , segons la qual la cosa anava de que amb la producció es pagaven salaris i beneficis que acabaven revertint a través del consum dels treballadors i empresaris, per tant prosperitat creixeria estimulant la producció, no pas el consum. I explicava en Joan Sardà que aquesta llei va funcionar fins que van aparèixer oligopolis que acumulaven diner traient-lo del circuit de consum amb la qual cosa la producció deixava de revertir.

No és una llei que no funcioni, sinó que funciona segons com. I això no es limita a la llei de Say, passa també amb la llei de Malthus sobre el creixement de la població i els aliments valorada pels ecologistes i, des de que tenim interessos negatius,  amb les lleis de Keynes sobre preferència temporal del diner que semblava intocable. Això del interessos negatius no podia ser i és.

Tanmateix aquest relativisme, aquest ‘segons com’ o ‘segons on’, no ha estat present  en la teoria econòmica, si més no fins fa poc. Ara hi autors com Daron Acemoğlu o Dani Rodrik, que no tenen encara el premi Nobel però comencen a sonar en les apostes,  ja consideren aquest relativisme. El premi Nobel d’economia de l’any 21 ha valorat una metodologia que aplicada dona lloc a resultats que contravenen regles generals que es donaven per absolutes, com ara que els immigrants baixen els salaris. S’ha de matisar, relativitzar.

La teoria econòmica amb aquest caràcter absolut, no ha considerat, per exemple, que existeix una classe mitjana. Si hagués tingut un caràcter relativista haguessin vist que la Llei de Say, per exemple, amb una classe mitjana molt potent funcionaria millor que en un sistema amb grans desigualtats de rendes, amb les conseqüències que se’n deriven, com fer una política econòmica adequada.

Total, que l’estudi de la classe mitjana ha quedat pels sociòlegs, amb excepcions, com la de l’economista Manuel Reventós Burdoy (1888-1942) que va fer un estudi que rebé el premi Rafael Patxot i Ferrer l’any 1935 i que ha quedat relegat a l’oblit.

I ara també – gener de 2022- la Fundació ‘La Caixa’ (Observatori Social) acaba de publicar l’estudi  de dos economistes (Luís Ayala (UNED) i Olga Cantó (Univesidad de Alcalá) titulat “Radiografía de medio siglo de desigualdad en España. Características y factores que explican que España sea uno de los países más desiguales de Europa” on també s’analitza la classe mitjana.

Les conclusions son contundents  i molt breus; les transcric senceres:

  • “Uno de los problemas sociales y económicos más importantes de España es el alto nivel de desigualdad en la distribución de ingresos. Es una situación que persiste en el tiempo y que nos hace más vulnerables a posibles shocks económicos adversos. El análisis de las tendencias muestra que para reducir el problema no es suficiente con que la economía alcance niveles altos de crecimiento, dado que la estructura productiva y las características de las ocupaciones y de nuestro mercado de trabajo tienden a generar empleos de bajo salario, además de una mayor extensión del desempleo. España es, además, uno de los países europeos con un sistema de impuestos y prestaciones con menor capacidad redistributiva.
  • Esas características estructurales hacen que cuando la economía decrece la desigualdad aumente mucho, normalmente por la vía de un rápido incremento del número de hogares con rentas bajas y la caída del peso relativo del número de hogares con rentas medias. En estas circunstancias, los efectos que cabe esperar de la pandemia son, fundamentalmente, un aumento de la desigualdad y de la pobreza severa, especialmente en los hogares con menores, con el riesgo de que, como sucedió en recesiones anteriores, sus consecuencias se hagan endémicas”.

 

En aquest acudit d’accés públic a través de El Núvol hi posen humor:

D’ous que ballen i cases que es belluguen

Publicat el dia
////

Bona tarda, punyeteros,

Enguany heu de confessar-ho: avevate lasciato ogni speranza, oi que sí? Doncs molt mal fet, ja ho veieu.

Vinc tard, però amb novetats: la celebració dels 700 anys del Corpus Christi barceloní s’ha traslladat a enguany, de manera que fins diumenge podeu veure exposicions al Museu Diocesà de Barcelona (Pia Almoina) i a la Casa dels Entremesos (Plaça de les Beates, 2), repics festius de campanes, la fastuosa processó, catifes florals i, atenció, l’ou com balla a tots els districtes (cal anar amb compte, perquè a canvi fallen alguns dels emplaçaments habituals, com la Parròquia de Santa Anna).

Adjunto (cliqueu sobre la foto)  l’escrit habitual, on comprovareu que ni és or tot el que lluu, ni tot són flors i violes.

Balleu i estimeu!

Iu Pijoan // 03/06/2021

 

Economia de la mà de Xavier Febrés

Publicat el dia
///

Fa anys vaig coordinar una tertúlia sobre literatura i economia de la que després en va sortir un llibre editat la Universitat de Barcelona (2013). A la contracoberta em justificava afirmant que els escriptors no creen models econòmics, però sí que construeixen mons que tenen l’economia com a fil conductor, i bla, bla, bla.  Però avui, l’escriptor Xavier Febrés, en un article al seu bloc ha trencat els meus esquemes. Sosté  Febrés:

“L’esmorzar representa l’artesania del menjar, un dels àpats més apetitosos, suculents i agraïts, com un ritu sapiencial quan s’ha passat bé la nit i el dia es presenta amable. Aleshores l’esmorzar capgira com un mitjó el concepte de “lògica del mercat”, li retorna un sentit decent i republicà al qual l’ambició d’enriquiment individual recupera l’impuls de compartir i intueix un canvi redistributiu en la manera de viure”.

Definitiu.  L’article es titula “D’alguns esmorzars se’n surt dalt d’un núvol i amb un bon havà” i esta publicat en el seu bloc “Apologia de la curiositat”.  No us perdeu l’article complet , ni la resta d’articles del bloc.

Sant Jordi 2021 amb Iu Pijoan

Publicat el dia
/

Com es costum,  avui, diada de Sant Jordi,  l’Iu Pijoan ens ofereix la seva  divagació primaveral. Diu:

“D’entrada, la meva idea era elaborar un promptuari d’instruccions per ensumar en plenitud les roses amb la mascareta posada: la vaig haver de descartar per la seva perfecta inutilitat i, sobretot, per pròpia incapacitat de reduir-ho a tres o quatre passes. Així que finalment tracta d’unes “traduccions” extravagants. Bernardo Atxaga recorda sovint que les traduccions formen part de la seva tradició literària: m’agradaria saber què diria en aquest cas”.

Allà va: L’EVANGELI EXPLICAT ALS FELANITXERS, ALS CANTONESOS I, FINALMENT, ALS MATEIXOS CRISTIANS (O RODA EL MÓN I TORNA AL BORN).

Percebeiros

Publicat el dia
///

La raó de l’admiració per l’esport deu estar en allò que en el món del circ en diuen “encara més difícil”, allò que resulta extraordinari, fantàstic, colossal. En el nostre subconscient l’esport se’ns presenta com un ideal (objectiu) biològic. Nosaltres som animals i allò que a un animal li dóna més possibilitats d’obtenir menjar és la superació, desenvolupar ales, un verí mortal, etc.

Amb això he trobat un documental sobre ‘els percebeiros’ que m’ha fascinat; he superat l’estat d’admiració que em produeixen alguns esport. L’art de caçar percebes (ells en diuen diu cavar percebes) te tots els elements d’un esport de risc (han de grimpar per les roques, de vegades fa mala mar, ‘juguen’ en equip…) però, a més, el joc no s’acaba introduint una pilota en una cistella, o clavant una bandera dalt d’un cim, s’acaba enduent-se unes bosses plenes de percebes i la major part dels percebes els venen però en reserven uns quants per a fer un àpat entre els caçadors. Preferiria menjar-me aquells percebes que una pilota signada pel Maradona. A baix  podeu veure el vídeo. És fantàstic !

Nadal 2020

Publicat el dia
/////

Bon dia, Punyeteros!

Un dels signes més evidents de la inescrutabilitat dels camins del Senyor és precisament la història de Nadal. Com solia recordar amb to dramàtic el meu avi Àngel, de qui he heretat l’amor incondicional per la xocolata desfeta i la inclinació per les facècies: “Nuestro Señor Jesucristo nació en un pesebre: donde menos se espera, salta la liebre”.

Doncs bé, la Nadala d’enguany va dedicada a l’únic no-personatge de l’esdeveniment, Sant Josep, gràcies a la veu poètica d’en Josep Pedrals i el seu ritme inconfusible. Com a banda sonora, una versió swinging de “El desembre congelat” de la Locomotora Negra que la Diputació de València va emprar fa uns anys com a melodia d’una simpàtica campanya no menys nadalenca.

  NADALA DE SANT JOSEP

 La senectut m’ha arribat amb un tràmit / que em privarà de ser un conco neulit:/una custòdia magra, però un càrrec balsàmic,/perquè hi ha un fill espuri que m’ha estat concedit.

 En realitat, m’ha tocat la noieta,/que diu que és Déu mateix qui l’ha prenyat./I alguna cosa hi deu haver de certa/ entre aquestes camàndules, perquè m’ha impressionat.

 Té un no-sé-què diàfan i llunàtic,/però és recta i discreta i molt prudent./Ser-li la salvaguarda no em sembla problemàtic. / De fet, com a companya és excel·lent./

 Prò com que ja no estic pel xafarranxo /de tenir una femella i un vailet,/procuro de ser pràctic: sóc jo que cuino i planxo/ i així ella fa la seva i jo també em distrec.

 Perquè als acords del pacte esponsalici/ jo vaig assegurar-me que el meu pla de pensions/ servís encara els meus petits capricis…/Si no, és tan trista, la jubilació! /Potser amb el nen retorno a l’obrador/i li ensenyo les gangues de l’ofici.

 El que és més peculiar d’aquesta història/ és que hi ha alguna força de l’atzar/ que em va portar a la tasca donant-me una victòria/entre un grup d’homes totalment dispars:

 Jo, que sempre m’oculto i no em delato,/i que era allà perquè m’havia confós,/de cop, vaig adonar-me que el gaiato/ m’havia començat a treure flors

i que la mossa (qui ho havia de dir)/ ho va trobar diví.

 Crec que, en el fons, aquesta criatura/ només em necessita per ‘nar fent la viu-viu./Jo m’encarregaré que no passi fretura/ i així seré un bon pare putatiu.

 I, escolta tu, que sigui el que déu vulgui,/ que jo em quedaré aquí al peu del canó!/Avui m’ha demanat que me l’endugui/ al poble, per inscriure’s al padró./Almenys, així sóc útil!/Cobra’m el cafetó!

 Josep Pedrals

 

https://youtu.be/8q8AqTG5C2k

 

I de propina, l’acostumat deliri, que aquest cop comença entre cerveses i acaba, és clar, en l’apocalipsi.

Estimeu i sigueu estimats, aquest dies i durant tot l’any que ve. Em sembla que ens farà falta.

Bones Festes!

Iu

Clovis de Clermont

Publicat el dia
//

En Clovis de Clermont, historiador puntvolatí, és un savi que ha sublimat formules, conjectures, històries, pensaments, poemes i relats. És autor de La reina del Pas del Punt Volat de la Elála Geminada, i la seva darrera producció literària ha estat la faula d’un confinament que ha titulat La rebel·lió dels animals salvatges i que ha tingut l’amabilitat d’enviar-me-la fa poc i deixar-me que la compartís amb els amics garlaires.

Clicant sobre el dibuix d’en Joan Soler-Jové d’un màgic sublimant un número, podeu accedir a la faula. No hi manca cap ingredient: per suposat, animals – amb potes (quatre o dues), banyes, ales, cues – humor, i la moralitat final.

Places financeres i places taurines

Publicat el dia
/

Tot això de Madrid – el campechano, la gurtel, Bankia, en Villarejo, Fernández Diaz i la seva inspiració divina, el demòcrata Martin Villa, les portes giratòries, el capitalisme d’amiguetes, el barbas, la pequeñita…- no dona la imatge de seriositat que el món finances requereix. Francament hagués preferit que la Caixa s’hagués fusionat amb alguna entitat financera europea (no pas italiana, tampoc) d’algun país humit que no pas amb Bankia. La banca ha d’estar associada al golf, que és com ha funcionat sempre; res de toros, ni llotja del Real Madrid. El golf és precisió, càlcul, previsió, prudència, serenitat…tot el contrari que els toros o el futbol.

A veure si d’una vegada es liberalitza el sistema financer europeu per a que puguem votar traslladant la guardiola cap a places financeres que, sobretot, siguin avorrides.

Bona Diada (11 de setembre de 2020)

1 2 3