Història - Page 2

Periodisme econòmic 2023

Publicat el dia
//

El diari econòmic digital Via Empresa ha complert  10 anys i des del meu punt de vista és un tot un èxit. Us ho  explico en aquesta història del periodisme econòmic a Catalunya que , en part, tenia escrita i ara he actualitzat. Avanço que el principal mèrit és que Via empresa trenca amb la regla de que tota la informació econòmica fa referència als sectors regulats

Tant de bo experiències noves com On Economia tinguin el mateix èxit. I tant de bo – això és una proposta meva- Via Empresa o On Economia, aquests mitjans, donin ressò als treballs que es publiquen a 5 Cèntims o Nada es Gratis que son iniciatives nascudes en els àmbits universitaris per a difondre la investigació en economia. L’economia és complexa, els investigadors universitaris son els més preparats per a treure’n l’entrellat però els hi falta tenir ressò.

Al meu pare, en Quimet, del qual en parlo a la petita història del periodisme econòmic a Catalunya,  aquest contacte amb els investigadors de l’economia li va resultar  extraordinàriament útil. Em comentava l’Andreu Mas Colell que ell li havia la seva primera entrevista. A l’Andreu i a moltíssims més;  la primera i altres més.

Ricard Opisso

Publicat el dia
//

Us recomano que aneu a veure l’exposició permanents de treballs de Ricard Opisso que hi ha a l’Hotel Astoria de Barcelona. És  a la planta baixa i s’hi pot entrar lliurament, però jo vaig fer meu l’hotel – suficientment meu – simplement prenent un aigua mineral al bar.

Opisso fou un gran artista i es considerat un dels millors cronistes, a través dels seus dibuixos, de la societat Barcelonina del seu temps. En Josep Maria Cadena – savi Garlaire – li té dedicat un llibre recollint 456 acudits al setmanari satíric Cu-Cut.

Rosa d’Abril

Publicat el dia
////

Bon dia, punyeteros!

Enguany la diada de Sant Jordi no cau en dia de fener, que diem els del nord, sinó en diumenge, així que podem dir que és festa festa. De fet, així és com va començar, el 1456: “desitjant que la festiuitat del dit caualler e martir lo glorios Sent Jordi sia honorificament celebrada e festinada, nosaltres dit don Johan, per la gracia de Deu Rey de Nauarra, etc., ab consentiment e approbació de la present Cort, constituym, ordonam e manam ab aquesta nostra constitució perpetualment duradora que daquí auant totes e sengles persones de qualseuol stat o condicio sien habitants en qualseuol ciutat, vila o loch del Principat de Cathalunya, Comdat de Rossello e de Cerdanya e altres al dit Principat vnits hagen a colre e fer festa lo dia del benauenturat Sent Jordi, abstenintse de totes feynes temporals axi com lo dia del sant diumenge.” A tal fi, exhortà arquebisbes, bisbes i altres prelats que “lo precedent diumenge de la dita festa manen e manar facen (…) que en virtut de sancta obediencia colguen e observen la dita festa del benauenturat Sent Jordi axi com demunt es dit”.
La disposició reial no ha resultat ser gens perpetual, ja es veu, i per acabar-ho d’adobar, el pobre Joan II és conegut amb el malnom del “Sense Fe”, per tal com vivia (sembla ser) immers en la dissipació i la lascívia, sense que ni el fet de ser el pare de Ferran “el Catòlic” l’hagi pogut redimir.als ulls de la Història.

Pel que fa als nostres quefers immediats, diu que aquest any no plourà (gaire), així que podreu voltar tranquils per places i carrers i respirar la primavera. Bé, a Barcelona ho farem veure: fa dies que, segons l’aplicació del temps del meu telèfon, la qualitat de l’aire a la ciutat és sistemàticament “nociva”, i “pitjor que la d’ahir a la mateixa hora”. No és però descartable que tot plegat sigui culpa d’uns “hackers” anti-Colau… o bé que l’app se m’hagi quedat encallada, que diríem els veteranos.

Sobre el repte, continua estructurat en les dues proves habituals, tan senzilles de superar. Cap novetat, doncs. Bé, potser sí: estic rumiant què fer amb aquells de vosaltres -pocs, un parell cada any, màxim tres- que em veniu amb excuses de mal pagador i musiqueries diverses per justificar l’injustificable. Sigueu seriosos, home, que costa el mateix que fer el tarambana!

I estimeu, per activa i per passiva.

Au,
Iu

Text de La Continuïtat

 

 

 

Homenatge a Jordi Nadal

Publicat el dia
///

Dilluns surto  cap Argentina i Uruguai i estaré fora tres setmanes en les que possiblement no podré actualitzar el bloc GARLAIRES. Però avanço feina: gràcies a Jordi Catalan, amic, company de promoció,  catedràtic d’història econòmica de la UB i director del Centre d’Estudis Jordi Nadal d’Història Econòmica, es farà un cicle de conferències a l’Ateneu Barcelonès de moltíssim nivell amb quatre objectius:

  1. Homenatge i reconeixement públic dels investigadors i investigadores de les universitat hispàniques a Jordi Nadal.
  2. Revisió crítica de les hipòtesis nadalianes sobre les causes del fracàs de la revolució industrial a Espanya i el seu triomf a Catalunya per part de destacats historiadors/es econòmics/ques de la península.
  3. Debat amb la societat catalana, en el marc immillorable de l’Ateneu Barcelonès, de les hipòtesis nadalianes sobre l’evolució històrica de les economies espanyola i catalana i llurs reptes de futur.
  4. Diàleg entre investigadors/es de les diferents nacions que formen part de l’Estat espanyol, per tal d’afavorir l’avenç de la tolerància envers la diversitat associada a un autèntic estat plurinacional.

La primera sessió serà dilluns 20 de març i estarà dedicada als límits del desenvolupament a les economies de l’Europa mediterrània; comptarà amb quatre ponents i durarà tres hores. També hi haurà una apertura protocol·lària amb la presència de Joaquim Nadal, que a més de Conseller d’Universitats, és catedràtic d’història i nebot de Jordi Nadal i un alt càrrec del Banc d’Espanya, institució que acceptat subvencionar el cicle, la cap del Departament d’Història Econòmica de la UB i els  organitzadors, en Jordi i jo, com a ponent de la Secció d’Economia.  Aquí teniu l’enllaç del programa. 

Barça 1937

Publicat el dia
/

En  Jordi Bacaria, m’ha passat una ressenya que ha fet del llibre “El Barça y México en 1937. Tiempo de Cárdenas” elaborada per a la revista Foreing Affairs Latinoamérica, com un cas del que s’anomena diplomàcia publica.  . N’extrec una frase: “El Barça y México en 1937. Tiempo de Cárdenas relata un caso histórico de diplomacia pública deportiva, poco conocido incluso por los más de 400 millones de seguidores del Futbol Club Barcelona (Barça) en el mundo”.

[Un altra frase de la ressenya que m’ha cridat l’atenció: “El Barça siempre tuvo una identidad catalanista con un componente republicano que lo enemistó con el poder reaccionario. En 1925, el dictador Primo de Rivera clausuró el campo y obligó a dimitir a su presidente Hans Gamper, por los silbidos proferidos durante la interpretación de la Marcha Real”. Ho desconeixia]

I paro de posar cites perquè l’article no té més d’un foli.

…

Participo de l’alegria col·lectiva que desperta el Barça, però no el segueixo i no soc gens  entès  de futbol i em vaig quedar absolutament  sorprès quan farà cosa d’un mes vaig coincidir en un bar de menú de Sant Adrià amb un conegut molt afeccionat al futbol, taxista de professió i ‘broker d’entrades’ de partits del Barça, i li vaig comentar la intenció d’un amic meu – en Jordi Bacaria- d’escriure sobre el viatge del Barça a Mèxic l’any 37, en plena Guerra Civil i resultà que l’home sabia l’alineació d’aquell  equip (tots els noms), que la gira va ser a Mèxic i també a Nova York, que es va guanyar 25.000 dòlars, que els van ingressar a París, que aquests dòlars van ajudar el Barça l’any 40 acabada la guerra, que ell era molt amic de l’Iborra – un jugador d’aquell equip  – que l’Iborra va crear Viajes Iborra a Puebla (Mèxic)-  i que ell – el taxista- va anar a fer inversions a Mèxic orientat per el tal ‘Iborra,…també que mig equip es va quedar per allà, no van retornar, i que es van fer molt amics amb els espanyols que havien deixat Cuba quan es va perdre la colònia l’any 1898…!!!  I li vaig explicar al Jordi. 

L’iborra:

Codi deontològic dels periodistes

Publicat el dia
/

Ara fa trenta anys el Col·legi de Periodistes de Catalunya va proclamar un Codi deontològic de la professió periodística i va constituir el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) amb la finalitat de vetllar pel al seu compliment. Jo en tinc un record molt viu perquè en Quimet – el meu pare- fou secretari del CIC amb el primer president, Llorenç Gomis i amb el segon president , Francisco González Ledesma, i ell ho compartia tot. No era un secretari qualsevol, era efectiu i discret: a part de ser un professional reconegut del periodisme havia estat oficial major de l’ajuntament de Sant Adrià  i tenia unes idees molt clares sobre el que era una secretaria.

El CIC segueix  operatiu i el Col·legi de Periodistes ha commemorat la proclamació del Codi amb l’organització d’un cicle de conferències ‘Els reptes ètics del periodisme’ i també amb l’edició d’un vídeo – documental-  titulat “ L’origen del Codi” (durada 18 m.) que jo us recomano perquè és un document històric  referit a una generació de periodistes que, després de la dictadura, va impulsar un exercici ètic de l’ofici al servei de la democràcia i dels drets humans, perquè està molt ben elaborat ( no es pot dir allò que a casa el ferrer cullera de pal), és entretingut i i perquè el problema de la ètica és bàsic. Particularment m’ha impressionat quan en el minut 12:09 diversos protagonistes d’aquell codi (‘Moncho’ Gonzalez Cabezas, Salvador Alsius...) llegeixen els 12 punts del Codi; qüestions senzilles però importantíssimes.

La maledicció malthusiana

Publicat el dia
//

Abans de l’agost l’amic Narcís Mir em preguntava pel llibre d’Oded Galor titulat ‘El viaje de la humanidad. El big bang de las civilizaciones: el misterio del crecimiento y la desiguadad ’. pensant que com l’autor era economista jo en sabria alguna cosa però la veritat és que el desconeixia completament. Així és que  vaig veure qui era, que tenia unes referències excel·lents, i vaig assumir el compromís de llegir-me el llibre i donar-li el meu parer.

El llibre parteix de la teoria de Malthus (a qui cita 72 vegades !), segons la qual la població creixia geomètricament i el recursos augmenten aritmèticament, la qual cosa abocava la societat a la pobresa. I aquesta teoria, explica Galor,  – absolutament plausible- va funcionar sempre fins que la va descobrir Malthus, moment en que va deixar de funcionar.

I quins altres factors socials  es van imposar a aquesta teoria ? Doncs bàsicament l’educació. El llibre des de l’inici fins al final es dedica a donar exemples per èpoques i civilitzacions  molt diverses de com i perquè l’educació trenca amb la “maledicció” malthusiana.

És un llibre pensat per un públic ampli – potser no calia escriure tantes pàgines, en Pla ho hagués resolt amb un article –  i no deixa de ser un relat que toca molts aspectes a més de l’economia: les institucions polítiques, la sociologia, els recursos naturals, la geografia, la cultura… És una bona oportunitat per a reflexionar en l’evolució de tot plegat, un intent d’entendre la història a través del que l’autor anomena ‘teoria unificada del creixement’.

I just havent acabat  d’escriure aquestes línies per a GARLAIRES, vaig veure que la  web ‘Aprendemos Juntos’ del BBVA, aquesta mateixa setmana, ha penjat una entrevista amb Oded  Galor. Té una durada de 58 minuts i resulta entretinguda perquè els exemples, que extreu del llibre,  emprats per demostrar la seva tesi, son curiosos i, de vegades, sorprenents.

 

Manuel Reventós. Estudi de la classe mitjana

Publicat el dia
/

A la Societat Catalana d’Economia, acabem d’editar un llibre de Manuel Reventós i Bordoy (1888-1942), professor de Teoria Econòmica, elaborat l’any 1935. És tracta d’un estudi de la classe mitjana que va rebre el premi Patxot l’any 1935 però no es va arribar a editar perquè va esclatar la Guerra. L’edició ha estat possible gràcies a l’esforç de la seva neta Laia Reventós que ha transcrit i revisat el text original i hi ha una introducció de Xavier Farriols, secretari de la SCE i impulsor de la col·lecció ‘Textos Retrobats’, i de Francesc Roca, historiador del pensament econòmic.

L’Andreu Missé va dedicar un article al llibre a El País (24/10/22) on explica a la perfecció quin és el seu interès. Podeu descarregar l’edició digital d’aquest llibre al Portal de Publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans seguint l’enllaç:  Estudi econòmic i social de la classe mitjana.

Personalment, com a vocal de publicacions de la SCE, ajudar a l’edició d’aquest llibre m’ha satisfet molt, perquè, a part de l’interès tècnic,  penso que la seva edició ha estat un acte de justícia. La família ja va recuperar la memòria amb l’edició del ‘Diari de Guerra i Barcelona viscuda’, que és la transcripció anotada d’un dietari, que Manuel Reventós  comença l’octubre de 1936 i que s’estén fins al gener de 1939. L’edició de l’estudi completa, una mica més, la recuperació d’aquesta memòria.

Minotaures, gegants i capgrossos

Publicat el dia
///

S’ha parlat molt del llibre de Manel Pérez ‘La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida‘ (Ed. Península), però us passo l’article de Josep-Maria Ureta a PAIOS (EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS) titulat “Un Minotaure en el procés”.  Comença amb l’acte de presentació al Cercle d’Economia, explica qui hi havia…i comenta el llibre en base al seu propi coneixement (experiència) del que és el país… M’ha agradat molt,  celebro que me l’hagi enviat i el comparteixo.

Diumenge 11 de setembre acaba la Festa Major de Sant Adrià amb un castell de focs al Parc del Litoral on s’està maquinant  un ‘pilotaso‘ urbanístic ‘plagad’ de vicis econòmics i ambientals dels que no s’expliquen  al Cercle d’Economia, ni a la Universitat ni en lloc. Els qui manen son els del ‘totxo’ i així va el país. Però quan veus que, tot i els anys que tenen les tradicions, els capgrossos i els gegants s’assemblen tant als que manen, penses que, mentre no manqui un bon arròs i puguem riure de tot plegat, visca la Festa Major i la Diada. La pregunta que li proposaria al Josep Maria Ureta és per a quins líders del país el seu bust podria servir de model per fer un gegant i quins per a fer-ne un cap-gros i quins cap de les dues possibilitats?

Antoni Negre Villavecchia

Publicat el dia
//

El passat 22 de febrer de 2022, ens assabentàvem del decés d’Antoni Negre Villavecchia. Per descriure el personatge he trobat  un article d’antologia del periodisme econòmic d’en Xavier Vidal Folch a El País (semblança d’Antoni Negre) i dos articles d’en Toni Rodríguez Pujol, assessor de comunicació , el primer la necrològica (Negre, el vers lliure de la societat civil catalana) i un segon que havia fet anys abans, l’any 2009, que es titulava “Un sopar d’estiu a ca l’Antoni Negre”.

A part dels articles, el que coneixem Santiago Montero, tenim el seu testimoni, ja que en Santiago va ser assessor d’en Negre en temes d’infraestructures. L’ampliació de l’Aeroport del Prat, en la qual Negre com a president de la Cambra (i Montero que cobrava d’en Negre i no de la Cambra) va jugar un paper importantíssim, ha estat fonamental en el desenvolupament econòmic de les darreres dècades.

En Negre va exercir un lideratge social i econòmic  que contrasta amb la manca de lideratge actual a Catalunya. Perquè? No ho sé, però, com a mínim, resulta interessant comparar l’entorn polític i econòmic dels anys 80 amb els actuals. Com a conseqüència de la transició, la societat civil estava més implicada en els partits polítics, el sector del totxo no tenia la importància que te ara, el model econòmic es prestava més a ser liderat… Ara tenim uns reptes molt importants i unes oportunitats per per afrontar-los, però el sistema no genera cap més ‘Antoni Negre’.

 

1 2 3 4