En relació al debat organitzat per la SCE (5/2/25) titulat “Té solució el problema de l’habitatge’, David López Rodríguez de Banc d’Espanya, va concloure que el mercat te rigideses i que no hi ha solució a curt termini. Això justificaria, com a mesura excepcional, les limitacions a l’augment dels preus de lloguer de l’habitatge. Mariona Segú proposava també un recàrrec a l’IBI per a pisos buits i tots coincidien en que es tractava d’un problema molt greu que requeria un pacte d’Estat.
…
El pacte d’Estat és una solució difícil perquè el sector de la construcció te una gran capacitat de ‘segrestar el regulador’ (condicionar a l’Administració Pública). Per tant: qui li posa el cascavell al gat? El propi model productiu, esbiaixat cap al totxo, està en la base del problema.
Com exemple, encara que el nombre de pisos en poder de fons d’inversió sigui un percentatge relativament reduït del parc d’habitatges, el paper de les Administracions, plenament justificat, de regular i exercir el dret de tanteig i retracte ha estat molt decebedor. En aquest enllaç d’un article a Público s’explica com podria ser la via legal. Fa referència a Madrid però és generalitzable. El retracte ni tant sols afectaria els guanys de les entitats financeres, simplement afectarien les rendes especulatives de fons i a determinats polítics vinculats. I res.
…
El problema és dramàtic. Neus Tomàs ‒el Diario‒ en un post setmanal es fa ressò del testimoni dels mestres de Barcelona:
“Igual que un metge no pot operar sense anestèsia, nosaltres no podem continuar fent la nostra feina si els alumnes no tenen assegurats uns mínims, com un lloc on viure o un dinar”, explica en Joan Artigal, mestre d’Infantil a l’Institut Escola Trinitat Nova// “En el primer intent de desnonament la seva mare no era a casa i els Mossos d’Esquadra van treure el nen del llit sense sabates. Ara dorm amb sabates perquè pensa que ho vindrà a buscar la policia”// “No pot ser que defensem els drets d’un fons voltor amb seu a Nova York i que després els polítics no apliquin les lleis que ells mateixos han creat”, explica un educador.
Quan sento o veig que els empleats de les empreses d’Eivissa o Andorra no hi poden viure o que hi ha nuclis de barraques al Parc de la Serralada Marina, tinc la impressió de que hi ha regressió respecte l’època en que els empresaris feien colònies pels seus empleats amb habitatge, escola…. El propi empresariat liderava i cuidava el sistema. Ara no. Per arreglar el problema de l’habitatge, el pacte d’Estat hauria de començar per arreglar el propi sistema.
…
Ja podeu veure el vídeo de la xerrada del responsable d’habitatge de l’Ajuntament de Barcelona a l’Ateneu (30/01/24). Destaca que l’ajuntament ofereix habitatge assequible construït en sòl municipal sense cedir la propietat del sol. Cerquen promotors – cooperatives , entitats sense finalitat de lucre, promotors privats… – per a fer habitatges que al cap de 75 anys han de revertir a la ciutat. El cost de l’habitatge és el de construcció, sense cost del sòl, que s’ha de finançar amb una hipoteca.
La mesura és important perquè en part la causa del problema actual de la manca d’habitatge s’atribueix a que la protecció oficial al cedir la propietat als particulars ha fet que aquests habitatges entressin a la cadena especulativa deixant fora les generacions futures.
Van explicar que l’Ajuntament disposa d’un registre per a recollir totes les sol·licituds d’habitatge i hi ha una demanda general que correspon a circumstàncies diverses de 30.000 unitats de convivència. Estan preparant un nou Pla d’Habitatges (2025-2032) i les previsions son lliurar 3.000 habitatges aquesta legislatura. No cobreixen, doncs.
…
Jordi Roca Jusmet, catedràtic de Teoria Econòmica a la UB, em dona els seus comentaris sobre l’acte a la SCE:
“A mi em va agradar molt la Mariona (en David va fer també força bé l’exposició de dades). Sense amagar les limitacions i problemes no veia altre solució a curt termini que el control de preus. Interessant també la proposta fiscal de gravar (i al debat va deixar clar que el gravamen addicional podia ser molt gran, tot és qüestió de voluntat política) i només els pisos buits sinó tots els no dedicats a habitatge principal (amb el que s’ataca pisos buits, segones residències i turístics i no precisa la difícil definició i comprovació sobre què és un pis buit). També va dir que a Paris la norma del 30% funcionava i s’estava plantejat pujar-la al 50%. I una proposta important per reduir discriminació alhora de seleccionar llogaters va ser dels avals públics sobre el pagament de lloguers que seria (i difícil trobar una altra que ho sigui) win win pels llogaters i propietaris i no molt costosa en diners públics (doncs el percentatge de llogaters que no paguen és petit)”.
