Política - Page 2

Minotaures, gegants i capgrossos

///

S’ha parlat molt del llibre de Manel Pérez ‘La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida‘ (Ed. Península), però us passo l’article de Josep-Maria Ureta a PAIOS (EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS) titulat “Un Minotaure en el procés”.  Comença amb l’acte de presentació al Cercle d’Economia, explica qui hi havia…i comenta el llibre en base al seu propi coneixement (experiència) del que és el país… M’ha agradat molt,  celebro que me l’hagi enviat i el comparteixo.

Diumenge 11 de setembre acaba la Festa Major de Sant Adrià amb un castell de focs al Parc del Litoral on s’està maquinant  un ‘pilotaso‘ urbanístic ‘plagad’ de vicis econòmics i ambientals dels que no s’expliquen  al Cercle d’Economia, ni a la Universitat ni en lloc. Els qui manen son els del ‘totxo’ i així va el país. Però quan veus que, tot i els anys que tenen les tradicions, els capgrossos i els gegants s’assemblen tant als que manen, penses que, mentre no manqui un bon arròs i puguem riure de tot plegat, visca la Festa Major i la Diada. La pregunta que li proposaria al Josep Maria Ureta és per a quins líders del país el seu bust podria servir de model per fer un gegant i quins per a fer-ne un cap-gros i quins cap de les dues possibilitats?

Oligopolis

/

Aquest agost s’ha fet pública una sanció de la Comissió de la Competència (CNMC) ha imposat a les grans constructores per posar-se d’acord en el repartiment del pastís de la licitació d’obra púbica (vegeu nota Diario) Les grans constructores son un oligopoli i ho son gràcies a l’ajut que reben dels partits polítics amb poder a través de l’acció legislativa i de govern.

La CNMV demana la inhabilitació d’aquestes grans empreses per a concórrer a l’obra pública però, amb el control del sector públic i els mitjans de comunicació que exerceixen aquestes empreses, és extraordinàriament improbable que això passi.

També ha quedat en evidència el funcionament oligopolístic del sector elèctric. Així és desprèn de l’anàlisi que fa l’Andreu Mas Colell en un article dedicat al que està passant en el mercat elèctric amb els augments del preu de l’electricitat. L’article  ‘El mercat elèctric preocupa’ (La Vanguardia (07/09/21)), és entenedor (això no és gens fàcil) i  explica quines son les causes dels augments en el preu de l’electricitat. Part de les causes de l’augment deriven de la necessitat de fer la transició energètica, però part son simplement efecte del caràcter oligopolístic del sector.

Com en el cas de les constructores, les elèctriques també mantenen  l’oligopoli gràcies al  control que exerceixen sobre els partits en el poder. De fet elles mateixes dicten de quina manera i amb quins mecanismes s’ha de fer la transició energètica; dicten la política  energètica del  govern, vaja.

Evidentment els oligopolis preocupen; no solament representen un cost en eficiència elevadíssim, son la corrupció del sistema democràtic. La qüestió és que arribats a aquesta situació oligopolística, com podria dir algun polític pràctic, qui posa el cascavell al gat? A part de mirar a Europa, que és la reacció pròpia davant de problemes que semblen insolubles, està molt bé que persones influents com l’Andreu Mas-Colell posin en evidència aquests problemes.

He il.lustrat l’entrada amb  una foto de les 3 Xemeneies de la meva filla Maria.

 

Un maquillatge anomenat política del patrimoni natural

//

Aquests dies hi ha una revolta als ajuntaments de les zones rurals contra la llei de creació de l’Agència de Patrimoni Natural de Catalunya, que s’ha de debatre i aprovar o no, properament, en el Parlament. Son els més afectats i restaran sense cap protagonisme.

En Joan-Ignasi Castelló es despatxa a gust contra la llei en un article al Blog Agricultura de Catalunya:

Per mantenir aquest maquillatge anomenat política del patrimoni natural, els seus valedors en tenen prou amb una llei del parlament i una policia per fer-la complir. El “Deep State” deu pensar: deixem que juguin en aquests indrets sense pes econòmic mentre nosaltres vivim tranquils a les zones urbanes, turístiques i industrials on hi han els grans negocis. Sí, sí, que declarin la puresa i la inviolabilitat d’una vall perduda del Pirineu, però que no vinguin a emprenyar al Vallès o al Maresme”.

Adults in the room

//

La pel·lícula ‘Adults in the Room’ de Costa.Gavras, es basa en la breu etapa de Yanis Varoufakis com a ministre de finances grec de gener a juliol de 2015 en la que va intentar defensar els propis plans enfront els imposats per la Unió Europea.

Varoufakis en va fer un llibre – Adults in the Room: My Battle With Europe’s Deep Establishment’ – que Costa-Gavras ha aprofitat per fer-ne la pel-licula. La temàtica, per tant, ha estat molt treballada. Per sobre de tot és una crítica de la Unió Europea feta per uns europeistes, tant Costa-Gavras com Varoufaquis.

A Catalunya se n’ha parlat poc, sort que li han donat el premi Donostia en el Festival de Sant Sebastià ! Buscant al Google solament he trobat una crítica a El Periódico que diu que es tracta d’un ‘relat francament tediós’. I, és clar, recordo que no m’agrada massa el cinema, com no m’agrada, en general, la novel.la; m’interessa més l’assaig. Aquesta, doncs, deu ser una bona pel.licula pels qui , com jo, habitualment troben tediós el cinema; aquesta sí que us pot interessar. Es podia veure al Floridablanca i ara crec que al Méliés.

Penjo una entrevista dues entrevistes al Costa-Gavras, una al Público en vídeo a France24.

Roger Vinton

////

Roger Vinton és un pseudònim – un personatge de Twitter – que, a part de fer piulades, va publicar el llibre ‘La gran teranyina. Els secrets del poder a Catalunya’ (Edicions del Periscopi, 2017) que va ser tot un èxit, demostrant que hi ha informació econòmica d’interès pel gran públic. De totes maneres, de la burgesia catalana se n’ha parlat molt, té el seu morbo. I jo trobo a faltar algun treball sobre “l’esquerra Brahman” (gauche Brahmane / Brahmin left) que és un fenomen internacional i ajudaria a entendre amb major perspectiva l’evolució de la ideologia del capitalisme.

A Roger Vinton, El Núvol li acaba de publicar un article – La roca negre – on explica que son i que fan els fons d’inversió The Black Rock i BlackStone. Està bé. Tant de bo hi segueixi col·laborant

Quim

Thomas Piketty

//////

En breu sortirà publicat en català (Edicions 62) el darrer llibre de Thomas Piketty ‘Capital i ideologia‘. L’anunci de l’Editorial recorda el principi circense ‘encore plus difficile‘. Thomas Piketty, diu, el pensador que vol canviar el món, l’economista més influent”.

Amb propòsits tan elevats, el llibre té 1232 pàgines i està dividit en tres llibres. En el primer (66 % del llibre) fa història de la desigualtat, en el segon (25% ) tracta l’evolució del sistema de partits a Europa i USA i en el tercer (9 %) dona la idea de socialisme participatiu per a superar el capitalisme i la propietat privada.

A part de tractar d’economia, la història i la ciència política, Piketty també té molt en compte la literatura en el seu pensament. D’unes converses organitzades pel Fons de Cultura Econòmica (Mèxic) n’extrec unes afirmacions:

  • Thomas Piketty:…creo que la literatura como una poderosa forma única para expresar las consecuencias de la inequidad en la vida. Balzac, Austen y Carlos Fuentes tienen una increíble y poderosa manera de expresar lo que significa para los grupos de individuos tener esta situación mundial única en términos monetarios. Y yo no tengo ese tipo de talento, pero las ciencias sociales pueden aportar un lenguaje distinto y otra perspectiva sobre la inequidad, lo cual creo es complementario a la literatura y sus aportaciones. Cuando una representación literaria de la inequidad no es posible creo que hay una gran limitación en nuestra habilidad de entender la inequidad y es por ello que en el libro procuro confrontar ambos. ¿Es la inequidad de hoy más violenta que en el pasado? Sí, de alguna forma. Era un punto que quería hacer al comparar a Carlos Fuentes con Balzac, donde se tiene el mismo problema de herencia y la misma cuestión de búsqueda de riqueza. Al final de la novela de Fuentes (La voluntad y la fortuna) hay un asesinato perpetrado por una mujer joven que quiere obtener el dinero. Básicamente, heredó la riqueza del millonario, quien se parece mucho a Carlos Slim. Con Balzac, 200 años antes, es lo que proponen a Rastignac. Excepto que Rastignac no lo hace. Asesinar es demasiado para él, aunque está muy tentado a hacerlo decide refrenarse antes de adquirir la riqueza. De cierta forma, la violencia en México hoy quizás rebasa a la del París de 1820 en cuanto a la estructura de la inequidad. Eso es lo que expresa Fuentes en comparación con Balzac. Creo que hay mucho que aprender de todos ellos, incluso economía (Mèxic,2014).

Quim

Diada 2019

/

Malgrat que sempre he sigut d’esquerres, políticament sempre he preferit definir-me com a ‘economista’, que era una manera de relativitzar-ho tot. L’educació als ‘hermanos’ em va fer descregut.

La meva sorpresa ha estat veure que demà, dins dels actes de celebració de la Diada a l’Institut d’Estudis Catalans, l’Andreu Mas-Colell farà el ‘discurs patriòtic’, tal com ho anomena la invitació preparada per l’IEC, amb l’enaltidor títol «El futur de l’economia catalana: brillant o mediocre?» al que seguirà el Cant de la Senyera i els Segadors.

Bromes a part, demà aniré a escoltar l’Andreu Mas-Colell -suposo que, com sempre, m’agradarà el que digui –  però sobretot  em sembla molt bé que la política miri cap a la ciència. És una via segura i, potser, la que toca.

Bona diada

Quim

Enllaç invitació