Política

Mario Draghi dixit

Publicat el dia
//

 

A la Jornada dels Economistes (21/11/24), Pol Morillas Bassedas, ponent en un debat sobre geopolítica,  apuntava la necessitat que, després de la victòria de Trump als EEUU, i la divisió de la supremacia mundial entre Xina i els EEUU, el que més li convenia a Europa era defensar els interessos multinacionals des de Brussel·les,  a la vegada que això ho veia difícil i molt improbable.

Acostumats, com estem,  a esperar un lideratge d’Alemanya, ara les  mirades dels analistes estan posades en la capacitat d’Alemanya d’exercir el lideratge que depèn del resultat de les eleccions previstes per a inicis del 2025. L’article de Guifré Belloso “La fi del govern de Coalició Semàfor”, com sempre molt treballat, aporta bona informació i reflexions sobre la situació i perspectives futures a Alemanya. Pessimista.

La Unió Europa també es podria reforçar sense el lideratge alemany. L’informe de Mario Draghi, més valorat pel broc gros que no pas explicat,  fa una diagnosi magnífica de les possibilitats econòmiques  d’Europa  proposant un full de ruta i tenint en compte també els problemes de governança,  essent partidari que s’acabi amb la possibilitat de que determinades decisions puguin ser vetades per un sol Estat membre.  Europa ha de prendre decisions o posa en perill el seu futur polític i econòmic (Mario Draghi dixit).

Geografia d’una inundació. La DANA de València

Publicat el dia
////

Isaac Moreno Gallo, és un enginyer d’obres públiques apassionat per l’historia de l’obre civil a l’antiguitat que divulga a través de YouTube.  Ho fa molt bé i  transmet la seva passió, així que  ja compte amb 209 mil subscriptors (!). Entre molt treballs, a Garlaires (04/03/2022) n’havíem comentat un de magnífic  dedicat a l’urbanisme de la Tarraco romana.

Doncs resulta que, sortint de l’àmbit pel qual es conegut, s’ha despenjat amb un documental sobre  l’ordenació urbanística des de mitjans de segle passat a la zona de l’Albufera de València, utilitzant molts recursos cartogràfics disponibles actualment, essencial per entendre la catàstrofe d’aquests dies i les eventuals solucions. Té una durada de 20’. «Geografía de una inundación: la DANA de Valencia» M’ha semblat definitiu. De moment ja porten 450 mil visualitzacions.

Democràcia i prosperitat econòmica

Publicat el dia
//

Recordo haver escoltat més d’una vegada el discurs d’algun defensor del principi de que el mercat te capacitat per arreglar-ho tot, segons el qual  els països pobres ho eren no aplicaven correctament aquest principi. Ara – permeteu-me l’acudit – amb el premi Nobel als economistes  Daron Acemoglu, Simon Johnson y James A. Robinson es podria dir ‘és la política, estúpid’. Segons ells la democràcia a llarg termini és font de prosperitat que, en visió dual, seria la manca de democràcia pot ser causa del fracàs econòmic, visió  que lligaria amb la tesi del Nobel Amartya Sen que considerava la necessitat de la democràcia per lluitar contra la fam i la pobresa.

En economia regne la complexitat i la incertesa i els economistes sempre haurien de ser modestos, potser eclèctics també.

En relació als Nobel del 2004 passo l’enllaç de la justificació del seu treball que publica l’organització del premi Nobel però també la nota que publicada quan va rebre el premi fronteres del conocimiento (2016) que trobo que està molt bé. Crec que en el jurat del premi de 2016 hi havia l’Andreu Mas-Colell.

Acemoglu, ja sigui amb Johnson o amb Robinson, té diversos best-sellers d’economia explicant la importància que tenen les institucions. Fou el director de la tesi de Mònica Martínez Bravo, actual consellera de drets socials del govern de la Generalitat i també va participar a les Jornades del Cercle d’Economia del juny de 2021.

Professionalitzar l’Administració Pública a Catalunya

Publicat el dia

La noticia de que el nou Govern de la Generalitat ja ha nomenat 200 alts càrrecs de l’organigrama de govern, i la possibilitat que encara en pugui nomenar 300 més per arribar als 500 que és el nombre de càrrecs que es consideren  de designació política, ha motivat una forta queixa de  Jaume Miranda, no ja d’aquests càrrecs en concret, sinó que de la manca de professionalitat en la gestió de la que és per nombre de treballadors – 243.000-  la primera empresa del país. Passo l’enllaç del seu article “Ignorància al poder. el gran engany” (01/10/2024)

L’article es fa ressò i posa l’esperança en la plataforma ‘professionalitzem.cat’ , una iniciativa de l’Institut Ostrom de Catalunya avalada per 35 professionals de molt alt nivell i que ha elaborat un manifest al que hom s’hi pot adherir.

Retallo només, com a mostra, les premeres frases:

“Les institucions, les regles de joc d’una societat, són el principal determinant del creixement econòmic. La competitivitat d’un país depèn fonamentalment de la seva capacitat d’acumular capital –físic, financer, tecnològic i humà– en un entorn institucional que afavoreixi la coordinació i interacció entre els actors i factors productius implicats”.

“Espanya ha patit una important davallada en la seva qualitat institucional des de l’any 2003, essent el país amb el retrocés més important de tota la Unió Europea”.

I segueix… Jo m’hi he adherit, sí

Copa Amèrica amb mar de fons

Publicat el dia
//

El treball sobre l’impacte econòmic previst de la Copa Amèrica de Vela de Barcelona 2024 realitzat per uns professors de la UPF porta mar de fons. Els autors va publicar un article a 5 Cèntims el juliol  passat.  Pel que  es desprèn de l’article i del vídeo elaborat per “Octuvre” que en només 3 dies ha tingut milers de  visualitzacions, més que un estudi d’impacte podria tractar-se d’un simple exercici de simulació d’impacte a partir de dades facilitades pels organitzadors de l’esdeveniment no contrastades. L’estudi ha contribuït a que els mitjans donessin per bons  uns resultats que, a partir d’un reportatge de Directa.cat, ara semblen inversemblants amb totes les conseqüències que se’n deriven. Passo el comunicat fet pel Sindicat de Periodistes i Professionals de la Comunicació (SPC) de Televisió de Catalunya. En Josep Maria Ureta també diu la seva.

Tot plegat cal aclarir-ho definitivament,  però, vaja, els estudis econòmics primer cal que es facin, això està bé i, en segon lloc,  s’han de prendre seriosament; ens hi juguem molt.

Avaluació econòmica de les polítiques públiques

Publicat el dia
/

L’avaluació, la valoració dels costos, resultats, impactes econòmics, ambientals, socials de qualsevol política pública, hauria de ser un requisit  de la gestió pública  però, en general, no s’ha fet o s’ha fet malament. El més normal era considerar que qualsevol política pública era, per definició, d’interès general ja que derivava d’unes eleccions, expressió de la voluntat general. La gestió econòmica sovint es limitava a comprovar si hi havia pressupost i au.

Aquest enfoc és una aberració. En un article a la revista Nada es Gratis titulat «El pozo sin fondo del AVE» (2014), l’investigador en economia Gerard Llobet, analitzava la despesa en el AVE fent un símil d’avaluació econòmica. Les conclusions eren: 1.- L’AVE no és rendible, 2.- L’AVE no és socialment beneficiós, 3.- No té cap sentit acabar les línies en construcció, 4.- En altres països hi ha línies d’alta velocitat, però abans de construir-les s’ha avaluat la inversió, 5.- No hi ha cap evidència que l’AVE ajudi al desenvolupament de la zona que comunica (de fet, actualment del que sí que hi ha evidència és que l’AVE ha contribuït al problema de la España vaciada que no afecta el món rural, que ja estava buit fa molts anys sinó les capitals de província), i 6.- L’AVE també contamina. Tot plegat, es preguntava l’autor: “en què pensen els votants?” La resposta es troba en el sistema electoral i en el pes que es dona a determinats territoris.

Les aberracions son un luxe que es paguen. En determinats casos la mala valoració posa les condicions per a que hi hagi corrupció amb el resultat de que és extraordinàriament més costosa la per pèrdua d’ eficiència que la corrupció, que comparativament és la xocolata del lloro.

La qüestió és que cada cop més van sortint normes per a que s’avaluïn les polítiques publiques i que a Catalunya anem una mica més avançats. A la Sindicatura de Comptes tenen la possibilitat d’exigir a les institucions públiques que compleixin amb l’avaluació de polítiques publiques que ja hi ha previstes. Que això es faci, és fonamental. Ens ho explicà Anna Tarrach, síndica de Comptes de Catalunya i exdirectora general de pressupostos de la Generalitat de Catalunya (2016 – 2022) en  una conferència feta juntament amb Mireia Borrell, cap d’anàlisi d’Ivàlua i doctora per la London School of Economics, que orientà la seva ponència cap aspectes més de la pràctica de l’avaluació.

Va ser una conferència rigorosa i molt didàctica que us recomano, passo l’enllaç: Ateneu (23/02/24) L’avaluació millora la gestió pública.

 

Els costos per a la democràcia de la corrupció

Publicat el dia
//

De Guifré Belloso:

“Corrupción y Política, los costes de la democràcia” és el llibre pòstum de Javier Pradera que no es va atrevir a pública en vida i ho va publicar Galaxia Gutenberg al 2014 mentre que el text està escrit 20 anys abans al 1994 en plena tempesta d’escàndols  i sense que encara existís cap eina d’intel·ligència artificial aplicada a la corrupció. La capacitat d’innovació en aquest àmbit mai em deixarà de sorprendre. Si hi havia algú ben informat en aquest país era Javier Pradera i hem d’estar agraïts de que ens deixi el seu  testimoni de primera mà de la història contemporània d’Espanya amb tret afinat: la corrupció institucional fruït de dues tendències molt clares, la professionalització de la política i el canvi de posició – des de la Transició – dels partits dintre de la democràcia, especialment dels aparells dels partits. En Quim Perramon m’ha animat a fer-vos cinc cèntims per que és un tema que sé l’interessa.”

El resum de nou pàgines té tres parts, una primera d’antecedents, la segona sobre la professionalització de la política i la tercera sobre els partits amb un sucós anàlisi de les finances dels partits i com s’explica el finançament il·legal. Gràcies Guifré !

Informació econòmica i democràcia

Publicat el dia
//

Acaba de sortir el llibre ‘Pescar el salmón’  de Yago Álvarez Barba, conegut a Twiter com ‘economista cabreado’  amb lema ‘ Periodista económico. Aprende economía para que no te joda un economista’.

A Espanya impera el que s’anomena  capitalisme d’amiguetes (‘crony capitalism’). Les empreses de sectors regulats per l’Administració pública son els que controlen realment l’Administració i per a fer-ho utilitzen els mitjans de comunicació. És un recurs més: en poden haver-hi altres com contractar parents dels polítics, alts funcionaris, etc..

Com a conseqüència, el biaix sistemàtic de la premsa salmó (l’econòmica) a Madrid a favor del capitalisme d’amiguetes és escandalós. El llibre ‘Pescar el salmon’ és una reacció  a aquest escàndol. L’Andreu Farràs, que, a més de haver estat redactor en cap i haver escrit cinc llibres, ha exercit el periodisme econòmic,  li dedica un article molt favorable al blog PAIOS. També està escandalitzat amb la situació actual.

En el llibre, tanmateix,  hi ha algunes mancances. Quan relaciona la premsa econòmica oblida,  per exemple, Via Empresa. No oblida ‘On Economia’ perquè té seu Barcelona i Madrid també.  L’autor, encara que sigui alternatiu,  dona una visió molt madrilenya de la informació econòmica. En altres indrets del món on el ‘capitalisme d’amiguetes’ no té tant pes, la informació econòmica és diferent.

Una segona mancança és no haver tingut en compte treballs fonamentals (1).

….

Jo estic convençut que, malgrat tot, el bon periodisme econòmic és possible. I el tema és fonamental perquè sense bona informació econòmica no pot haver un  bon sistema democràtic. El mercat no garanteix que el sector funcioni, ja es veu. Hi ha uns defectes consubstancials i un d’aquests defectes inevitables, sense intervenció, és la influència excessiva dels sectors regulats que controlen al controlador a través dels mitjans. Sobre això tinc escrit un llibre (2). El meu parer és que les lleis anti-monopoli haurien d’entrar en aquestes qüestions per a salvaguarda del sistema democràtic, igual com hi ha normes per a regular l’activitat dels lobbies també esbiaixada sinó es limita.

A part del que pensi jo, hi ha un debat de molt nivell. Aquests dies corria per aquí Martin Wolf presentant el seu darrer llibre «La crisis del capitalisme democrático». El tema dels mitjans de comunicació li preocupa moltíssim. L’origen del problema és que recollir informació té un cost elevat mentre que distribuir-la pot resultar fins i tot gratuït. Llavors com a solució apunta que s’imposi un impost a les xarxes socials per crear un fons que financés documentals i producció periodística seriosa.

Amb Martin Wolf es pot estar més o menys d’acord, però és un gran periodista econòmic. Recordem que en el seu dia (2006 !) fou dels pocs en  denunciar la bombolla Inmobiliaria que petaria el 2008. Amb sorna afirmava  ‘…que vinguin europeus rics a gastar i emigrants pobres a treballar i vostès (Espanya) a viure de renda…tot boom s’acaba en algun moment’ (3). [ En aquest cas ens podríem preguntar  perquè no li van fer cas? Juan José Millás, l’any 2003(!!!!) escrivia “Ese dinero que usted pierde en las burbujas a las que le arrastra la desesperación no se volatiliza: va a la cuenta de los ladrones”(4)].

Arreglar el problema de la informació econòmica ha de preocupar als demòcrates, siguin d’esquerres o de dretes.

…

I m’acomiado amb l’enllaç amb una article a El Economista de Josep Prats, amic garlaire, que gestiona un fons d’autor a Abante: Los siete Pecados capitales del gestor. Explica cada un dels pecats capitals i, com un bon catequista, també la mesura correctiva. És divertit, reflexiu i útil.

 

 

 

 

(1)Entre altres Bad News. How America’s Business Press missed the story of the century. Editora . Anya Schiffrin.Diversos autors (Stiglitz, Starkman…) The New Press , 2011
(2)Bombolles financeres i confusió informativa. Relació entre la informació econòmica als mitjans de comunicació i la presa de decisions d’inversió. Joaquim Perramon 2012. Pròleg de Jordi Goula
(3)Entrevista a la contra per Victor Amela. La Vanguardia (15/07/2006)
(4) Juan José Millàs. El País, 27/06/2003

Festa del 1r.tren Barcelona – Mataró

Publicat el dia
////

Miquel Puig , acaba de presentar un nou treball editat en digital per la Conselleria d’Empresa que es titula “Algunes mutacions de l’economia catalana en l’horitzó 2050”. En vàrem parlar a al dinar-tertúlia d’economia del mes d’octubre  de l’Ateneu Barcelonès que coordina en Josep Maria Carreras. Partint de les previsions  de creixement demogràfic mundial, que s’ha d’acabar limitant, en el fet que la taxa de fertilitat ja es inferior a dos (la parella) a arreu del món excepte a l’Africa subsahariana i que allà el sistema educatiu és desastrós, i que l’emigració estarà molt condicionada, Catalunya s’ha de plantejar el model de creixement. Es pot créixer extraordinàriament amb poca població, com ho ha fet Japó, o es pot créixer augmentant la població com ha fet Andorra.

Miquel Puig contempla el futur de Catalunya com una xarxa territorial de municipis amb una que requereix una coordinació política forta des de la Generalitat i  una xarxa de trens regionals, la qual, va lamentar, no solament no tenim sinó que no s’hi ha pensat.

…

El sistema ferroviari es va tractar al sopar-tertúlia al 7-Portes (04/10/23) amb en Santiago Montero i Pere Macias, que és el coordinador del Pla de Rodalies de Catalunya des de l’any 2018. Ell es va presentar com un gestor que intenta assolir uns objectius que els poders polítics li marquen ‘legítimament’, però la realitat és que els objectius polítics segueixen una lògica perversa i no una racionalitat econòmica.  Del model de país no en va parlar. Com a mostra d’aquest model de país a tenir en consideració, amb posterioritat a la tertúlia en Joaquim Coello que hi era present ens va facilitar el document “El reto de la conectividad intercontinental  de Barcelona y su impacto en la competitividad econòmica. Una propuesta razonada” elaborat per un equip amb ell  Eduardo Alonso Pérez de Agreda, Andreu Mas-Colell, Fernando Hermosilla, Guillem López Casasnovas i Joandomenech Ros. Si algú està interessat que m’ho digui i li enviaré. Aquí teniu, això sí, el resum elaborat per Guifré Belloso.

…

I  parlant de trens, estem en  175è aniversari del tren Barcelona-Mataró. Per a celebrar-ho el Museu del Ferrocarril de Vilanova va organitzar l’exposició ‘El plaer de viatjar’ . És una exposició fantàstica, molt ben documentada i estructurada a partir del llibre  de Jordi Font-Agustí “El ferrocarril en les arts i la literatura catalanes” i és possible que el dia 28, que és la data de l’efemèride,  la puguem veure a l’Estació de França.

Els ajuntaments de Barcelona i Badalona (i tots els municipis de la línia) tindrien molts motius per a celebrar l’aniversari però és a Mataró on hi ha més sensibilitat per l’esdeveniment històric  i on l’ajuntament ha organitzat  ‘La festa del 1r. Tren’, que durarà tot el dia. Comença pel matí amb una ofrena floral al monument de Miquel Biada i l’actuació de la Coral La Joia d’Alella. Cercavila, jocs infantils, concert, una entrevista ‘espiritista’ a Miquel Biada, molt oportuna en temps de Halloween i dia dels morts,  les paraules de l’alcalde no podien faltar, i ball de fi de festa per la nit. Llàstima que el darrer tren de retorn en direcció a Barcelona sigui a les 22:31.

Salvar el ‘sistema’

Publicat el dia

Vaig veure  YouTuve un documental de la cadena ARTE titulat “Sexe, pouvoir et argent : La vie sans limites de Juan Carlos, ancien roi d’Espagne” que em va agradar molt i el tenia per comentar-lo a GARLAIRES perquè essent extraordinàriament escandalós i tenir 360 mil visualitzacions no havia tingut cap ressò en els mitjans.

Però resulta que, des d’aquest mes setembre, la Plataforma  HBO emet un documental titulat ‘Salvar al Rey’ que està arrasant mediàticament i que ha copiat l’estructura i moltes idees del documental francès del documental d’ARTE, encara que no totes.  Per exemple al Documental d’HBO surt el rei dient que quan vivien a Roma no tenien per a pagar el lloguer i al documental francès s’explica  que no els va faltar mai res, estaven pagats pel règim.

Treuen el draps bruts del rei (els coneguts) però també el justifiquen; per exemple es diu que es va rodejar de males companyies. Un defecte del documental és que parlen ex-agents dels serveis secrets,  amants, els periodistes més importants de l’època, banquers, exministres …  molts dels quals van participar en  tapar la llarga llista d’escàndols de la casa reial; tenen poca credibilitat.

També sorprèn que es parla sobre la inviolabilitat del Rey i de l’article  56 de la constitució però no es demanen responsabilitats als autors d’accions delictives per cobrir el Rei  com l’assalt a la casa de Barbara Rey o Corina i, en general, per la malversació de diners públics .

El director del documental d’HBO és Santiago Acosta Gallo, que treballa habitualment per a Mediaset (Telecinco) i és nebot de Federico Gallo, periodista, ex-governador civil de Barcelona i membre, per designació del Rei,  del govern provisional constituït durant les hores del Cop d’Estat de Tejero, que segons algun dels entrevistats va organitzar el propi rei.

Malgrat tots els biaixos, a mi em sembla que cal veure el documental, és un tros de la història de l’Estat Espanyol, en la que es veu com funciona el sistema. Una altra cosa és a la conclusió que s’arribi. Al Rei l’Estat,  li tolera i li facilita la corrupció i les aventures sexuals fins que s’enamora de Corina i es vol separar. Llavors  es considera que posa en perill la monarquia i es despleguen els mitjans per a fer-lo abdicar.

Evidentment es vol salvar la monarquia, però el sistema queda ben retratat. La defensa dels valors democràtics sembla un mer oportunisme.

1 2