Garlant - Page 5

Quin 2021 ens espera?

Publicat el dia
///

Abans quan s’acabava l’any els periòdics feien un balanç de com havia anat tot. Enguany tanmateix el balanç és prou conegut i en, canvi, agafa més interès que mai fer un exercici de prospectiva, per a la qual cosa proposo tres documents:

  1. En Lluís Bassas em passa l’informe de prospectiva que edita el Saxo Bank (banc danès amb una sèrie de plataformes per a fer inversions globals) per a l’any 2021 Es tracta d’un informe fet per experts. Exemples d’articles: Amazon ‘compra’ Xipre // Alemanya rescata a França// L’energia de fusió serà factible l’any 21// Tots pendents de la moneda digital xinesa / les grans ciutats perjudicades per la moguda que ve en el món laboral…Molt interessant i ben plantejat.

  2. En un mes i mig tindrem les noves profecies de Bill Gates en un llibre titulat “Com evitar un desastre climàtic’ (Edicions 62). El meu admirat Piergiorgio Odifreddi li va dedicar un article.

  3. En Ramon Aymerich fent una reflexió sobre el futur a propòsit de la mort de John Le Carré. Un article exquisit.

Es veuen venir tants canvis que per comptes d’expressar un seguit de desitjos, m’ha semblat més oportú afegir a aquesta entrada un vídeo de la Gunhild Carling (i família) que segur us alegrarà l’anim i us predisposarà positivament a afrontar l’any.

Roger Penrose. Un prohom “n+x”

Publicat el dia
/////

Sovint, d’acord amb el nostre coneixement, pensem que en el futur hi ha un univers estadístic amb “n” possibilitats, però de vegades, com ara amb la COVID 19, sorgeix la possibilitat no prevista “n +1”.

La possibilitat “n +1” podria considerar-se un esdeveniment altament improbable o un ‘cigne negre’, segons l’expressió popularitzada per Nassim Taleb. Amb la teoria dels cignes negres hom pot entendre la història com una successió d’accidents altament improbables, o millor dit de la necessitat de superació que han tingut els humans davant aquests accidents.

Hi ha un personatge audaç a qui se li acut que en lloc d’adaptar-se ell a les “n” possibilitats conegudes que el futur ofereix, és millor intervenir en el futur ajustant-lo a la seva conveniència a través de la possibilitat “n +1”. Quan això passa, evidentment el ‘prohom n +1’ passa a la història: Bach, Colom, Galileu, Tolstoi, Einstein, Napoleó, Charles Chaplin …

Un cop s’ha ampliat l’univers de possibilitats a “n +1” el proper a passar a la història serà qui descobreixi la possibilitat no coneguda “n +2”, és a dir, el prohom “n +2”. La regla proposta del “n + x” vol dir que la història és per als primers que han estat capaços en fer un forat en el futur.

Encara que el futur de vegades sigui previsible, mai està tancada la possibilitat que aparegui un esdeveniment o un prohom “n + x” i capgiri les previsions. I cóm afrontar un futur incert si resulta que no és possible reduir la praxi, que és acció i resposta a la incertesa, a una teoria, que és contemplació i requereix certesa?

En el debat sobre la intel·ligència artificial hi ha qui es planteja si una màquina pot tenir consciència. Jo plantejaria el problema preguntant si una màquina pot donar solucions del tipus “n + x”, sobretot considerant què és el que pot motivar a una màquina a donar aquestes solucions. En el cas dels humans, és la voluntat. El personatge “n+x” no és un altre que l’Odisseu. Un robot podria fer d’Odisseu ?

Suposem que sí, que efectivament una màquina pot donar solucions ‘n + x’, fet que significa que pot orientar el futur. Si això fos possible, al seu torn augmentaria notablement la incertesa i la possibilitat d’obtenir un coneixement teòric i programable. Les màquines, per tal d’afrontar un futur incert, necessitarien, coneixement pràctic (saviesa), estratègia i audàcia (“n + x”). Algun robot intentant fer d’Odisseu, es quedaria fent de Quixot envestint molins de vent.

Segons Roger Penrose, en el seu clàssic “La nova ment de l’Emperador” (1989), la dificultat de les màquines per assolir la intel·ligència artificial és la impossibilitat de tenir consciència, que jo entenc com aquesta capacitat de voler ser enfront d’un futur incert; això és el lliure albir.

I aquesta és la clau. Segons el divulgador de la ciència Marcus du Sautoy, autor de “The Creativity Code: Art and Innovation in the Age of AI” arribarà el dia en que les màquines tindran un món interior que voldran expressar. Quina por: allò de la rebel·lió de les màquines i del complexe de Frankestein semblava llunyà i no.

…

A Roger Penrose (1931) li acaben de donar el premi Nobel de Física (2020). Com diu la Wikipedia a part de la física, “també ha dedicat el seu temps a les matemàtiques recreatives i és un controvertit filòsof”. A Catalunya el premi ha tingut molt poc ressò; malament. Així que he penjat -sobre la foto- l’article que li ha dedicat Pierfiorgio Odifreddi.

 

Els ocells

Publicat el dia
///////

De Ricard Estrada:

“En Joan-Ignasi Elies ens va fer un article que ens relaciona els ocells amb la nostra vida relacional, espiritual, la pintura i la música.

Entre festa i festa, aquest començament de desembre en Joan-Ignasi Elies, ens complau amb la segona part dels Ocells (*) i el seu impacte sobre el nostre dia a dia. El cinema, la literatura recullen la vinculació de les aus i els humans.

Gaudeix de la lectura i dels vídeos que l’acompanyen.”

          (*) 1a. Part

Energúmens. Passat,present i futur

Publicat el dia
/

En Josep Maria Ureta em passa un article impactant que ha fet pel blogpost Paios (periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris) sobre un llibre Jordi Amat titulat “ El fill de xofer. Els fils secrets del poder. Ascens i caiguda d’Alfons Quintà”. Extret del desenllaç:

Jordi Amat … no es pot estar de dir que el llibre que ha fet li ha costat “escriure aquesta narració desagradable i apaivagadora”, lamenta el dolor que causa llegir-lo però creu que escriure’l era “moralment discutible però socialment necessari”.

L’article m’ha fet venir al cap l’expressió ‘dona-li passada’ que solia emprar la meva àvia i que il·lustra que venim d’una tradició on el sistema crea energúmens (posseïts pel dimoni segons la definició del Diec).

La necessitat social del llibre entenc que deu estar sobretot en que serveixi per a evitar futures situacions d’abús de poder i, francament, quan llegeixes les notícies segueix veient personatges que ‘fan més por que una pedregada’, en expressió de la meva mare. L’index d’energúmens (IE) segueix disparat; la qualitat democràtica és baixa.

Quim for Ponent

Publicat el dia
//

Em presento a unes eleccions a Ponent de la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès. No és la primera vegada que concorro a unes eleccions. He anat dues vegades en llistes electorals a l’Ajuntament de Sant Adrià i em vaig presentar a vocal de la Societat Catalana d’Economia. A les eleccions municipals hi anava invitat per algú que em demanava col·laborar amb el seu projecte i era un més, i a la Societat Catalana d’Economia no s’hi presentava ningú i vaig ser escollit amb el vot, o millor dit amb el vist-i-plau, de la Junta. Hi havien quatre gats i no van ni alçar la mà, van dir allò de ‘molt bé home’.

Aquesta vegada és diferent. No vaig en una llista i no soc l’únic. Hi ha molta gent a l’Ateneu que penso que ho podria fer millor que jo, però no s’hi presenten.

Amb això del Covid – no se pas qui anirà a votar un 29 d’octubre amb el bar tancat- l’Ateneu ha distribuït, mitjançant el Butlletí digital, el programa i una Carta al Soci(a), que he fet molt a gust. També m’han demanat unes fotos. La del programa podria servir per a qualsevol cartell electoral, en canvi, la de la Carta és més heterodoxa, encara si llegiu la Carta us semblarà absolutament coherent i seriosa. A baix la teniu.

No m’aventuro en relació al resultat. Com diu la dita (muy castiza): “catedrático és quien de cinco tiene tres’ . De moment en tinc tres, però no de cinc sinó de quatre-cents trenta-tres.

Quim

Portbou

Publicat el dia
//

Tenia la possibilitat de fer una visita a Portbou absolutament descartada. L’Estat Espanyol, per raons de defensa militar, decidí que l’ample de les vies seria diferent a Europa i a la frontera s’havien de descarregar i tornar a carregar els trens de mercaderies. Això requeria infraestructures ferroviàries, enginyers, arquitectes, ferroviaris, estibadors, duaners…cases, escoles. Un absurd econòmic si es considera la raó de tot plegat.

L’absurd esdevé tràgic quan Portbou fou bombardejat per l’exercit franquista o quan Walter Benjamin, perseguit pels nazis, s’hi suïcida.

Amb aquest panorama, imagino la tramuntana, que allà tomba vagons de tren, més com un castig diví que com un fenomen natural.

Tanmateix, la meva actitud cap a Portbou, ha canviat aquest més d’agost. El company de promoció, en Josep Macià, de Sabadell i ara a Vilajuïga, m’ha animat a anar-hi i m’ha enviat un article d’en Joan Josep Isern titulat “Retorn a Portbou: allí on tot s’acaba”, que està prou bé i el penjo a Garlaires. Però el que més m’anima és l’expectativa de passar una bona estona amb un amic, per a la qual cosa no necessito molt; segur que ho trobaré a Portbou.

Els números de l’Administració urbanística catalana

Publicat el dia
/

El passat divendres 7 d’agost de 2020 la Comissió Territorial d’Urbanisme de l’Àmbit Metropolità de Barcelona aprovà inicialment el Pla Director Urbanístic (PDU) de l’àmbit de les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs. Es tracta d’un sector de 32 hectàrees situades al front litoral, del qual aproximadament un 72,5 per cent és propietat d’Endesa i Banc de Santander. La resta pràcticament és de l’AMB

Segons la valoració que es desprèn de l’estudi econòmic que acompanya el PDU, el valor dels terrenys dels privats, ateses la previsió d’ingressos i despeses, seria de 52 milions d’euros. Tanmateix el propietaris privats han encarregat la gestió a Metrovacesa mitjançant la formula de constituir una societat denominada «Front Marítim del Besòs S.L.» a la que Endesa i Banc de Santander aporten els terrenys i, com que Metrovacesa és una empresa cotitzada, hem pogut consultar els seus balanços, resultant que els solars aportats per Endesa i Santander, ateses les expectatives que s’han fet amb l’edificabilitat definida per l’Administració a la zona, s’han valorat en 150 milions, 98 milions d’euros per sobre del que es desprèn de l’estudi econòmic del PDU !!!

Clicant sobre la imatge hi trobareu l’enllaç d’un article publicat a la web de la Plataforma per a la conservació de les tres Xemeneies de Sant Adrià, reflexionant sobre la qüestió.

Xavier Febrés: apologia de la curiositat

Publicat el dia
/

En un llibre que recomano, editat al castellà amb el títol “El dominio de la información. Una guia estratègica para la economia de la red , Hal Varian, un catedràtic d’economia que quan jo estudiava feia llibres de ‘micro’ i després va passar a ser l’economista en cap de Google, explica com funciona això del mercat de la informació; perquè hi ha empreses que poden concentrar el mercat en molt pocs anys.

En Varian, no ho explica però també dona les claus per entendre com ‘productes’ extraordinaris no tenen un èxit comercial. Des del meu punt de vista és el cas del bloc “Apologia de la curiositat” de Xavier Febrés, periodista, que ha fet llibres biogràfics ( el General Escofet, Josep Pla, Carlos Gardel), històrics, de viatges , va dirigir el Gabinet de Premsa de la UB, va treballar a l’Auditori…i publica articles amb molta freqüència al seu bloc que es poden llegir gratuïtament.

Son articles per a passar l’estona. Els darrers sobre el ‘Cagallibres’ de Venecia, la Consolació amagada al bosc de Cotlliure, la noblesa del vi agre,… Per passar l’estona però que poden tenir un transfons extraordinari. Acabo de passar una estona fantàstica llegint “L’home que va posar portes privades al mar de tots” dedicat a l’Antoni Vives, ex-regidor d’urbanisme de Barcelona.

Aquesta setmana ha estat notícia que en Xavier Febrés ha guanyat el 41è premi Carles Rahola d’assaig per “Josep Pla o la Vitalitat”, una interpretació de la vida de Josep Pla a través dels llibres publicats a cada època. El jurat estava format per Francesc-Marc Àlvaro, Mita Casacuberta, Ingrid Guardiola, Joaquim Nadal i Josep Lluch.

I, per sort, no para: acaba de publicar «Apologia de l’Empordà: de Banyuls a les illes Formigues» (Edicions Cal.ligraf, juny de 2020).

Si cliqueu sobre de la imatge del seu llibre podreu accedir al bloc Apologia de la Curiositat de Xavier Febrés:

Un maquillatge anomenat política del patrimoni natural

Publicat el dia
//

Aquests dies hi ha una revolta als ajuntaments de les zones rurals contra la llei de creació de l’Agència de Patrimoni Natural de Catalunya, que s’ha de debatre i aprovar o no, properament, en el Parlament. Son els més afectats i restaran sense cap protagonisme.

En Joan-Ignasi Castelló es despatxa a gust contra la llei en un article al Blog Agricultura de Catalunya:

“Per mantenir aquest maquillatge anomenat política del patrimoni natural, els seus valedors en tenen prou amb una llei del parlament i una policia per fer-la complir. El “Deep State” deu pensar: deixem que juguin en aquests indrets sense pes econòmic mentre nosaltres vivim tranquils a les zones urbanes, turístiques i industrials on hi han els grans negocis. Sí, sí, que declarin la puresa i la inviolabilitat d’una vall perduda del Pirineu, però que no vinguin a emprenyar al Vallès o al Maresme”.

1 … 3 4 5 6 7