Paisatge i patrimoni - Page 3

D’ous que ballen i cases que es belluguen

Publicat el dia
////

Bona tarda, punyeteros,

Enguany heu de confessar-ho: avevate lasciato ogni speranza, oi que sí? Doncs molt mal fet, ja ho veieu.

Vinc tard, però amb novetats: la celebració dels 700 anys del Corpus Christi barceloní s’ha traslladat a enguany, de manera que fins diumenge podeu veure exposicions al Museu Diocesà de Barcelona (Pia Almoina) i a la Casa dels Entremesos (Plaça de les Beates, 2), repics festius de campanes, la fastuosa processó, catifes florals i, atenció, l’ou com balla a tots els districtes (cal anar amb compte, perquè a canvi fallen alguns dels emplaçaments habituals, com la Parròquia de Santa Anna).

Adjunto (cliqueu sobre la foto)  l’escrit habitual, on comprovareu que ni és or tot el que lluu, ni tot són flors i violes.

Balleu i estimeu!

Iu Pijoan // 03/06/2021

 

Senyor Parellada

Publicat el dia
//

Aquesta setmana hem tingut la trista notícia que tanca el Senyor Parellada, un d’aquests restaurants que tenia identificats, en el que tenia la certesa de que s’hi podia gaudir d’una estona de felicitat. Una excel·lent cuina i bona companyia et reconcilien amb l’univers sencer, donen sentit a la vida. El restaurant del senyor Parellada era un d’aquests temples meus. Me’l va descobrir el meu pare i el vaig descobrir als meus fills i a molts amics. I ara tanca.

De record em quedo amb el seu llibre dedicat a l’alquímia del morter: “Picades. El secret de la cuina catalana. Les receptes de padrines, mestresses i fondes”.

Paisatges sonors

Publicat el dia
/

Quan parlem de paisatges normalment ens imaginem espais rurals, marítims, alpins… i, darrerament, també industrials. En tot cas, espais geogràfics que percebem per la vista. Però i si parlem de paisatges sonors? i d’espais ressonants?. Un espai es pot caracteritzar, i preservar la seva memòria, amb textos descriptius o imatges, però es pot fer el mateix amb so?

Com sona un gasòmetre? i un refugi antiaeri? o la torre de refrigeració d’una central elèctrica? De la mateixa manera que un instrument musical, un espai arquitectònic també es pot caracteritzar pels seus harmònics. I el so es pot enregistrar i guardar o, fins i tot representar gràficament. Doncs això és el que fan Mathias Klenner, Sofía Balbontin, arquitectes i artistes sonors i Emilio Marx, enginyer, en el context d’un projecte artístic anomenat “Espacios resonantes” i que podeu observar (i sentir) en aquest enllaç: espaciosresonantes.com. A mi m’han semblat al·lucinants aquests treballs, especialment el del dipòsit de fuel d’Escòcia amb un temps de reverberació de 80 segons!. Us deixo un altre exemple més nostrat:

Resposta a un impuls sonor del dipòsit d’aigües pluvials Joan Miró: https://espaciosresonantes.bandcamp.com/track/ir-dep-sito-de-pluviales-joan-mir-catalunya-30s

Roger Hoyos

Nadal 2020

Publicat el dia
/////

Bon dia, Punyeteros!

Un dels signes més evidents de la inescrutabilitat dels camins del Senyor és precisament la història de Nadal. Com solia recordar amb to dramàtic el meu avi Àngel, de qui he heretat l’amor incondicional per la xocolata desfeta i la inclinació per les facècies: “Nuestro Señor Jesucristo nació en un pesebre: donde menos se espera, salta la liebre”.

Doncs bé, la Nadala d’enguany va dedicada a l’únic no-personatge de l’esdeveniment, Sant Josep, gràcies a la veu poètica d’en Josep Pedrals i el seu ritme inconfusible. Com a banda sonora, una versió swinging de “El desembre congelat” de la Locomotora Negra que la Diputació de València va emprar fa uns anys com a melodia d’una simpàtica campanya no menys nadalenca.

  NADALA DE SANT JOSEP

 La senectut m’ha arribat amb un tràmit / que em privarà de ser un conco neulit:/una custòdia magra, però un càrrec balsàmic,/perquè hi ha un fill espuri que m’ha estat concedit.

 En realitat, m’ha tocat la noieta,/que diu que és Déu mateix qui l’ha prenyat./I alguna cosa hi deu haver de certa/ entre aquestes camàndules, perquè m’ha impressionat.

 Té un no-sé-què diàfan i llunàtic,/però és recta i discreta i molt prudent./Ser-li la salvaguarda no em sembla problemàtic. / De fet, com a companya és excel·lent./

 Prò com que ja no estic pel xafarranxo /de tenir una femella i un vailet,/procuro de ser pràctic: sóc jo que cuino i planxo/ i així ella fa la seva i jo també em distrec.

 Perquè als acords del pacte esponsalici/ jo vaig assegurar-me que el meu pla de pensions/ servís encara els meus petits capricis…/Si no, és tan trista, la jubilació! /Potser amb el nen retorno a l’obrador/i li ensenyo les gangues de l’ofici.

 El que és més peculiar d’aquesta història/ és que hi ha alguna força de l’atzar/ que em va portar a la tasca donant-me una victòria/entre un grup d’homes totalment dispars:

 Jo, que sempre m’oculto i no em delato,/i que era allà perquè m’havia confós,/de cop, vaig adonar-me que el gaiato/ m’havia començat a treure flors

i que la mossa (qui ho havia de dir)/ ho va trobar diví.

 Crec que, en el fons, aquesta criatura/ només em necessita per ‘nar fent la viu-viu./Jo m’encarregaré que no passi fretura/ i així seré un bon pare putatiu.

 I, escolta tu, que sigui el que déu vulgui,/ que jo em quedaré aquí al peu del canó!/Avui m’ha demanat que me l’endugui/ al poble, per inscriure’s al padró./Almenys, així sóc útil!/Cobra’m el cafetó!

 Josep Pedrals

 

https://youtu.be/8q8AqTG5C2k

 

I de propina, l’acostumat deliri, que aquest cop comença entre cerveses i acaba, és clar, en l’apocalipsi.

Estimeu i sigueu estimats, aquest dies i durant tot l’any que ve. Em sembla que ens farà falta.

Bones Festes!

Iu

Els ocells

Publicat el dia
///////

De Ricard Estrada:

“En Joan-Ignasi Elies ens va fer un article que ens relaciona els ocells amb la nostra vida relacional, espiritual, la pintura i la música.

Entre festa i festa, aquest començament de desembre en Joan-Ignasi Elies, ens complau amb la segona part dels Ocells (*) i el seu impacte sobre el nostre dia a dia. El cinema, la literatura recullen la vinculació de les aus i els humans.

Gaudeix de la lectura i dels vídeos que l’acompanyen.”

          (*) 1a. Part

Portet. Ratafia del raiers

Publicat el dia
///

Só fill del Noguera, dins un rai nasquí…

Ara fa un mes, a Santa Coloma de Farners, es va celebrar la solemne Gala de la Ratafia, en què, a banda de la 39a Festa concurs, es va proclamar Confrare d’Honor de la Confraria a l’Àngel Portet i Boixareu, que junt amb el seu germà Carlos són l’ànima de Licors Portet.

Al Pirineu Occidental, dir Portet és dir ratafia, tanta anomenada i difusió ha tingut i té aquest mític licor de nous verdes, herbes i plantes que elabora la família Portet des de fa més de 125 anys. La Ratafia dels Raiers és una beguda “licorosa i aromàtica” (Ruscalleda dixit), de sabor fi i persistent, i al tanto!, gens empalagosa. Només us diré que l’excel·lència de la ratasia de Casa Portet s’ha vist avalada per reconeixements internacionals de tant prestigi com el Concurs Mundial de Brussel·les (2011) o el USA Spirits Ratings (2019).

Actualment, la ratafia viu una època d’efervescència, sobretot entre el jovent. Hom diria que, talment com si haguessin estat sotmesos a maceració quaranta dies a sol i serena –amb les seves respectives nits–, els catalanets s’han acabat adonant que on hi hagi una bona ratafia ja es poden anar apartant Jägermeisters i altres schnapps de pa sucat amb oli. De fet, tinc entès que al Pallars ja hi ha qui parla de la “Räiermeister”…

Fins i tot per als Geganters Garlaires –que estadísticament no estem enquadrats dins del segment “joves”–, és una gran alegria aquest premi, perquè va ser al pati de Can Portet que ara fa tres anys vam presentar, amb singular èxit de crítica i públic, el llibre “Literatura i Economia”. Abans, amb una afabilitat i charme extraordinaris, en Carlos Portet ens havia explicat el procés quasi alquímic i originalíssim que segueixen per a l’elaboració de l’elixir, que combina la maceració en fred amb la destil·lació en calent en alambins.

Quan ens hagin vacunat a tots del dret i del revés, pugeu a La Pobla de Segur i feu la visita a la fàbrica, creieu-me que no us en penedireu!

Iu Pijoan

Portbou

Publicat el dia
//

Tenia la possibilitat de fer una visita a Portbou absolutament descartada. L’Estat Espanyol, per raons de defensa militar, decidí que l’ample de les vies seria diferent a Europa i a la frontera s’havien de descarregar i tornar a carregar els trens de mercaderies. Això requeria infraestructures ferroviàries, enginyers, arquitectes, ferroviaris, estibadors, duaners…cases, escoles. Un absurd econòmic si es considera la raó de tot plegat.

L’absurd esdevé tràgic quan Portbou fou bombardejat per l’exercit franquista o quan Walter Benjamin, perseguit pels nazis, s’hi suïcida.

Amb aquest panorama, imagino la tramuntana, que allà tomba vagons de tren, més com un castig diví que com un fenomen natural.

Tanmateix, la meva actitud cap a Portbou, ha canviat aquest més d’agost. El company de promoció, en Josep Macià, de Sabadell i ara a Vilajuïga, m’ha animat a anar-hi i m’ha enviat un article d’en Joan Josep Isern titulat “Retorn a Portbou: allí on tot s’acaba”, que està prou bé i el penjo a Garlaires. Però el que més m’anima és l’expectativa de passar una bona estona amb un amic, per a la qual cosa no necessito molt; segur que ho trobaré a Portbou.

CORPUS: 700 anys

Publicat el dia
//

Bona tarda, punyeteros,

Entusiasmats com esteu amb el teletreball, us imagino frisosos, mirant el correu aquesta tarda cada dos per tres, desesperats per tenir notícies de l’ou com balla: “Aquest any ballarà? No ballarà? Farà un si és no és? Allò que no muda però arregla?”

Doncs em sap greu, però no us cal patir tant, perquè diu que el podreu mirar quan vulgueu en “streaming”, que es veu que fa modern.

Ara bé, per als membres del selecte grup “Punyeteros-VIP”, que tant sí com no exigiu veure’l in concert, he de dir no sense tristor que hi ha hagut divergències entre el Poder Civil i l’Eclesiàstic, i davant d’aquest nou cisma d’Occident no puc dir-vos sinó que aneu personalment a la Catedral a veure el pa que s’hi dóna…

Si els camins del Senyor ja eren per definició inescrutables, en aquest temps tot s’ha fet molt més estrany encara, a fe de Déu!

En fi, que passeu una molt bona vuitena del Corpus.

Cuideu-vos molt.

Ou!

Au,

Iu

Cliqueu damunt la imatge per a veure el document ‘Corpus. 700 anys’

Rellotges de sol

Publicat el dia

La Societat Catalana de Gnomònica, fundada l’any 1988, dona a conèixer el gran patrimoni de rellotges de sol que tenim als Països Catalans i han creat un registre dels rellotges de sol que ja compte amb prop de 5.200 entrades, les quals estan a disposició de qui vulgui consultar-les.

Hi ha rellotges antics, moderns, sofisticats, associats a alguna escultura…i fins i tots hi ha els rellotges coberts com el rellotge que hi ha a Jardí de l’Umbracle del Parc de la Ciutadella, que és una escultura de la terra i l’hora ve indicada per l’ombra pròpia de la Terra, projectada sobre l’esfera, en el canvi de zona il·luminada a zona no il·luminada. Com era d’esperar en un espai que en diuen umbracle, és impossible de veure l’hora degut als arbres.

En el cas de la Masia Mariona a Mosqueroles, hi ha un rellotge fantàstic dissenyat per Joan Girbau, catedràtic de geometria descriptiva, que, per desig del net d’en Patxot, no està orientat cap al sol: donaria l’hora, a més exacte, si la terra fos transparent.

A Sant Adrià de Besòs solament hi ha un rellotge inventariat, que és el que està a la terrassa de casa meva i que també va dissenyar Joan Girbau. A diferència dels rellotges clàssics dona l’hora exacta. El professor explica con funcionen.

1 2 3 4 5