De peus a terra - Page 5

Alexandre Blasi Boher (1910-1989)

Publicat el dia
/

Alexandre Blasi Boher (1910-1989) tinent de carabiners destinat a La Vajol durant la República,  és conegut sobretot perquè va dirigir una part de l’evacuació del patrimoni artístic i del Tresor de la República a França des dels diversos dipòsits situats a La Vajol, Agullana o Darnius i, alhora, també perquè va protagonitzar el trasllat del darrer dels camions que van creuar la frontera abans de l’ocupació franquista de l’Empordà, el dia 9 de febrer de 1939.

L’any 2017, la seva família – el fill, Alexandre Blasi, és l’enginyer que ha col·laborat amb Garlaires amb els seus reculls de premsa – va fer donació d’un fons documental al Museu Memorial de l’Exili.

I ara, acaba de publicar-se el llibre amb el recull de les agendes del tinent Blasi  els darrers dies de la guerra civil i del exili que es presentarà el proper dia 16 de juliol al Museu Memorial de l’Exili a la Jonquera. He posat el cartell a GARLAIRES.

Si algú el vol comprar adjunto cliqueu sobre l’ enllaç.

D’ous que ballen i cases que es belluguen

Publicat el dia
////

Bona tarda, punyeteros,

Enguany heu de confessar-ho: avevate lasciato ogni speranza, oi que sí? Doncs molt mal fet, ja ho veieu.

Vinc tard, però amb novetats: la celebració dels 700 anys del Corpus Christi barceloní s’ha traslladat a enguany, de manera que fins diumenge podeu veure exposicions al Museu Diocesà de Barcelona (Pia Almoina) i a la Casa dels Entremesos (Plaça de les Beates, 2), repics festius de campanes, la fastuosa processó, catifes florals i, atenció, l’ou com balla a tots els districtes (cal anar amb compte, perquè a canvi fallen alguns dels emplaçaments habituals, com la Parròquia de Santa Anna).

Adjunto (cliqueu sobre la foto)  l’escrit habitual, on comprovareu que ni és or tot el que lluu, ni tot són flors i violes.

Balleu i estimeu!

Iu Pijoan // 03/06/2021

 

Economia de la mà de Xavier Febrés

Publicat el dia
///

Fa anys vaig coordinar una tertúlia sobre literatura i economia de la que després en va sortir un llibre editat la Universitat de Barcelona (2013). A la contracoberta em justificava afirmant que els escriptors no creen models econòmics, però sí que construeixen mons que tenen l’economia com a fil conductor, i bla, bla, bla.  Però avui, l’escriptor Xavier Febrés, en un article al seu bloc ha trencat els meus esquemes. Sosté  Febrés:

“L’esmorzar representa l’artesania del menjar, un dels àpats més apetitosos, suculents i agraïts, com un ritu sapiencial quan s’ha passat bé la nit i el dia es presenta amable. Aleshores l’esmorzar capgira com un mitjó el concepte de “lògica del mercat”, li retorna un sentit decent i republicà al qual l’ambició d’enriquiment individual recupera l’impuls de compartir i intueix un canvi redistributiu en la manera de viure”.

Definitiu.  L’article es titula “D’alguns esmorzars se’n surt dalt d’un núvol i amb un bon havà” i esta publicat en el seu bloc “Apologia de la curiositat”.  No us perdeu l’article complet , ni la resta d’articles del bloc.

Senyor Parellada

Publicat el dia
//

Aquesta setmana hem tingut la trista notícia que tanca el Senyor Parellada, un d’aquests restaurants que tenia identificats, en el que tenia la certesa de que s’hi podia gaudir d’una estona de felicitat. Una excel·lent cuina i bona companyia et reconcilien amb l’univers sencer, donen sentit a la vida. El restaurant del senyor Parellada era un d’aquests temples meus. Me’l va descobrir el meu pare i el vaig descobrir als meus fills i a molts amics. I ara tanca.

De record em quedo amb el seu llibre dedicat a l’alquímia del morter: “Picades. El secret de la cuina catalana. Les receptes de padrines, mestresses i fondes”.

Freakonomics

Publicat el dia
/

El passat dimecres (17/03/21) vaig organitzar a l’Ateneu Barcelonès una videoconferència titulada Freakonomics que, a part de ser un llibre, és un estil de divulgació de l’economia aplicant la teoria a diversos aspectes de la vida real no coberts pels mitjans de divulgació tradicionals.

El ponent, Francesc Dilmé, és un d’aquests economistes que tenim de professors a universitats estrangeres, concretament a Bonn en els seu cas. Físic per la UB, matemàtic per la UPC, anà a estudiar economia a la London School i posteriorment es va doctorar en economia a la Universitat de Pennsilvània.

Els economistes catalans treballant en universitats o centres d’investigació estrangers son un immens capital humà que desconeixem massa. Per això el propòsit de la videoconferència era passar una estona agradable amb el Freakonomics i també acostar-nos a un economista de pro i d’aquests catalans pel món.

Miquel Puig

Publicat el dia
//

El passat dia 4 de març La Vanguardia publicava l’article de l’Andreu Mas-Colell “Ens cal un bon equip econòmic” que em va semblar molt bé. Però quin seria el bon equip econòmic? Es refereix exclusivament a la Conselleria d’Economia ? A mi em queda la imatge la imatge de dos superministres d’economia: l’Enrique Fuentes quina, amb l’Adolfo Suárez i en Pedro Solbes amb en José Luís Rodriguez Zapatero.

A la Generalitat aquesta figura és difícil. Al no ser Estat no hi ha institucions de pes que emparin el Conseller; sempre pot venir algú i dir-li que calli o que miri cap a un altre costat. El meu candidat, i aprofito la immensa influència que em dona la plataforma dels Garlaires, és en Miquel Puig i Raposo que és un economista bregat en molts àmbits (universitat, sector public sector privat, multinacionals i banca), toca de peus a terra i pot aportar l’ingredient més necessari en aquests moments que és lideratge en els projectes econòmics.

En Miquel Puig era el president de la Comissió Next Generation, el passat dia 9 va fer una conferència sobre aquests fons a la Societat Catalana d’Economia que penjo a continuació.

Manuel Girona o la política pràctica

Publicat el dia
//

L’any 2011, Lluïsa Pla Toldrà (Bell-lloc d’Urgell, 1962) presentava la tesi ‘Els Girona: la formació de la gran burgesia catalana del segle XIX (1748-1905)’ dirigida per Jordi Nadal i amb la tutoria d’Enric Tello.

De la tesi se n’ha fet un llibre, moltes presentacions arreu de Catalunya i el passat 3 de març es va fer una conferència a l’Ateneu on Manuel Girona havia estat president (1883-1886), titulada ‘Manuel Girona o la política pràctica‘. Extraordinària.

Percebeiros

Publicat el dia
///

La raó de l’admiració per l’esport deu estar en allò que en el món del circ en diuen “encara més difícil”, allò que resulta extraordinari, fantàstic, colossal. En el nostre subconscient l’esport se’ns presenta com un ideal (objectiu) biològic. Nosaltres som animals i allò que a un animal li dóna més possibilitats d’obtenir menjar és la superació, desenvolupar ales, un verí mortal, etc.

Amb això he trobat un documental sobre ‘els percebeiros’ que m’ha fascinat; he superat l’estat d’admiració que em produeixen alguns esport. L’art de caçar percebes (ells en diuen diu cavar percebes) te tots els elements d’un esport de risc (han de grimpar per les roques, de vegades fa mala mar, ‘juguen’ en equip…) però, a més, el joc no s’acaba introduint una pilota en una cistella, o clavant una bandera dalt d’un cim, s’acaba enduent-se unes bosses plenes de percebes i la major part dels percebes els venen però en reserven uns quants per a fer un àpat entre els caçadors. Preferiria menjar-me aquells percebes que una pilota signada pel Maradona. A baix  podeu veure el vídeo. És fantàstic !

Paisatges sonors

Publicat el dia
/

Quan parlem de paisatges normalment ens imaginem espais rurals, marítims, alpins… i, darrerament, també industrials. En tot cas, espais geogràfics que percebem per la vista. Però i si parlem de paisatges sonors? i d’espais ressonants?. Un espai es pot caracteritzar, i preservar la seva memòria, amb textos descriptius o imatges, però es pot fer el mateix amb so?

Com sona un gasòmetre? i un refugi antiaeri? o la torre de refrigeració d’una central elèctrica? De la mateixa manera que un instrument musical, un espai arquitectònic també es pot caracteritzar pels seus harmònics. I el so es pot enregistrar i guardar o, fins i tot representar gràficament. Doncs això és el que fan Mathias Klenner, Sofía Balbontin, arquitectes i artistes sonors i Emilio Marx, enginyer, en el context d’un projecte artístic anomenat “Espacios resonantes” i que podeu observar (i sentir) en aquest enllaç: espaciosresonantes.com. A mi m’han semblat al·lucinants aquests treballs, especialment el del dipòsit de fuel d’Escòcia amb un temps de reverberació de 80 segons!. Us deixo un altre exemple més nostrat:

Resposta a un impuls sonor del dipòsit d’aigües pluvials Joan Miró: https://espaciosresonantes.bandcamp.com/track/ir-dep-sito-de-pluviales-joan-mir-catalunya-30s

Roger Hoyos

Nadal 2020

Publicat el dia
/////

Bon dia, Punyeteros!

Un dels signes més evidents de la inescrutabilitat dels camins del Senyor és precisament la història de Nadal. Com solia recordar amb to dramàtic el meu avi Àngel, de qui he heretat l’amor incondicional per la xocolata desfeta i la inclinació per les facècies: “Nuestro Señor Jesucristo nació en un pesebre: donde menos se espera, salta la liebre”.

Doncs bé, la Nadala d’enguany va dedicada a l’únic no-personatge de l’esdeveniment, Sant Josep, gràcies a la veu poètica d’en Josep Pedrals i el seu ritme inconfusible. Com a banda sonora, una versió swinging de “El desembre congelat” de la Locomotora Negra que la Diputació de València va emprar fa uns anys com a melodia d’una simpàtica campanya no menys nadalenca.

  NADALA DE SANT JOSEP

 La senectut m’ha arribat amb un tràmit / que em privarà de ser un conco neulit:/una custòdia magra, però un càrrec balsàmic,/perquè hi ha un fill espuri que m’ha estat concedit.

 En realitat, m’ha tocat la noieta,/que diu que és Déu mateix qui l’ha prenyat./I alguna cosa hi deu haver de certa/ entre aquestes camàndules, perquè m’ha impressionat.

 Té un no-sé-què diàfan i llunàtic,/però és recta i discreta i molt prudent./Ser-li la salvaguarda no em sembla problemàtic. / De fet, com a companya és excel·lent./

 Prò com que ja no estic pel xafarranxo /de tenir una femella i un vailet,/procuro de ser pràctic: sóc jo que cuino i planxo/ i així ella fa la seva i jo també em distrec.

 Perquè als acords del pacte esponsalici/ jo vaig assegurar-me que el meu pla de pensions/ servís encara els meus petits capricis…/Si no, és tan trista, la jubilació! /Potser amb el nen retorno a l’obrador/i li ensenyo les gangues de l’ofici.

 El que és més peculiar d’aquesta història/ és que hi ha alguna força de l’atzar/ que em va portar a la tasca donant-me una victòria/entre un grup d’homes totalment dispars:

 Jo, que sempre m’oculto i no em delato,/i que era allà perquè m’havia confós,/de cop, vaig adonar-me que el gaiato/ m’havia començat a treure flors

i que la mossa (qui ho havia de dir)/ ho va trobar diví.

 Crec que, en el fons, aquesta criatura/ només em necessita per ‘nar fent la viu-viu./Jo m’encarregaré que no passi fretura/ i així seré un bon pare putatiu.

 I, escolta tu, que sigui el que déu vulgui,/ que jo em quedaré aquí al peu del canó!/Avui m’ha demanat que me l’endugui/ al poble, per inscriure’s al padró./Almenys, així sóc útil!/Cobra’m el cafetó!

 Josep Pedrals

 

https://youtu.be/8q8AqTG5C2k

 

I de propina, l’acostumat deliri, que aquest cop comença entre cerveses i acaba, és clar, en l’apocalipsi.

Estimeu i sigueu estimats, aquest dies i durant tot l’any que ve. Em sembla que ens farà falta.

Bones Festes!

Iu

1 … 3 4 5 6 7 … 10