De peus a terra

Geografia d’una inundació. La DANA de València

Publicat el dia
////

Isaac Moreno Gallo, és un enginyer d’obres públiques apassionat per l’historia de l’obre civil a l’antiguitat que divulga a través de YouTube.  Ho fa molt bé i  transmet la seva passió, així que  ja compte amb 209 mil subscriptors (!). Entre molt treballs, a Garlaires (04/03/2022) n’havíem comentat un de magnífic  dedicat a l’urbanisme de la Tarraco romana.

Doncs resulta que, sortint de l’àmbit pel qual es conegut, s’ha despenjat amb un documental sobre  l’ordenació urbanística des de mitjans de segle passat a la zona de l’Albufera de València, utilitzant molts recursos cartogràfics disponibles actualment, essencial per entendre la catàstrofe d’aquests dies i les eventuals solucions. Té una durada de 20’. «Geografía de una inundación: la DANA de Valencia» M’ha semblat definitiu. De moment ja porten 450 mil visualitzacions.

Alfonso M. Rodríguez

Publicat el dia
/

Ens ha deixat aquests dies Alfonso Rodríguez (94 anys), que fou catedràtic d’economia al Departament de Matemàtiques de la UB. Es conegut, per tant, de moltes generacions d’economistes. En el meu cas, que em vaig llicenciar a la UAB i vaig fer el doctorat a la UB, va estar en el tribunal de la meva tesi doctoral.

També us recomano que doneu una mirada al seu CV, en aquest cas podria ser la base d’una novel.la. Nascut a Zamora, estudià peritatge mercantil (any 1948), després professor mercantil, intendent mercantil, ciències polítiques i, econòmiques, doctor (1966), dret (any 2010)… estadístic, censor de comptes, inspector d’hisenda… catedràtic…acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financers…

Va crear un model matemàtic per l’anàlisi de les operacions financeres extraordinàriament rigorós. Però, com ell lamentava, el seu gran problema és que no dominava prou l’anglès. Era una altra generació que no deixa de tenir la seva importància. Tanmateix, el seu model, no és conegut, però està fet i segueix i seguirà sent potent.

15ª Bienal Manifesta a les 3 Xemeneies de Sant Adrià de Besòs

Publicat el dia
///

Ja fa més de tres setmanes que s’ha inaugurat, a la tèrmica de les 3 Xemeneies de Sant Adrià, la quinzena edició de Manifesta. És positiu que l’espai s’hagi obert al públic, que aquesta obertura es faci amb una activitat cultural com és l’art contemporani i que hi hagi un espai dedicat a la memòria històrica de l’edifici i al seu entorn social.

Tot plegat està fent que força gent parli de l’edifici de la tèrmica i dels seus usos. Es comprova que l’edifici, la seva història i el seu entorn físic i social generen molt d’interès entre el públic assistent.

La Plataforma de les 3 Xemeneies –veïnal– ha col·laborat amb Manifesta, aportant documentació per a una sala habilitada com a exposició anomenada Espai de la Memòria i en la que es recullen documents històrics. També hi ha altres col·laboradors com Salvador Rueda, que va començar la seva carrera professional a l’Ajuntament de Sant Adrià.

Tanmateix des de la Plataforma es lamenta que el famós Catalunya Media City no està, ni molt menys, garantit així com adverteixen del perill d’instrumentació de la cultura en favor de l’especulació immobiliària.

A part del conjunt impressionant de les 3 Xemeneies, allà hi ha un solar on s’hi volen fer 1800 habitatges. Com que es zona inundable, ho han arreglat dient que això es faci constar en el registre de la propietat, passant qualsevol problema futur als nous veïns.

I malgrat que la Constitució prohibeix explícitament l’especulació immobiliària (art.47) el Departament de Territori no hi veu especulació. Els propietaris, en les seves transaccions han valorat els terrenys en 800 €/m2 però resulta que el Departament ha fet uns estudis econòmics segons els quals val 300€.(aprox).

Resulta que al final, a la pràctica, la interpretació d’un principi constitucional depèn d’un informe econòmic. El tema és tan important, que, per tenir la seguretat que l’estudi és rigorós, els veïns van proposar al Departament que encarregués a algú com ara el professor José Garcia Montalvo – prestigiós economista amb premi Jaume I d’Economia- una revisió (homologació) de l’estudi, però el Departament va contestar que no hi havia pressupost.

Però vaja, ni que sigui per a veure l’edifici colossal, la visita és recomanable. L’entrada es pot comprar a la web de Manifesta i és molt econòmica també. Us passo també una guia amb dades tècniques elaborada per la Plataforma que pot ser d’utilitat.

Natura sagrada

Publicat el dia
//

Jordi Roca Jusmet, catedràtic d’economia de la UB i co-autor amb Joan Martínez Alier del clàssic Economia ecològica y política ambiental (FCE 3era.Ed. 2019) m’envia la recensió  del darrer llibre de Joan Martínez Alier, “Land, water, air and freedom. The making of world movements for environmental justice”, que es pot descarrerar lliurement per capítols. El llibre – el pensament de Joan Martínez Alier – que qüestiona el diner com a mesura de la importància de les coses,  és una anàlisi empírica i una reivindicació de l´ecologisme dels pobres.

L’aigua val més que l’or diuen en un conflicte en una mina de Perú. Està clar, “es de necio confundir valor y precio”. El dubte que em queda és si per a fer transformacions socials importants, tals com les que requereix l’ecologisme, no s’ha de ser una mica o bastant maquiavèl·lic.

…

Es pot  apel·lar  al caràcter sagrat d’elements de la natura com a espècies animals o arbres, rius o muntanyes. Es comenta al llibre. A Japó crec que ha funcionat.

Un exemple més a prop ens el dona Josep Gordi, doctor en Geografia, sobre el vincle que sovint s’estableix entre la espiritualitat i la conservació del bosc explicant el bosc d’avets de la comunitat de Comunitat de Camaldoli (Itàlia) L’article “El capital espiritual i la conservació dels boscos” me l’envià Ricard Estrada Arimon.

No em semblaria pas malament treure els temes ecològics de l’economia. Però ha d’haver-hi consciència i consens, és clar.

Corpus 2004: Florilegi de vanes disquisicions

Publicat el dia
//

Bon dia de Corpus, punyeteros!

Ja hi tornem a ser, i l’ou torna a giragonsejar des d’aquest mateix matí fins diumenge (més o menys: consulteu-ho) en els següents patis i claustres de la capital (a La Garriga, per exemple, també el podreu veure): l’Ateneu Barcelonès, la Casa de l’Ardiaca, els Jardins de Rubió i Lluch, la Catedral, el Museu Frederic Marès, el Museu Marítim de Barcelona, la basílica de la Puríssima Concepció, el carrer de la Llibertat, els Castellers de Barcelona, el Centre Cívic Can Deu, el Centre Cívic el Sortidor, el Centre de Gràcia, les Escolàpies de Llúria, la Parròquia del Sant Àngel Custodi, la Masia de Can Cadena, l’Oratori de Sant Felip Neri, el Parc de Sant Martí, la Parròquia de Santa Maria del Taulat, el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, el Seminari Conciliar de Barcelona, el Taller Sant Camil i la Torre de la

Però aquest any hi ha una novetat (que no s’esvaloti el galliner: continua essent gratis), i és que commemorem el 600 aniversari d’uns ballarins no menys acreditats: un gegant anomenat “Goliat” va sortir per primera vegada, que se sàpiga, per la processó del Corpus de 1424. Precisament sobre coses que van passar el segle XV (i més) tracta el somieig consuetudinari, que us adjunto. El que potser no és prou conegut és el significat de la lletra de la popularíssima “El Gegant del Pi”, en concret del passatge “ara balla pel camí (…) ara balla pel terrat”. Doncs bé, sembla ser que “camí” i “terrat” eren els malnoms de dos elements de la Rambla després d’una de tantes reformes urbanístiques, a quina més reeixida. Es veu que el passeig central va quedar enrajolat i molt alt, fet que recordava els terrats de les cases. A un nivell inferior, el flanquejaven dues vies per al pas de carros, persones i altres bèsties (com ara): aquest seria el “camí” de la cançó.

Aprofiteu i no sigueu dropos, que sempre foteu igual. Si us decanteu pel centre podreu anar al Museu Marès, que val molt la pena (tant el pati, com l’ou, i fins i tot el museu) i així, de passada, com aquell que no ho vol, admirar l’esplèndida Plaça de Sant Iu.

Que estimeu pla fort i que us estimin pla més fort encara!

Ou!

Au!

Iu

FLORILEGI DE VANES DISQUISICIONS

 

 

L’onada ‘expat’ transforma Barcelona

Publicat el dia
//

«L’onada ‘expat’ transforma la ciutat de Barcelona» és el títol d’un magnífic  treball periodístic de Laura Aragó i Gemma Saura publicat a la Vanguardia (14/04/24). Les dades i els testimonis que aporta sobre els immigrants d’alt poder adquisitiu establerts a Barcelona son sorprenents.

Resulta també interessant veure l’informe de sisena edició del Talent International Monitor, que és una enquesta biennal realitzada per l’associació Barcelona Global en col·laboració amb el Banc Sabadell i en la que han participat més de 1.000 persones  procedents de 90 països, a més d’unes 200 empreses, centres de recerca, universitats, cambres de comerç i institucions culturals.

Una de les claus  és la reputació. L’Ajuntament de Barcelona amb la Cambra de Comerç també han elaborat l’informe Observatori Barcelona 2023 on es recullen referències a indicadors internacionals  segons els quals Barcelona és una de les millors ciutats del món ciutat per a viure, innovar o invertir.

També a La Vanguardia del 8 de maig (‘Barcelona, pol literari’) ens assabentàvem que a l’escriptora, poeta i assagista Cristina Rivera Garza (Tamaulipas, Mèxic, 1964) li acabaven  d’atorgar el premi Pulitzer i que ella s’havia instal·lat a Barcelona feia més de dos anys i que també hi havia residint una comunitat d’escriptors llatinoamericans de molt nivell citant Laura Restrepo, Juan Pablo Villalobos o Santiago Roncagliolo.

Als escriptors s’ha afegir físics, economistes, enginyers, arquitectes… Tot un fenomen.

Cristina Rivera Garza:

Guimerà es viu

Publicat el dia
///

Àngel Guimerà, és un clàssic amb un reconeixement internacional fora de dubtes i no està en el Pla d’Estudis de l’Institut del Teatre. Cóm és això? Si teniu una estoneta, us recomano visualitzeu el vídeo EXPERIÈNCIA GUIMERÀ, una taula rodona organitzada per l’Ateneu Barcelonès amb Sergi Belbel, Joan Lluís Bozzo, Enric Majó i Carme Sansa, moderats per Joan Martori i amb motiu del centenari de la mort de Guimerà. L’acte no es desenvolupa com si hi hagués un guió, està clar, però va sortint informació de molt interès i sí:  Guimerà és viu.

Domingo Jaumandreu

Publicat el dia
/

El passat 20 de marc a la tertúlia del 7 Portes, vam tenir d’invitat a Domingo Jaumandreu,  llicenciat en Enginyeria Aeronàutica, especialitat en Aeroports, Navegació i Transport Aeri (1974) que ha exercit d’Enginyer de Materials Metàl·lics, Direcció d’Estudis i Projectes de Femsa-Robert Bosch, SA (1974),  Cap de la filial de Barcelona de Direcció Comercial i Recanvis de Femsa-Robert Bosch, SA (1982), Director de la Divisió de Vendes Consum de Barcelona de Sony España, SA (1982),  Director General del Grupo de Productes de Consum de Sony España, SA (1982), Conseller Delegat i Director General de Sony España, SA (1995) i  Vicepresident de Home Network Company Europe Sony Europe B.V. Hifi Europe Business Unit (1999).

Home d’indústria; no només en l’àmbit tècnic, sinó també comercial, no ha tingut vel·leïtats ni acadèmiques ni polítiques. De la seva experiència hi ha molt a aprendre. En Guifré Belloso ha recollit aquests APUNTS de la tertúlia.

Elena Busquets (Via Empresa)

Publicat el dia

Preciosa i plena de sentiment la crònica d’Elena Busquets, directora de Via empresa sobre el MWC 2024 que ahir va acabar titulat “Tàpies, el Mobile i les tecnologies que (realment) estan impactant en l’empresa catalana. El llegat del major congrés de tecnologia del món en el teixit empresarial català”. Mostra la sensibilitat de Via Empresa per la creació de valor de veritat (realment). Els diaris digitals tenen un cost de l’espai molt baix que els permet tenir aquesta sensibilitat. Malgrat això, podria passar que es preocupessin solament del que els reporta publicitat i au, però no, Via Empresa pensa en l’interès social; és democràtic en aquest sentit.

Restaurant Can Roca

Publicat el dia

No fa massa vaig tenir la sort de dinar al Restaurant de Can Roca al barri de Taialà a Girona. Tot una experiència en veure que pot donar de sí un menú de 16 euros. El cambrer em va recomanar l’arròs, era dijous, i li vaig fer cas. Tot excel·lent. Però no ens enganyem: a Can Roca no tenen la vareta màgica per oferir duros a quatre pessetes. El que ofereixen és senzill i si vas a menú no es poden fer reserves, cal estar allà a la una, es menja a la part del bar…però molt bé! Al mateix espai del bar, hi havia dinant, com un comensal més, el pare dels germans Roca acompanyat del fill Jordi, el pastisser, la qual cosa em va semblar una prova absoluta d’honestedat professional.

1 2 3 … 10