Gent - Page 5

Xavier Febrés: apologia de la curiositat

Publicat el dia
/

En un llibre que recomano, editat al castellà amb el títol “El dominio de la información. Una guia estratègica para la economia de la red , Hal Varian, un catedràtic d’economia que quan jo estudiava feia llibres de ‘micro’ i després va passar a ser l’economista en cap de Google, explica com funciona això del mercat de la informació; perquè hi ha empreses que poden concentrar el mercat en molt pocs anys.

En Varian, no ho explica però també dona les claus per entendre com ‘productes’ extraordinaris no tenen un èxit comercial. Des del meu punt de vista és el cas del bloc “Apologia de la curiositat” de Xavier Febrés, periodista, que ha fet llibres biogràfics ( el General Escofet, Josep Pla, Carlos Gardel), històrics, de viatges , va dirigir el Gabinet de Premsa de la UB, va treballar a l’Auditori…i publica articles amb molta freqüència al seu bloc que es poden llegir gratuïtament.

Son articles per a passar l’estona. Els darrers sobre el ‘Cagallibres’ de Venecia, la Consolació amagada al bosc de Cotlliure, la noblesa del vi agre,… Per passar l’estona però que poden tenir un transfons extraordinari. Acabo de passar una estona fantàstica llegint “L’home que va posar portes privades al mar de tots” dedicat a l’Antoni Vives, ex-regidor d’urbanisme de Barcelona.

Aquesta setmana ha estat notícia que en Xavier Febrés ha guanyat el 41è premi Carles Rahola d’assaig per “Josep Pla o la Vitalitat”, una interpretació de la vida de Josep Pla a través dels llibres publicats a cada època. El jurat estava format per Francesc-Marc Àlvaro, Mita Casacuberta, Ingrid Guardiola, Joaquim Nadal i Josep Lluch.

I, per sort, no para: acaba de publicar «Apologia de l’Empordà: de Banyuls a les illes Formigues» (Edicions Cal.ligraf, juny de 2020).

Si cliqueu sobre de la imatge del seu llibre podreu accedir al bloc Apologia de la Curiositat de Xavier Febrés:

Grandpa Elliott

Publicat el dia
/

Playing for Change és un projecte que va arrencar l’any 2005 amb la gravació de la «Stand By Me» A diversos llocs del món els músics es connectaven simultàniament a través d’auriculars de manera que s’escoltessin els uns amb els altres i cadascú interpretava una part de la cançó com si fossin una orquestra. El mes de març d’enguany ja s’havien registrat 140 milions d’audicions.

Alguns dels músics que van participar en el projecte eren coneguts com en Bono o Manu Chao i altres eren músics de carrer. Un d’aquests músics de carrer era Grandpa Elliott. Amb ell el French Quarter de Nova Orleans esdevé un temple musical del blues, igual que La Scala de Milà amb l’òpera.

L’èxit del projecte multimèdia va animar a la Fundació Playing for Change a crear una banda musical que ha actuat a arreu del món, per exemple al Hondarribia Blues Festival (2012)

Allà va Grandpa Elliott en el seu carrer:

Xarxes complexes

Publicat el dia
/////

El 25 de març de 2010 en Ricard Solé iniciava una conferència al CCCB per a explicar el que son les xarxes complexes amb un exemple dels termiters que son sorprenents construccions que poden assolir els quatre metres d’alçada, que és molt si comparem amb la dimensió d’una termita, que és un animal molt petit.

Aquestes estructures son una mostra de com la intel·ligència col·lectiva pot superar la individual. El termiter el dissenya la natura per un procés darwinià: es tracta d’una solució viable amb el seu entorn natural, altrament hagués estat eliminada.

La complexitat deriva de la interacció (xarxa) i es manifesta a la natura, però també a la física, al llenguatge, a internet, etc.

En Ricard Solé (1962) va estudiar física per admiració Jorge Wagensberg , es va doctorar i actualment dirigeix el Laboratori de Sistemes Complexos de la Pompeu Fabra. També és professor extern de Santa Fe Institute (Nuevo Mexico) que és un dels principals centres de referència mundials de l’estudi de la complexitat.

L’anàlisi de la complexitat no ha penetrat prou a la teoria econòmica. S’han fet aplicacions però, per exemple, no tenim un premi Nobel amb aportacions en aquest camp. A nosaltres ens passa el que a les termites, que la intel·ligència del sistema ens supera. És un sistema format per les interaccions socials creades per nosaltres mateixos però també estem immersos en les interaccions naturals. I a diferència de les termites pretenem planificar i posar ordre.

Des d’un punt de vista natural potser els budistes deuen ser molt viables en termes darwinians, però des d’un punt de vista social podria passar perfectament que algú decidís exterminar-los. Per això a mi em sembla que la millor font d’inspiració de la teoria econòmica i penso, a més, que ha estat històricament la més reeixida, és la ètica.

Però vaja, si voleu saber més de complexitat, millor que escolteu a Ricard Solé. També podeu llegir el seu llibre “(Redes Comlejas. Del genoma a Internet” (Col.Metatemas. Ed.Tusquets, 2009) que a més de saber de física, biologia, informàtica… escriu molt i molt bé.

On més ‘bola’ li donen al Ricard Solé és al CCCB. El passat dia 20 de maig van emetre una entrevista titulada “Virus, ecosistemas y pandemia: el reto de entender la complejidad” també molt interessant.

Per escoltar la conferència sobre xarxes complexes, cliqueu damunt la imatge:

Cello angelical

Publicat el dia
/

La Teresa Valls, m’envia la interpretació al violoncel de “La Chasse” de Robert Harold Thomas acompanyada per Guillermo Prats al contrabaix.

Ja de petita em semblava un angelet. Ja passa amb els petites, després es fan grans. Però no, de gran es va dedicar a la música i semblava talment un àngel extret d’aquells retaules que hi ha a les esglésies. Ja sé que no té una explicació ni una raó, però sembla tan clar que és un àngel que perquè no acceptar-ho.

De moment, acceptant-ho, no he arribat a contradicció. Un àngel és un missatger. I quin és el seu missatge? Normalment sol ser de pau, però, sentint el que m’envia, sembla un missatge de que l’ordre estètic-matemàtic-musical és una referència intacte.

A la presentació dels concerts no s’ementa la seva qualitat angelical que ja queda palesa en el transcurs de l’execució. Expliquen, això sí, que la Teresa Valls i Palmada és la primer violoncel de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Formada a l’Escola de Luís Claret va estar guardonada amb el “Premi Jordi Savall 1999”. Ha format part de l’Orchestre des Jeunes de la Meditérranée, de la JONC, l’IRO, l’Acadèmia del Liceu i de l’òpera “Hansel i Gretel” del Petit Liceu i ha col·laborat regularment, amb l’OBC, l’Orq. Simfònica del Vallès i l’ Orq. Filharmònica de Catalunya.

En Guillermo Prats, amb el seu contrabaix ha tocat de tot: clàssica, Jazz amb la Laura Simó, Fados amb la Névoa, boleros amb la Mayte Martin, teatre en una obra del Josep Lluís Bozzo i – ATENCIÓ! – als pastorets a Sabadell. I és que la cosa lliga; cap contradicció.

I no penséssiu que soc subjectiu perquè sigui la meva cosina. No, coneixent-la bé, parlo amb coneixement de causa, està clar.

Una utopia a l’abast

Publicat el dia
//

Com a conseqüència del Covid-19 i la sotragada econòmica que comporta, aquests dies es parla de la renda bàsica i es dona com un fet. Casualment he trobat un escrit de l’any 1998 titulat “El dividend social i l’impost negatiu sobre la renda. Una utopia a l’abast” que m’ha semblat excel·lent.

L’autor, Josep Arias Velasco (Valladolid,1934-Barcelona, 2018), és un personatge no menys curiós. Inspector d’Hisenda, especialista en dret fiscal i en finançament autonòmic, va ser també, autor teatral i escriptor en altres gèneres. Malgrat ser mort encara hi ha a internet la seva pàgina personal que es diu ‘Teatre Financer i Tributari‘ i en la que es poden trobar articles seus.

Cançó de suburbi

Publicat el dia
/

La Névoa ha volgut compartir la Cançó de Suburbi (J.M. Segarra/Toni Soler) interpretada per ella i en Vicens Solsona:

“Fa un any estàvem dinant, junts, a l’exterior… era abril i menjàvem migas…Hi tornarem… segur…. no sabem quan però tornarem a dinar junts, a l’exterior, tranquil·lament..”

Cliqueu la imatge:

Òpera als balcons

Publicat el dia
/

La soprano Beatriz Jiménez Marconi homenatja des del seu balcó la feina de totes aquelles persones (conductors de transport públic, policies, farmacèutics, dependents de supermercats, personal de neteja, taxistes, transportistes, operaris de serveis bàsics com la llum o l’aigua) que aquests dies de confinament pel coronavirus treballen perquè les nostres vides segueixin més o menys endavant.

Gràcies a ella també.

Pep Pujol i Andreu a la Sala Beckett

Publicat el dia
/

L’octubre de 2019 va morir Josep Pujol i Andreu, un company de promoció d’econòmiques a la UAB amb el que hi tenia amistat. Des de que vam acabar l’any 1981 no ens veiem, però l’afecte perdurava. Erem molt col·legues. A tots dos ens interessava molt l’economia però jo tirava cap a les matemàtiques i ell cap a la història. Em comentava que no entenia com algú es podia passar el dia fent matemàtiques. Quan vaig veure la seva tesi era jo qui no entenia com algú es podia passar el dia fent treballs propis d’en Ramon Garrabou, excel·lent historiador i soporífer professor.

En Pep Pujol, que, com diu la necrològica del Servei de Premsa de la UAB, compatibilitzà la formació amb l’activisme universitari, va acabar sent de catedràtic d’història econòmica i vice-rector (!?).

Ara tinc l’oportunitat d’escoltar altre cop en Pep Pujol de la mà de la seva filla Alba, que és actriu i interpreta amb en Pep Cruz una obra d’Àlex Rigola basada en les converses de l’Alba amb el seu pare abans de morir. En Pep Pujol preveient el seu final li va suggerir a l’Alba fer una sèrie d’entrevistes i l’Àlex Rigola s’hi va interessar estant en Pep amb vida. Tracten, diuen, més de la vida que de la mort : individualisme, el neoliberalisme, la família, l’immaterial, la humanitat, la comunitat, l’existencialisme, la supervivència, l’amistat, l’amor…

L’obra – “Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers” – es pot veure a la Sala Beckett.

Gràcies Pep, un descregut recalcitrant fabricat als ‘hermanos gabrielistes’ anirà a veure que vas acabar pensant de tot plegat.

Quim

Crónica de Joan Safont

Lluitar és riure x Montse Castellà a El Nacional

L’art de Joan Rendé

Publicat el dia
/

Sent estudiant, durant la transició, per allò d’estirar ben fort per a fer caure l’estaca corcada del règim, havia fet de geganter, venut llibres per Sant Jordi, de taquiller en actes culturals a l’ateneu, de servei d’ordre…i també de corresponsal del diari Avui a Sant Adrià on de referent em va tocar en Joan Rendé

Amb ell m’ho havia passat extraòrdinàriament bé. De vegades ens havíem de trobar per tractar alguna qüestió de la informació i recordo haver parlat de tot amb ell durant hores i a la feina dedicar-li potser un parell de minuts tirant llarg.

Aquests dies s’ha presentat el nou llibre de Joan Rendé “Ballaven el black bottom”. A baix poso l’enllaç de l’entrevista que li van fer a TV3 on en Joan explica que quan fa un llibre intenta que sigui una obra d’art. Aquesta és la seva veritat. Té altres veritats: la família, els vins, la terra, la gent, els cavalls… i els llibres, com a obra d’art, son la sublimació d’aquests conjunt immens de veritats.

Per a veure l’entrevista clickeu sobre la imatge

Herbes i remeis casolans

Publicat el dia
/

Josep Pàmies Breu (Balaguer, 1948) és un pagès eixerit conegut per la seva defensa de remeis naturals com l’estèvia que va fundar l’associació Dolça Revolució per a promoure les teràpies naturals. Han creat una web on hi pengen informació, vídeos… i també botiga on-line. Veig a youtube que un dels seus videos ha tingut 800 mil visualitzacions ! El departament de Salut de la Generalitat de Catalunya el va sancionar amb multes de 30 mil, 90 mil i 600 mil euros. En la seva defensa van sortir Pep Riera, històric d’Unió de Pagesos i Teresa Forcades, Màster Divinitas per la Universitat de Harvard i especialista en medicina interna per la Universitat de New York.

Havent sentit l’opinió de Joan Ramon Laporte, catedràtic de farmacologia, sobre cóm va això de la indústria farmacèutica, em sembla que l’autoritat sanitària no tracta a tothom pel mateix ras.

A part de guarir picades de serp, dormir millor, aprimar-se, desfer les pedres del ronyó o netejar el fetge, cal cuidar-se de la condició humana i Josep Pàmies hauria de tenir en compte el recull de Lluís Ripoll ‘Herbes i remeis casolans’ (Ed.H.M.B,1985) que acaba amb una formula per a conèixer l’avenir:

“Agafeu un exemplar complet de les obres de Virgili o Homer, segons que estigueu versat sobre el grec o el llatí. Penseu la xifra i el costat del llibre que vulgueu elegir. Després obriu el tom a l’atzar i al vers que correspongui a la xifra pensada constituirà la resposta a la vostra pregunta”.

Pels que no sàpiguen ni grec ni llatí i, segons assegura Hermes Trismegist, hi ha una formula bastant més elaborada i sofisticada amb la intervenció d’arrels de lliris blaus i raigs de lluna, però prefereixo no divulgar-la, no fos ara que Sanitat – pobre de mi – m’obrís un expedient.

1 … 3 4 5 6