Gent - Page 4

Nadal 2020

Publicat el dia
/////

Bon dia, Punyeteros!

Un dels signes més evidents de la inescrutabilitat dels camins del Senyor és precisament la història de Nadal. Com solia recordar amb to dramàtic el meu avi Àngel, de qui he heretat l’amor incondicional per la xocolata desfeta i la inclinació per les facècies: “Nuestro Señor Jesucristo nació en un pesebre: donde menos se espera, salta la liebre”.

Doncs bé, la Nadala d’enguany va dedicada a l’únic no-personatge de l’esdeveniment, Sant Josep, gràcies a la veu poètica d’en Josep Pedrals i el seu ritme inconfusible. Com a banda sonora, una versió swinging de “El desembre congelat” de la Locomotora Negra que la Diputació de València va emprar fa uns anys com a melodia d’una simpàtica campanya no menys nadalenca.

  NADALA DE SANT JOSEP

 La senectut m’ha arribat amb un tràmit / que em privarà de ser un conco neulit:/una custòdia magra, però un càrrec balsàmic,/perquè hi ha un fill espuri que m’ha estat concedit.

 En realitat, m’ha tocat la noieta,/que diu que és Déu mateix qui l’ha prenyat./I alguna cosa hi deu haver de certa/ entre aquestes camàndules, perquè m’ha impressionat.

 Té un no-sé-què diàfan i llunàtic,/però és recta i discreta i molt prudent./Ser-li la salvaguarda no em sembla problemàtic. / De fet, com a companya és excel·lent./

 Prò com que ja no estic pel xafarranxo /de tenir una femella i un vailet,/procuro de ser pràctic: sóc jo que cuino i planxo/ i així ella fa la seva i jo també em distrec.

 Perquè als acords del pacte esponsalici/ jo vaig assegurar-me que el meu pla de pensions/ servís encara els meus petits capricis…/Si no, és tan trista, la jubilació! /Potser amb el nen retorno a l’obrador/i li ensenyo les gangues de l’ofici.

 El que és més peculiar d’aquesta història/ és que hi ha alguna força de l’atzar/ que em va portar a la tasca donant-me una victòria/entre un grup d’homes totalment dispars:

 Jo, que sempre m’oculto i no em delato,/i que era allà perquè m’havia confós,/de cop, vaig adonar-me que el gaiato/ m’havia començat a treure flors

i que la mossa (qui ho havia de dir)/ ho va trobar diví.

 Crec que, en el fons, aquesta criatura/ només em necessita per ‘nar fent la viu-viu./Jo m’encarregaré que no passi fretura/ i així seré un bon pare putatiu.

 I, escolta tu, que sigui el que déu vulgui,/ que jo em quedaré aquí al peu del canó!/Avui m’ha demanat que me l’endugui/ al poble, per inscriure’s al padró./Almenys, així sóc útil!/Cobra’m el cafetó!

 Josep Pedrals

 

https://youtu.be/8q8AqTG5C2k

 

I de propina, l’acostumat deliri, que aquest cop comença entre cerveses i acaba, és clar, en l’apocalipsi.

Estimeu i sigueu estimats, aquest dies i durant tot l’any que ve. Em sembla que ens farà falta.

Bones Festes!

Iu

Roger Penrose. Un prohom “n+x”

Publicat el dia
/////

Sovint, d’acord amb el nostre coneixement, pensem que en el futur hi ha un univers estadístic amb “n” possibilitats, però de vegades, com ara amb la COVID 19, sorgeix la possibilitat no prevista “n +1”.

La possibilitat “n +1” podria considerar-se un esdeveniment altament improbable o un ‘cigne negre’, segons l’expressió popularitzada per Nassim Taleb. Amb la teoria dels cignes negres hom pot entendre la història com una successió d’accidents altament improbables, o millor dit de la necessitat de superació que han tingut els humans davant aquests accidents.

Hi ha un personatge audaç a qui se li acut que en lloc d’adaptar-se ell a les “n” possibilitats conegudes que el futur ofereix, és millor intervenir en el futur ajustant-lo a la seva conveniència a través de la possibilitat “n +1”. Quan això passa, evidentment el ‘prohom n +1’ passa a la història: Bach, Colom, Galileu, Tolstoi, Einstein, Napoleó, Charles Chaplin …

Un cop s’ha ampliat l’univers de possibilitats a “n +1” el proper a passar a la història serà qui descobreixi la possibilitat no coneguda “n +2”, és a dir, el prohom “n +2”. La regla proposta del “n + x” vol dir que la història és per als primers que han estat capaços en fer un forat en el futur.

Encara que el futur de vegades sigui previsible, mai està tancada la possibilitat que aparegui un esdeveniment o un prohom “n + x” i capgiri les previsions. I cóm afrontar un futur incert si resulta que no és possible reduir la praxi, que és acció i resposta a la incertesa, a una teoria, que és contemplació i requereix certesa?

En el debat sobre la intel·ligència artificial hi ha qui es planteja si una màquina pot tenir consciència. Jo plantejaria el problema preguntant si una màquina pot donar solucions del tipus “n + x”, sobretot considerant què és el que pot motivar a una màquina a donar aquestes solucions. En el cas dels humans, és la voluntat. El personatge “n+x” no és un altre que l’Odisseu. Un robot podria fer d’Odisseu ?

Suposem que sí, que efectivament una màquina pot donar solucions ‘n + x’, fet que significa que pot orientar el futur. Si això fos possible, al seu torn augmentaria notablement la incertesa i la possibilitat d’obtenir un coneixement teòric i programable. Les màquines, per tal d’afrontar un futur incert, necessitarien, coneixement pràctic (saviesa), estratègia i audàcia (“n + x”). Algun robot intentant fer d’Odisseu, es quedaria fent de Quixot envestint molins de vent.

Segons Roger Penrose, en el seu clàssic “La nova ment de l’Emperador” (1989), la dificultat de les màquines per assolir la intel·ligència artificial és la impossibilitat de tenir consciència, que jo entenc com aquesta capacitat de voler ser enfront d’un futur incert; això és el lliure albir.

I aquesta és la clau. Segons el divulgador de la ciència Marcus du Sautoy, autor de “The Creativity Code: Art and Innovation in the Age of AI” arribarà el dia en que les màquines tindran un món interior que voldran expressar. Quina por: allò de la rebel·lió de les màquines i del complexe de Frankestein semblava llunyà i no.

…

A Roger Penrose (1931) li acaben de donar el premi Nobel de Física (2020). Com diu la Wikipedia a part de la física, “també ha dedicat el seu temps a les matemàtiques recreatives i és un controvertit filòsof”. A Catalunya el premi ha tingut molt poc ressò; malament. Així que he penjat -sobre la foto- l’article que li ha dedicat Pierfiorgio Odifreddi.

 

Portet. Ratafia del raiers

Publicat el dia
///

Só fill del Noguera, dins un rai nasquí…

Ara fa un mes, a Santa Coloma de Farners, es va celebrar la solemne Gala de la Ratafia, en què, a banda de la 39a Festa concurs, es va proclamar Confrare d’Honor de la Confraria a l’Àngel Portet i Boixareu, que junt amb el seu germà Carlos són l’ànima de Licors Portet.

Al Pirineu Occidental, dir Portet és dir ratafia, tanta anomenada i difusió ha tingut i té aquest mític licor de nous verdes, herbes i plantes que elabora la família Portet des de fa més de 125 anys. La Ratafia dels Raiers és una beguda “licorosa i aromàtica” (Ruscalleda dixit), de sabor fi i persistent, i al tanto!, gens empalagosa. Només us diré que l’excel·lència de la ratasia de Casa Portet s’ha vist avalada per reconeixements internacionals de tant prestigi com el Concurs Mundial de Brussel·les (2011) o el USA Spirits Ratings (2019).

Actualment, la ratafia viu una època d’efervescència, sobretot entre el jovent. Hom diria que, talment com si haguessin estat sotmesos a maceració quaranta dies a sol i serena –amb les seves respectives nits–, els catalanets s’han acabat adonant que on hi hagi una bona ratafia ja es poden anar apartant Jägermeisters i altres schnapps de pa sucat amb oli. De fet, tinc entès que al Pallars ja hi ha qui parla de la “Räiermeister”…

Fins i tot per als Geganters Garlaires –que estadísticament no estem enquadrats dins del segment “joves”–, és una gran alegria aquest premi, perquè va ser al pati de Can Portet que ara fa tres anys vam presentar, amb singular èxit de crítica i públic, el llibre “Literatura i Economia”. Abans, amb una afabilitat i charme extraordinaris, en Carlos Portet ens havia explicat el procés quasi alquímic i originalíssim que segueixen per a l’elaboració de l’elixir, que combina la maceració en fred amb la destil·lació en calent en alambins.

Quan ens hagin vacunat a tots del dret i del revés, pugeu a La Pobla de Segur i feu la visita a la fàbrica, creieu-me que no us en penedireu!

Iu Pijoan

Joan Martínez-Alier

Publicat el dia
//

No és habitual veure a un català anarquista-narodnik-ecologista-independentista-descolonialista rebre un premi de la mà del president de la Republica Italiana. És el cas d’en Joan Martínez Alier que ha estat guardonat amb el premi Balzan 2020 per la “excepcional qualitat de les seves contribucions a la fundació de l’economia ecològica”.

En Pep Playà, periodista i economista (branca sociologia) i en l’economia, ex-alumne i deixeble d’en Martínez Alier, li fa una entrevista magnífica a La Vanguardia. En Pep és un periodista extraordinari però el personatge també tela marinera ! Recentment ha publicat les memòries: Demà serà un altre dia.

Penjo un enllaç a l’atlas de justícia ambiental que és el darrer treball que impulsa el professor Joan Martínez Alier.

Toni Reig, premi Lluís Companys

Publicat el dia

A l’amic Toni Reig, company del meu pare al Diari de Barcelona i a l’Avui i amb qui he passat moltes aventures li han donat el Premi Lluís Companys.

Transcric l’acord:

“Toni Reig. President de la Coordinadora d’Entitats del Poble-Sec. Destaca per la seva implicació en la coordinació de les associacions del barri, per la lluita pel benestar dels seus veïns i per la feina feta durant anys a favor de la República Catalana”.

En Toni és tot un personatge. Clandestí genètic, apareix per a l’ocasió mudat, tocat amb un barret negre, com la mascareta en la que hi duu un ‘pin’ reproduint un llaç groc; molt adient per l’ocasió. Se li podria veure la part de dalt de la cara, però no és possible, les ulleres de pasta negre ho impedeixen.

No sé si per la via de l’ADN o simplement pel destí ha estat i és un treballador infatigable i també una bellíssima persona. Felicitats

Quim for Ponent

Publicat el dia
//

Em presento a unes eleccions a Ponent de la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès. No és la primera vegada que concorro a unes eleccions. He anat dues vegades en llistes electorals a l’Ajuntament de Sant Adrià i em vaig presentar a vocal de la Societat Catalana d’Economia. A les eleccions municipals hi anava invitat per algú que em demanava col·laborar amb el seu projecte i era un més, i a la Societat Catalana d’Economia no s’hi presentava ningú i vaig ser escollit amb el vot, o millor dit amb el vist-i-plau, de la Junta. Hi havien quatre gats i no van ni alçar la mà, van dir allò de ‘molt bé home’.

Aquesta vegada és diferent. No vaig en una llista i no soc l’únic. Hi ha molta gent a l’Ateneu que penso que ho podria fer millor que jo, però no s’hi presenten.

Amb això del Covid – no se pas qui anirà a votar un 29 d’octubre amb el bar tancat- l’Ateneu ha distribuït, mitjançant el Butlletí digital, el programa i una Carta al Soci(a), que he fet molt a gust. També m’han demanat unes fotos. La del programa podria servir per a qualsevol cartell electoral, en canvi, la de la Carta és més heterodoxa, encara si llegiu la Carta us semblarà absolutament coherent i seriosa. A baix la teniu.

No m’aventuro en relació al resultat. Com diu la dita (muy castiza): “catedrático és quien de cinco tiene tres’ . De moment en tinc tres, però no de cinc sinó de quatre-cents trenta-tres.

Quim

DICCIONARI D’ECONOMISTES CATALANS

Publicat el dia
/

El 21 de setembre de 2020 es va presentar a l’Institut d’Estudis Catalans el Diccionari d’Economistes Catalans, editat per la Societat Catalana d’Economia (SCE), que recull la ressenya de 310 autors, no solament economistes en sentit estricte, sinó també professionals d’altres disciplines, com ara clergues, advocats, enginyers, empresaris, geògrafs, periodistes, sociòlegs… que han tractat o escrit d’economia o d’economia catalana.

El consell de redacció estava format per Eduard Arruga, president de la SCE i director de l’edició, Francesc Roca, Francesc Artal, Antoni Montserrat i Pere Puig. A més hi han col·laborat altres 17 autors.

El Diccionari, a part de ser un document de referència per a l’anàlisi de l’evolució del pensament econòmic català, al contemplar professionals d’àmbits molt diversos, està ple de curiositats i pot ser atractiu a un públic més ampli que l’acadèmic.

El llibre té 638 pàgines i a cada autor se li dediquen aproximadament dues pàgines, amb un format que inclou una imatge, una cita inicial, que normalment correspon a un paràgraf escrit per l’autor en el que es resumeix part del seu pensament, una descripció de la seva vida i obra, la bibliografia de l’autor i la bibliografia d’altres autors sobre l’autor ressenyat.

Jo hi col.laboro amb l’article sobre en Ramon Llull que també va escriure d’economia.

Portbou

Publicat el dia
//

Tenia la possibilitat de fer una visita a Portbou absolutament descartada. L’Estat Espanyol, per raons de defensa militar, decidí que l’ample de les vies seria diferent a Europa i a la frontera s’havien de descarregar i tornar a carregar els trens de mercaderies. Això requeria infraestructures ferroviàries, enginyers, arquitectes, ferroviaris, estibadors, duaners…cases, escoles. Un absurd econòmic si es considera la raó de tot plegat.

L’absurd esdevé tràgic quan Portbou fou bombardejat per l’exercit franquista o quan Walter Benjamin, perseguit pels nazis, s’hi suïcida.

Amb aquest panorama, imagino la tramuntana, que allà tomba vagons de tren, més com un castig diví que com un fenomen natural.

Tanmateix, la meva actitud cap a Portbou, ha canviat aquest més d’agost. El company de promoció, en Josep Macià, de Sabadell i ara a Vilajuïga, m’ha animat a anar-hi i m’ha enviat un article d’en Joan Josep Isern titulat “Retorn a Portbou: allí on tot s’acaba”, que està prou bé i el penjo a Garlaires. Però el que més m’anima és l’expectativa de passar una bona estona amb un amic, per a la qual cosa no necessito molt; segur que ho trobaré a Portbou.

Alts funcionaris

Publicat el dia

Josep Maria Bricall, al seu llibre de memòries, afirmava: “Amb eficiència i honestedat podem aconseguir el que amb males polítiques no aconseguirem. L’eficiència i la professionalitat en l’Administració pública només s’assoleixen si hi ha funcionaris ben preparats, i singularment alts funcionaris”.

Si algú encaixa en aquest esquema és l’arquitecte urbanista Joan Antoni Solans (1941-2019). L’Institut d’Estudis Catalans acaba de publicar la seva semblança biogràfica –Solans i el seu tems– recollint les ponències d’un homenatge que li van fer al Teatre Poliorama de Barcelona el 3 de febrer de 2020.

Les coses no han anat com pretenia en Bricall perquè ell havia estat Conseller de la Governació amb Tarradellas. En conjunt a l’Administració hi ha gent preparadíssima, potser més que mai, però manquen els sis-cents alts funcionaris que Bricall considerava necessaris. La raó és que la selecció no s’ha fet per la vàlua sinó per l’adscripció política a partits. Els partits, en ocasions, han tinguts polítics corruptes o hi ha polítics que no han experimentat mai la necessitat d’anar a veure les ofertes laborals per a trobar feina. El funcionariat hauria de ser independent. De fet ho diu la Constitució: ho van pactar però no ho han complert.

I cal dir que sense aquests funcionaris no anem en lloc.

 

1 2 3 4 5 6