Què en farem de l’Aeroport del Prat ?

//

Aquests dies es parla molt sobre l’ampliació de l’Aeroport del Prat i és difícil saber a qui s’ha de fer cas. A la patronal Foment del Treball  tinc clar que no. Hi vaig treballar sis mesos al servei d’estudis -el meu primer treball- i no em van  assegurar; no els tinc per seriosos.

Major criteri li atribueixo a l’Andre Mas-Colell, que lliga l’ampliació i l’impacte de l’economia amb la preocupació per donar una solució als problemes ambientals que l’ampliació pot representar (Què en farem de l’Aeroport del Prat? ARA 24/04/2021).

En Mas-Colell ha estudiat el tema i ha tingut en compte l’opinió de Santiago Montero que ens ha adaptat un escrit per a GARLAIRES. Ell coneix bé el problema de quan estava d’assessor del president de la Cambra (1991-2000). A l’escrit exposa uns antecedents, explica com va anar tot plegat i també lliga el tema amb la connexió ferroviària amb els aeroports de Reus i Girona, que és una qüestió essencial.

Filosofia mundana (economia)

//

04/07/2020: El passat 1 de maig moria un amic, en Jacint Ros Hombravella, catedràtic de Política Econòmica. Tenia 85 anys. La darrera aventura intel·lectual que vam tenir junts va ser quan el vaig ajudar a editar el seu llibre de memòries Pagines viscudes d’un economista català” UB, 2018.

A ell li vaig dedicar la ponència que vaig presentar el passat divendres 3 de juliol al Seminari del Grup d’Investigació IAFI (UB) titulat «Filosofia mundana»; economia. A la ponència no el cito per a res, però hi és; està en mi.

Podeu veure la ponència clicant sobre la fotografia:

07/06/2021:

Sovint el pensament filosòfic s’ha avançat a l’econòmic; Voltaire a Smith, Hegel a Marx, Moore a Keynes, Nietzche a Schumpeter… Quina relació hi ha entre filosofia i economia?

Això ho vaig tractar  a GARLAIRES (Economia Mundana 4/07/2020) i el passat dilluns 7 de juny  vaig organitzar un debat a l’Ateneu Barcelonès amb en Bernat Sellarès, economista, gerent de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull i professor d’Història del pensament econòmic i polític al grau en Filosofia, Política i Economia (UAB i URL) i Jordi Graupera i Garcia-Milà,. periodista i doctor en Filosofia (The New School- New York).

La cosa va anar molt bé. La sala Bohigas plena i en Bernat i jo pensàvem vam expressar una visió molt diferent de  la relació entre economia i filosofia  de la d’en Jordi Graupera, la qual cosa va donar lloc a que el públic digués la seva.

Amplio l’entrada anterior amb l’enllaç del debat.

Economia de la mà de Xavier Febrés

///

Fa anys vaig coordinar una tertúlia sobre literatura i economia de la que després en va sortir un llibre editat la Universitat de Barcelona (2013). A la contracoberta em justificava afirmant que els escriptors no creen models econòmics, però sí que construeixen mons que tenen l’economia com a fil conductor, i bla, bla, bla.  Però avui, l’escriptor Xavier Febrés, en un article al seu bloc ha trencat els meus esquemes. Sosté  Febrés:

L’esmorzar representa l’artesania del menjar, un dels àpats més apetitosos, suculents i agraïts, com un ritu sapiencial quan s’ha passat bé la nit i el dia es presenta amable. Aleshores l’esmorzar capgira com un mitjó el concepte de “lògica del mercat”, li retorna un sentit decent i republicà al qual l’ambició d’enriquiment individual recupera l’impuls de compartir i intueix un canvi redistributiu en la manera de viure”.

Definitiu.  L’article es titula “D’alguns esmorzars se’n surt dalt d’un núvol i amb un bon havà” i esta publicat en el seu bloc “Apologia de la curiositat”.  No us perdeu l’article complet , ni la resta d’articles del bloc.

La visió de país d’en Ramon Aymerich

//

En Ramon Aymerich és el cap de la secció d’internacional de La Vanguardia però ho havia estat abans de la d’economia. Ara acaba de publicar el llibre “La fàbrica de turistes. El país que va canviar la indústria pel turisme” (Pòrtic Edicions). Encara no l’he pogut llegir. He llegit amb molt d’interès l’article que li dedica en Josep Maria Ureta al bloc PAIOS (EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS) que no és solament una ressenya, hi aporta també una perspectiva pròpia.

L’article d’en Josep Maria Ureta m’ha portat a revisar  articles guardats d’en Ramon Aymerich i he trobat una perla seva publicada el 26 d’agost de 2020 –  “Després del tsunami” – en la que a mi em sembla que avançava la tesi de llibre.

Al final de l’article va a parar al model econòmic i a l’Andreu Mas Colell. La conclusió, Com em comenta en Josep Maria Ureta, és que  “El llibre del Ramon és una bona anàlisi, ponderada però adverteix que no es pot seguir estirant”.

Que li expliquin això al Damià Calvet. Segons els estudis de Territori, el nou planejament a les 3Xemeneies deixarà establert un valor del sòl de 257 €/m2 i segons els promotors privats, en els propis balanços, serà de 800 €/m2. Aquesta miopia condiciona el futur model econòmic més que no pas els relats. I és que amb aquests polítics no anem enlloc.

El ferrocarril metropolità

//

Dilluns  3 de maig , vaig presentar una conferència  a l’Ateneu Barcelonès titulada  “Ferrocarril metropolita i alternatives de futur”. Els ponents son Santiago Montero Homs (1046),  Enginyer Industrial, que ha estat alt directiu en empreses de instal·lacions metàl·liques, energètiques i de seguretat i conseller del President de la Cambra per temes infraestructurals entre 1990 i 2000, i Carles Viader Soler (1974), enginyer de Camins, que ha construït part dels projectes ferroviaris barcelonins i que des del 2011 treballa a Londres en projectes de AV a Regne Unit i països Bàltics.

Els ponents parteixen de la base de que el sistema ferroviari català, i espanyol, per tal de reduir el consum d’energia i mantenir la competitivitat industrial, necessita urgentment d’homologar-se al europeu però  no solament en els  estàndards, sinó també en la capacitat d’us que a Europa és  entre 3 i 5 vegades superior.

La principal dificultat i el repte és la geografia (territorial, urbanística…) de la Regió Metropolitana de Barcelona amb un  terreny gens pla i una  gran densitat de població. I la clau de l’èxit, segons ells, no és tant el finançament sinó  la capacitat de gestió i les idees que s’apliquin per fer aquesta transformació.

Penjo el vídeo:

Les estratègies de sortida de la Gran Recessió de 2008 als EEUU i a Europa

/

Les darreres vacances de Nadal vaig gaudir de les memòries d’en Barack Obama; titulades Terra Promesa. Sobretot hi havien tres coses que em van cridar molt l’atenció. En primer lloc, aquí, passats els efectes de la Transició, la política s’ha professionalitzat – ja és normal – però els polítics, en general, no estan preparats: no tenen formació i experiència en algun àmbit econòmic o social, ni aporten un compromís o valors. A la política s’hi sol entrar per amistat, per haver estat company d’un equip de futbol, d’una colla de geganters, a través de les joventuts, per família…En canvi l’Obama tenia formació, experiència i compromís (valors).

En segon lloc, l’Obama és el 15 M als EEUU. De fet el 15 M còpia a Obama; això de ‘PODEM’ era el seu lema. Però Obama, a diferència del 15M, aconsegueix ser vuit anys president. El sistema polític americà li va fer un forat !

I en tercer lloc, per deformació professional, em crida l’atenció l’enfoc de l’economia. Esclata la crisi i és nomenat president amb la qual cosa l’ha d’abordar i ho fa i molt bé, tant que, des del meu punt de vista, fa història.

El tema em va semblar interessant per a tractar a l’Ateneu i em vaig posar en contacte amb Jordi Catalan Vidal, catedràtic d’història econòmica i especialitzat en el àmbit de la història industrial i del creixement, i el proper dilluns (19/04/21) a les 18:30 ens farà (a l’Ateneu), una conferència titulada “Les sortides de la Gran Recessió de 2008: les estratègies dels Estats Units i l’Europa de l’euro en contrast”. Esteu invitats.

En Jordi és company meu de promoció, (Autònoma Boja, UAB 1977-1981), com a estudiant ja era un referent i em farà molta il·lusió assistir a una conferència seva. A part, ho té molt treballat.

Enllaç a la conferència

Diagnosi econòmica de la sanitat catalana

/

L’entrada d’avui a Garlaires està dedicada al Guillem Lopez Casasnovas, que el passat 22 de març de 2021 va fer una conferència a l’IEC titulada “La malaltia de la sanitat catalana: finançament i governança”. En Guillem és un especialista en el sector (L’EXPERT), però, a part, la conferència es basa en el llibre que fa fer amb el mateix títol i que es va presentar al febrer del 2020 i, potser, per tot això de la pandèmia, ha passat molt desapercebut. Per tant la seva diagnosi està perfectament estructurada i a mi em sembla que és definitiva per a qui vulgui entendre la problemàtica de la sanitat que és un sector que mou moltíssims recursos i que té un impacte social enorme. He penjat el vídeo de la conferència:

Les males narratives econòmiques

/

“Un dels fets dels que menys s’ha parlat a l’analitzar les causes de l’actual crisi es el paper —indirecte però gens menyspreable— que hi han jugat els mitjans de comunicació. I, la veritat és que no he entès mai perquè, ja que precisament una de les claus diferencials envers recessions passades ha estat la de ser la primera que s’ha desenvolupat en el sí de la societat de la informació, la qual cosa li ha donat una sèrie de peculiaritats. La primera, és l’important pes de la informació econòmica, que ja havia crescut molt dins els mitjans des de l’última crisis, i la segona, que en molts moments ha estat fins i tot «retransmesa» en temps real”. Amb aquestes paraules començava el pròleg d’en Jordi Goula al meu llibre “Bombolles financeres i confusió informativa. Relació entre la informació econòmica als mitjans de comunicació i la presa de decisions d’inversió”(2012).

En el llibre, publicat l’any 2012, partia de diversos autors, en particular Robert Shiller, premi Nobel l’any 2013) que he anat seguint. Així el seu llibre ‘ Narrativas económicas‘ ha estat la meva lectura quaresmal. El subtitul en castellà ha estat “Cómo las fake news y las historias virales afectan la marcha de la economía” , però la traducció de la versió anglesa seria “Com les narratives esdevenen virals i generen esdeveniments econòmics importants” que és del que tracta exactament.

El llibre és de l’any 2019 però s’ha publicat en castellà al gener del 2021. Està fet pel gran public, no és gens tècnic i, amb una visió històrica amplíssima, fa això que en Jordi Goula trobava a faltar i a més amb la pretensió, de cara al futur, que es sistematitzi científicament aquesta influència dels mitjans en les crisis. El llibre em sembla recomanable, així com us recomano també el meu llibre de les bombolles, que és llarg i es pot sintetitzar en el pròleg d’en Jordi Goula, les conclusions – capítol 9 – i l’epíleg d’Iu Pijoan. N’estic molt satisfet.

Freakonomics

/

El passat dimecres (17/03/21) vaig organitzar a l’Ateneu Barcelonès una videoconferència titulada Freakonomics que, a part de ser un llibre, és un estil de divulgació de l’economia aplicant la teoria a diversos aspectes de la vida real no coberts pels mitjans de divulgació tradicionals.

El ponent, Francesc Dilmé, és un d’aquests economistes que tenim de professors a universitats estrangeres, concretament a Bonn en els seu cas. Físic per la UB, matemàtic per la UPC, anà a estudiar economia a la London School i posteriorment es va doctorar en economia a la Universitat de Pennsilvània.

Els economistes catalans treballant en universitats o centres d’investigació estrangers son un immens capital humà que desconeixem massa. Per això el propòsit de la videoconferència era passar una estona agradable amb el Freakonomics i també acostar-nos a un economista de pro i d’aquests catalans pel món.

Miquel Puig

//

El passat dia 4 de març La Vanguardia publicava l’article de l’Andreu Mas-Colell “Ens cal un bon equip econòmic” que em va semblar molt bé. Però quin seria el bon equip econòmic? Es refereix exclusivament a la Conselleria d’Economia ? A mi em queda la imatge la imatge de dos superministres d’economia: l’Enrique Fuentes quina, amb l’Adolfo Suárez i en Pedro Solbes amb en José Luís Rodriguez Zapatero.

A la Generalitat aquesta figura és difícil. Al no ser Estat no hi ha institucions de pes que emparin el Conseller; sempre pot venir algú i dir-li que calli o que miri cap a un altre costat. El meu candidat, i aprofito la immensa influència que em dona la plataforma dels Garlaires, és en Miquel Puig i Raposo que és un economista bregat en molts àmbits (universitat, sector public sector privat, multinacionals i banca), toca de peus a terra i pot aportar l’ingredient més necessari en aquests moments que és lideratge en els projectes econòmics.

En Miquel Puig era el president de la Comissió Next Generation, el passat dia 9 va fer una conferència sobre aquests fons a la Societat Catalana d’Economia que penjo a continuació.

1 4 5 6 7 8 11