Assaig pensament - Page 5

Classe mitjana

Publicat el dia
/

En economia hi havia una llei,  anomenada de Say , segons la qual la cosa anava de que amb la producció es pagaven salaris i beneficis que acabaven revertint a través del consum dels treballadors i empresaris, per tant prosperitat creixeria estimulant la producció, no pas el consum. I explicava en Joan Sardà que aquesta llei va funcionar fins que van aparèixer oligopolis que acumulaven diner traient-lo del circuit de consum amb la qual cosa la producció deixava de revertir.

No és una llei que no funcioni, sinó que funciona segons com. I això no es limita a la llei de Say, passa també amb la llei de Malthus sobre el creixement de la població i els aliments valorada pels ecologistes i, des de que tenim interessos negatius,  amb les lleis de Keynes sobre preferència temporal del diner que semblava intocable. Això del interessos negatius no podia ser i és.

Tanmateix aquest relativisme, aquest ‘segons com’ o ‘segons on’, no ha estat present  en la teoria econòmica, si més no fins fa poc. Ara hi autors com Daron Acemoğlu o Dani Rodrik, que no tenen encara el premi Nobel però comencen a sonar en les apostes,  ja consideren aquest relativisme. El premi Nobel d’economia de l’any 21 ha valorat una metodologia que aplicada dona lloc a resultats que contravenen regles generals que es donaven per absolutes, com ara que els immigrants baixen els salaris. S’ha de matisar, relativitzar.

La teoria econòmica amb aquest caràcter absolut, no ha considerat, per exemple, que existeix una classe mitjana. Si hagués tingut un caràcter relativista haguessin vist que la Llei de Say, per exemple, amb una classe mitjana molt potent funcionaria millor que en un sistema amb grans desigualtats de rendes, amb les conseqüències que se’n deriven, com fer una política econòmica adequada.

Total, que l’estudi de la classe mitjana ha quedat pels sociòlegs, amb excepcions, com la de l’economista Manuel Reventós Burdoy (1888-1942) que va fer un estudi que rebé el premi Rafael Patxot i Ferrer l’any 1935 i que ha quedat relegat a l’oblit.

I ara també – gener de 2022- la Fundació ‘La Caixa’ (Observatori Social) acaba de publicar l’estudi  de dos economistes (Luís Ayala (UNED) i Olga Cantó (Univesidad de Alcalá) titulat “Radiografía de medio siglo de desigualdad en España. Características y factores que explican que España sea uno de los países más desiguales de Europa” on també s’analitza la classe mitjana.

Les conclusions son contundents  i molt breus; les transcric senceres:

  • “Uno de los problemas sociales y económicos más importantes de España es el alto nivel de desigualdad en la distribución de ingresos. Es una situación que persiste en el tiempo y que nos hace más vulnerables a posibles shocks económicos adversos. El análisis de las tendencias muestra que para reducir el problema no es suficiente con que la economía alcance niveles altos de crecimiento, dado que la estructura productiva y las características de las ocupaciones y de nuestro mercado de trabajo tienden a generar empleos de bajo salario, además de una mayor extensión del desempleo. España es, además, uno de los países europeos con un sistema de impuestos y prestaciones con menor capacidad redistributiva.
  • Esas características estructurales hacen que cuando la economía decrece la desigualdad aumente mucho, normalmente por la vía de un rápido incremento del número de hogares con rentas bajas y la caída del peso relativo del número de hogares con rentas medias. En estas circunstancias, los efectos que cabe esperar de la pandemia son, fundamentalmente, un aumento de la desigualdad y de la pobreza severa, especialmente en los hogares con menores, con el riesgo de que, como sucedió en recesiones anteriores, sus consecuencias se hagan endémicas”.

 

En aquest acudit d’accés públic a través de El Núvol hi posen humor:

Contrastar la informació

Publicat el dia

Està bé que els periodistes reflexionin sobre els problemes de la seva professió encara que això és molt poc habitual. La informació és un bé públic i s’hauria, fins i tot,  de protegir des de la pròpia Constitució. Però, vaja, la realitat és la que és, tristament. Per sort hi ha alguna iniciativa en aquesta línia com la del bloc PAIOS (Quadern de Periodistes Apocaliptics, Integrats, Optimistes i Solidaris) creat l’any 2011 per un grup de periodistes des del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Aquesta setmana PAIOS publica l’article  “Com més palla, menys agulles” de  Josep Maria Ureta dedicat al (poc) contrast de la informació i en particular de la informació estadística, donant notícia de la publicació de dos llibres en el que es tracta el tema: Bullshit. Contra la charlatanería (Capitan Swing), de Carl Bergstrom i Jevin West, i 10 reglas para comprender el mundo (Conecta, PRH) de Tim Harford

I al final es despatxa en aquests termes: “Gràcies al món de la digitalització i els algoritmes potser no hem de tornar a la vella dita de destriar el gra de la palla però sí a l’altra de saber buscar l’agulla [la veritat informativa, sovint canviant] en un paller que cada cop és més immens i a sobre sospitosament podrit”.

De Madrid al cielo

Publicat el dia

Estem acostumats a sentir parlar de casos d’èxit econòmic de regions com la Xina, Corea del Sud, Irlanda, Silicon Valley, etc. i poques vegades es considera Madrid com a regió econòmica que també és un cas molt clar d’èxit econòmic com van explicar en una conferència el passat 16 de novembre de 2021 a la Societat Catalana d’Economia, els catedràtics de la Universitat de València Francisco Pérez i Ernest Reig que han estudiat profundament.

Madrid ha doblat la seva participació tradicional en el PIB i en la població espanyola amb una especialització productiva cap als serveis de la informació i comunicació, serveis financers i activitats professionals i científiques, però també amb industria (militar) amb nivells de productivitats superior al conjunt de la industria.

El paper del sector públic ha estat determinant, hi ha un factor de capitalitat (en una economia d’empreses regulades a Madrid hi ha el regulador), una elevadíssima centralització de les funcions de l’Estat (instituts, institucions científiques…), concentració de la contractació publica,  s’ha dotat la regió de totes les infraestructures imaginables, però al final, en termes econòmics, és el sector privat el que més aporta al PIB. Per altra banda l’anàlisi de la població laboral reflecteix nivells més elevats de qualificació que altres regions.

Es pot parlar molt de la qüestió, però es tracta d’una realitat i la conferència titulada ‘Madrid. Dinàmina econòmica i impacte de la capitalitat’, em sembla imprescindible, cal tenir-ho molt en compte.

…

A part de la recomanació, es tracta d’un treball científic seriós,  una conferència sobre el tema es podria titular ‘De Madrid al cielo’. La capital  ja va néixer amb aquest lema i de fet és l’objectiu polític, el que vol la gent d’allà.

Casado es manifesta en contra de que els funcionaris de l’Estat puguin comunicar-se en cap altre idioma que no sigui l’imperial i ningú li contesta que la composició dels alts funcionaris de l’Administració de l’Estat no es correspon amb l’estructura demogràfica de l’Estat i cada cop ho serà menys. És un país on per  a ser jacobí s’ha de passar primer per l’experiència de ser querubí. Igual resulta que Espanya sencera, començant per la despoblada (se’n parla a la conferència), té motius per a ser independentista.

Pol Antràs, el talent i l’Aeroport

Publicat el dia
/

Enguany, la conferència inaugural de la Jornada dels Economistes, ha anat a càrrec de Pol Antràs, professor a la Universitat de Harvard que ha tractat sobre la desglobalització o millor dit sobre l’alentiment de la globalització, més relacionada amb els aspectes socials associats a l’augmentat experimentat de les desigualtats, que més  no pas a la tecnologia. Per exemple, el teletreball no s’espera que afecti la globalització. Al contrari, un dels pocs aspectes que considera que poden ser positius econòmicament per a Catalunya, és l’atracció de talent mundial gràcies a la qualitat de vida i a la possibilitat que ofereix el teletreball d’establir-se en localitzacions diferents a la ubicació les empreses.

Malgrat que, fent previsions de futur, es parli de la necessitat de cuidar la  recerca, la innovació, la sostenibilitat, la logística o la qualitat  de vida, qui mana és el sector negocis, políticament transversal, que imposa el model del totxo. El projecte de l’aeroport del Prat incorpora una part urbanística amb hotels i oficines que s’ha comentat poc,  les olimpíades d’hivern, segons deia Jordi Borja,  pretenien cobrir de ciment el que va des de Barcelona al Pirineu. Ara  la Generalitat ha inclòs una partida de 120 milions d’euros en el pressupost del 2022 per a comprar uns terrenys a Tarragona que ha de servir per a que els de Hard Rock facin una promoció…

En relació a l’Aeroport, el 5 de novembre hi va haver un debat ecologista a l’Ateneu, on l’Ariadna Cotén, entre altres,  qüestionava, no que passa amb els ocells i les plantes, sinó el model econòmic, un enfoc molt oportú que es troba a faltar en les consideracions de  les institucions que han donat suport immediat al projecte: Foment, La Cambra, Esade, el Cercle d’Economia…

No es planteja cap projecte concret, o quasi cap, que no porti un projecte urbanístic associat.  I pel que ens expliquen Pol Antràs o Mas-Colell o altres economistes de pro, sembla que els capitans d’empresa d’aquest país han quedat massa encimentats, quan el que convé, per una adaptació als temps que venen, és que  també sàpiguen guanyar diners amb la tecnologia en un ambient més ecològic.

 

Sobrepoblació i primeres matèries

Publicat el dia
/

En Guifrè Belloso m’envia la primera part d’una anàlisi extraordinària del problema de les primeres matèries que tenim a sobre. Copio la introducció i en faig una entrada a Garlaires:

“Fa 13 anys va tenir lloc la última crisis de primeres matèries, el petroli va pujar fins als 140$ mentre que l’arròs o el blat es van disparar. En els països pobres es van produir rebomboris del pa pertinents mentre que als països rics va pujar la inflació. Llavors els creixements del 5%  es van acabar i el límits de la globalització es van posar de manifest. Fa 13 anys vivien 6.800M de persones al món, avui són 7.800M. Les emissions de CO2 eren de 31Gigatones ara són de 36Gigatones. L’economia de l’abundància trontolla: les riqueses naturals, terra, aigua, camps de cultiu es posaran en valor”.

El problema de fons, al meu entendre, és la sobrepoblació; i és greu. Aquí va l’enllaç de la primera part i el de la segona part.

Transhumància. Tradició i futur

Publicat el dia
/

Avui dedico l’entrada, en primer lloc, a les tradicions associades a la ramaderia de la mà d’un article de Joan- Ignasi Elias que em passa en Ricard Estrada: el minotaure, la vaca sagrada, l’anyell de Déu, la matança del porc, la transhumància, el refranyer, el bestiar a la literatura i a l’art. Enllaç

I en relació a la transhumància, els camins ramaders constitueixen un patrimoni econòmic, cultural, històric, arquitectònic, paisatgístic i ecològic  important  a preservar i la Fundació Món Rural ha fet seu aquest objectiu i ha organitzats jornades, cursos, ha anat  actualitzant un mapa de camins i va elaborar l’estudi “Camins ramaders i transhumància a Catalunya. Recomanacions i propostes’ que també comença per les tradicions. Per raons ecològiques, es treballa des de diverses institucions en reactivar els pasturatges.

Tant de bo  els ramats arribessin a la llera del Besòs, seria una imatge preferible a les segadores mecàniques que tenim ara per tallar la gespa crescuda amb una aigua que paga el peatge d’AGBAR. Els ramats ja havien arribat  al Besòs.

“Normalment els carnissers barcelonins portaven els seus ramats fins el Pla de Barcelona i una vegada allà els pasturaven durant un temps en els aiguamolls de les desembocadures del Besòs i el Llobregat”

L’aprovisionament càrnic de Barcelona a la Baixa Edat Mitjana. Una xarxa terrestre de comerç de Ramon Agustí Banegas López

Jo encara havia arribat a veure ramats a la llera del Besòs a  l’alçada de Montcada,  això sí, en un entorn extraordinàriament tronat.

Ildefons Cerdà

Publicat el dia
/

No m’agrada com estan quedant les super-illes de Barcelona, se’m fa molt estrany, però tinc la impressió i em molesta que el tema s’ha polititzat en el sentit que ha entrat en els objectius dels departaments de propaganda i agitació de determinats partits polítics. Per deformació professional, quan observo les xarxes tinc certa mirada estadística i detecto una insistència estadísticament ‘anormal’ de determinades persones ‘anormalment’ vinculades. Actualment hi ha eines per a que a que aquesta mirada estadística esdevingui anàlisi rigurós – en diuen mineria de dades o data mining en anglès- però està a l’abast de qui ho pugui pagar. Si alguna institució, com es diu, de veritat vol lluitar contra els ‘fake news’, disposa d’eines per desemmascarar el treball d’intoxicació dels departaments de propaganda i agitació, la qual cosa té un benefici secundari extraordinari a més d’evitar la confusió, que és devaluar determinats tècnics que ocupen un càrrec per la seva acció politico-intoxicadora i no per una vàlua professional, com hauria de ser.

La qüestió és que hi ha un problema gravíssim de fons que és el de trànsit i les emissions de CO2 que s’ha de resoldre i la solució de les superi-illes ha vingut Barcelona ha vingut inspirada en bona mesura per Salvador Rueda que era el director de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona. És biòleg, psicòleg, enginyer ambiental i va començar la seva carrera professional a l’ajuntament de Sant Adrià, de la qual cosa no se’n amaga, i la seva proposta tenia una base científica – la més científica, des del meu punt de vista; hi havia altres propostes  – basada en els treballs d’Ildefons Cerdà.

Les seves idees han quedat recollides en el llibre “Regenerando el Plan Cerdà. De la manzana de Cerdà a la supermanzana del urbanismo ecosistémico” que fou presentat al Col.legi d-enginyers de Camins. Aquest és l’enllaç.

I sobre l’Ildefons Cerdà, si voleu passar una bona estona, no us perdeu la conferència d’en Lluís Permanyer a l’Ateneu l’any 2018. Està penjada a YouTube i he posat  l’enllaç a l’entrada que he fet al bloc de  Garlaires. La meva recomanació completa és escoltar la conferència diumenge 10 o dimarts 12 d’octubre quan comenci a fer-se fosc i quan s’acabi, passar de les preguntes, i  menjar quatre o cinc unes castanyes i una tall de moniato (un de sencer és  excessiu) acompanyat d’una copa de vi ranci de la casa Muller o de vi de Porto. Amb la tardor ve la foscor i pot ser depressiva; amb aquesta fórmula la fareu amable, en gaudireu i l’efecte us pot durar fins desembre que amb el Nadal tot s’anima.

 

L’ascensor avariat

Publicat el dia
/

Avui tenim a Garlaires en Josep Maria Ureta, periodista expert en economia i escriptor que, segur,  molts de vosaltres ja coneixereu. Ens comenta amb molta gràcia – professionalitat, art  – el darrer llibre d’en Miquel Puig “ Els salaris de la ira”. És un comentari amb títol: L’ascensor avariat. Un luxe comptar amb aquestes col·laboracions.

Oligopolis

Publicat el dia
/

Aquest agost s’ha fet pública una sanció de la Comissió de la Competència (CNMC) ha imposat a les grans constructores per posar-se d’acord en el repartiment del pastís de la licitació d’obra púbica (vegeu nota Diario) Les grans constructores son un oligopoli i ho son gràcies a l’ajut que reben dels partits polítics amb poder a través de l’acció legislativa i de govern.

La CNMV demana la inhabilitació d’aquestes grans empreses per a concórrer a l’obra pública però, amb el control del sector públic i els mitjans de comunicació que exerceixen aquestes empreses, és extraordinàriament improbable que això passi.

També ha quedat en evidència el funcionament oligopolístic del sector elèctric. Així és desprèn de l’anàlisi que fa l’Andreu Mas Colell en un article dedicat al que està passant en el mercat elèctric amb els augments del preu de l’electricitat. L’article  ‘El mercat elèctric preocupa’ (La Vanguardia (07/09/21)), és entenedor (això no és gens fàcil) i  explica quines son les causes dels augments en el preu de l’electricitat. Part de les causes de l’augment deriven de la necessitat de fer la transició energètica, però part son simplement efecte del caràcter oligopolístic del sector.

Com en el cas de les constructores, les elèctriques també mantenen  l’oligopoli gràcies al  control que exerceixen sobre els partits en el poder. De fet elles mateixes dicten de quina manera i amb quins mecanismes s’ha de fer la transició energètica; dicten la política  energètica del  govern, vaja.

Evidentment els oligopolis preocupen; no solament representen un cost en eficiència elevadíssim, son la corrupció del sistema democràtic. La qüestió és que arribats a aquesta situació oligopolística, com podria dir algun polític pràctic, qui posa el cascavell al gat? A part de mirar a Europa, que és la reacció pròpia davant de problemes que semblen insolubles, està molt bé que persones influents com l’Andreu Mas-Colell posin en evidència aquests problemes.

He il.lustrat l’entrada amb  una foto de les 3 Xemeneies de la meva filla Maria.

 

1 … 3 4 5 6 7 … 11