Economia - Page 5

Les males narratives econòmiques

/

“Un dels fets dels que menys s’ha parlat a l’analitzar les causes de l’actual crisi es el paper —indirecte però gens menyspreable— que hi han jugat els mitjans de comunicació. I, la veritat és que no he entès mai perquè, ja que precisament una de les claus diferencials envers recessions passades ha estat la de ser la primera que s’ha desenvolupat en el sí de la societat de la informació, la qual cosa li ha donat una sèrie de peculiaritats. La primera, és l’important pes de la informació econòmica, que ja havia crescut molt dins els mitjans des de l’última crisis, i la segona, que en molts moments ha estat fins i tot «retransmesa» en temps real”. Amb aquestes paraules començava el pròleg d’en Jordi Goula al meu llibre “Bombolles financeres i confusió informativa. Relació entre la informació econòmica als mitjans de comunicació i la presa de decisions d’inversió”(2012).

En el llibre, publicat l’any 2012, partia de diversos autors, en particular Robert Shiller, premi Nobel l’any 2013) que he anat seguint. Així el seu llibre ‘ Narrativas económicas‘ ha estat la meva lectura quaresmal. El subtitul en castellà ha estat “Cómo las fake news y las historias virales afectan la marcha de la economía” , però la traducció de la versió anglesa seria “Com les narratives esdevenen virals i generen esdeveniments econòmics importants” que és del que tracta exactament.

El llibre és de l’any 2019 però s’ha publicat en castellà al gener del 2021. Està fet pel gran public, no és gens tècnic i, amb una visió històrica amplíssima, fa això que en Jordi Goula trobava a faltar i a més amb la pretensió, de cara al futur, que es sistematitzi científicament aquesta influència dels mitjans en les crisis. El llibre em sembla recomanable, així com us recomano també el meu llibre de les bombolles, que és llarg i es pot sintetitzar en el pròleg d’en Jordi Goula, les conclusions – capítol 9 – i l’epíleg d’Iu Pijoan. N’estic molt satisfet.

Miquel Puig

//

El passat dia 4 de març La Vanguardia publicava l’article de l’Andreu Mas-Colell “Ens cal un bon equip econòmic” que em va semblar molt bé. Però quin seria el bon equip econòmic? Es refereix exclusivament a la Conselleria d’Economia ? A mi em queda la imatge la imatge de dos superministres d’economia: l’Enrique Fuentes quina, amb l’Adolfo Suárez i en Pedro Solbes amb en José Luís Rodriguez Zapatero.

A la Generalitat aquesta figura és difícil. Al no ser Estat no hi ha institucions de pes que emparin el Conseller; sempre pot venir algú i dir-li que calli o que miri cap a un altre costat. El meu candidat, i aprofito la immensa influència que em dona la plataforma dels Garlaires, és en Miquel Puig i Raposo que és un economista bregat en molts àmbits (universitat, sector public sector privat, multinacionals i banca), toca de peus a terra i pot aportar l’ingredient més necessari en aquests moments que és lideratge en els projectes econòmics.

En Miquel Puig era el president de la Comissió Next Generation, el passat dia 9 va fer una conferència sobre aquests fons a la Societat Catalana d’Economia que penjo a continuació.

Quin 2021 ens espera?

///

Abans quan s’acabava l’any els periòdics feien un balanç de com havia anat tot. Enguany tanmateix el balanç és prou conegut i en, canvi, agafa més interès que mai fer un exercici de prospectiva, per a la qual cosa proposo tres documents:

  1. En Lluís Bassas em passa l’informe de prospectiva que edita el Saxo Bank (banc danès amb una sèrie de plataformes per a fer inversions globals) per a l’any 2021 Es tracta d’un informe fet per experts. Exemples d’articles: Amazon ‘compra’ Xipre // Alemanya rescata a França// L’energia de fusió serà factible l’any 21// Tots pendents de la moneda digital xinesa / les grans ciutats perjudicades per la moguda que ve en el món laboral…Molt interessant i ben plantejat.

  2. En un mes i mig tindrem les noves profecies de Bill Gates en un llibre titulat “Com evitar un desastre climàtic’ (Edicions 62). El meu admirat Piergiorgio Odifreddi li va dedicar un article.

  3. En Ramon Aymerich fent una reflexió sobre el futur a propòsit de la mort de John Le Carré. Un article exquisit.

Es veuen venir tants canvis que per comptes d’expressar un seguit de desitjos, m’ha semblat més oportú afegir a aquesta entrada un vídeo de la Gunhild Carling (i família) que segur us alegrarà l’anim i us predisposarà positivament a afrontar l’any.

Joan Martínez-Alier

//

No és habitual veure a un català anarquista-narodnik-ecologista-independentista-descolonialista rebre un premi de la mà del president de la Republica Italiana. És el cas d’en Joan Martínez Alier que ha estat guardonat amb el premi Balzan 2020 per la “excepcional qualitat de les seves contribucions a la fundació de l’economia ecològica”.

En Pep Playà, periodista i economista (branca sociologia) i en l’economia, ex-alumne i deixeble d’en Martínez Alier, li fa una entrevista magnífica a La Vanguardia. En Pep és un periodista extraordinari però el personatge també tela marinera ! Recentment ha publicat les memòries: Demà serà un altre dia.

Penjo un enllaç a l’atlas de justícia ambiental que és el darrer treball que impulsa el professor Joan Martínez Alier.

Piero Sraffa

/

De Guifré Belloso:

Si me n’anés a una illa deserta m’enduria llibres tipus Història del Analisis Econòmic de Schumpeter – per cert la traducció de Manuel Sacristán és excel·lent – i llavors quan dic això la meva dona em mira de reüll i pensa: quin tio més estrany amb el que dormo al costat. En fi, això que va a continuació està extret del bloc del cap d’economia del Frankfurter Allgemaine i els ànims del Quim Perramon. És una bona reflexió sobre el corrents ideològics que sobrevolen les èpoques: si ara no toca la política salarial, toca la monetària“.

Aquesta és la introducció al seu article sobre Piero Sraffa publicat al seu bloc Schwartzbrotfresser Zeitschrift

Clicant sobre la imatge podeu accedir a l’article sencer:

i segona part

DICCIONARI D’ECONOMISTES CATALANS

/

El 21 de setembre de 2020 es va presentar a l’Institut d’Estudis Catalans el Diccionari d’Economistes Catalans, editat per la Societat Catalana d’Economia (SCE), que recull la ressenya de 310 autors, no solament economistes en sentit estricte, sinó també professionals d’altres disciplines, com ara clergues, advocats, enginyers, empresaris, geògrafs, periodistes, sociòlegs… que han tractat o escrit d’economia o d’economia catalana.

El consell de redacció estava format per Eduard Arruga, president de la SCE i director de l’edició, Francesc Roca, Francesc Artal, Antoni Montserrat i Pere Puig. A més hi han col·laborat altres 17 autors.

El Diccionari, a part de ser un document de referència per a l’anàlisi de l’evolució del pensament econòmic català, al contemplar professionals d’àmbits molt diversos, està ple de curiositats i pot ser atractiu a un públic més ampli que l’acadèmic.

El llibre té 638 pàgines i a cada autor se li dediquen aproximadament dues pàgines, amb un format que inclou una imatge, una cita inicial, que normalment correspon a un paràgraf escrit per l’autor en el que es resumeix part del seu pensament, una descripció de la seva vida i obra, la bibliografia de l’autor i la bibliografia d’altres autors sobre l’autor ressenyat.

Jo hi col.laboro amb l’article sobre en Ramon Llull que també va escriure d’economia.

Places financeres i places taurines

/

Tot això de Madrid – el campechano, la gurtel, Bankia, en Villarejo, Fernández Diaz i la seva inspiració divina, el demòcrata Martin Villa, les portes giratòries, el capitalisme d’amiguetes, el barbas, la pequeñita…- no dona la imatge de seriositat que el món finances requereix. Francament hagués preferit que la Caixa s’hagués fusionat amb alguna entitat financera europea (no pas italiana, tampoc) d’algun país humit que no pas amb Bankia. La banca ha d’estar associada al golf, que és com ha funcionat sempre; res de toros, ni llotja del Real Madrid. El golf és precisió, càlcul, previsió, prudència, serenitat…tot el contrari que els toros o el futbol.

A veure si d’una vegada es liberalitza el sistema financer europeu per a que puguem votar traslladant la guardiola cap a places financeres que, sobretot, siguin avorrides.

Bona Diada (11 de setembre de 2020)

Els números de l’Administració urbanística catalana

/

El passat divendres 7 d’agost de 2020 la Comissió Territorial d’Urbanisme de l’Àmbit Metropolità de Barcelona aprovà inicialment el Pla Director Urbanístic (PDU) de l’àmbit de les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs. Es tracta d’un sector de 32 hectàrees situades al front litoral, del qual aproximadament un 72,5 per cent és propietat d’Endesa i Banc de Santander. La resta pràcticament és de l’AMB

Segons la valoració que es desprèn de l’estudi econòmic que acompanya el PDU, el valor dels terrenys dels privats, ateses la previsió d’ingressos i despeses, seria de 52 milions d’euros. Tanmateix el propietaris privats han encarregat la gestió a Metrovacesa mitjançant la formula de constituir una societat denominada «Front Marítim del Besòs S.L.» a la que Endesa i Banc de Santander aporten els terrenys i, com que Metrovacesa és una empresa cotitzada, hem pogut consultar els seus balanços, resultant que els solars aportats per Endesa i Santander, ateses les expectatives que s’han fet amb l’edificabilitat definida per l’Administració a la zona, s’han valorat en 150 milions, 98 milions d’euros per sobre del que es desprèn de l’estudi econòmic del PDU !!!

Clicant sobre la imatge hi trobareu l’enllaç d’un article publicat a la web de la Plataforma per a la conservació de les tres Xemeneies de Sant Adrià, reflexionant sobre la qüestió.

L’ensopegada amb les caixes d’estalvi

L’any 2009, Jacint Ros Hombravella, catedràtic de economia que morí el passat 1 de maig, presentava a la Sala Verdaguer de l’Ateneu un llibre titulat “Més val sols… La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya”. Francament em va sorprendre, però just al cap de poc temps la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut em deixava clar que m’havia equivocat votant la Constitució l’any 78. I amb això, tot i que no he estat mai nacionalista (no m’agraden les banderes, ni que siguin de clubs esportius), però, políticament lliure del compromís amb la Constitució, penso que estaríem millor depenent directament de Brussel·les que no pas de Madrid: més val sols, sí. En Ros va ser premonitori.

I ara en Ros es va voler acomiadar amb un llibre sobre les caixes i, en particular, sobre La Caixa. Després d’haver estat un dels més rellevants estudiosos del món de l’estalvi, carrega contra les caixes i La Caixa. També és sorprenent i em pregunto si serà premonitori.

En Guifré Belloso, ha fet un excel·lent article sobre el llibre  (bona parella en Guifré i en Ros!) i, premonitori o no, considero que és una referència imprescindible per entendre aquesta part de la història del país.

Per veure l’article d’en Guifré, cliqueu damunt la imatge:

Una utopia a l’abast

//

Com a conseqüència del Covid-19 i la sotragada econòmica que comporta, aquests dies es parla de la renda bàsica i es dona com un fet. Casualment he trobat un escrit de l’any 1998 titulat “El dividend social i l’impost negatiu sobre la renda. Una utopia a l’abast” que m’ha semblat excel·lent.

L’autor, Josep Arias Velasco (Valladolid,1934-Barcelona, 2018), és un personatge no menys curiós. Inspector d’Hisenda, especialista en dret fiscal i en finançament autonòmic, va ser també, autor teatral i escriptor en altres gèneres. Malgrat ser mort encara hi ha a internet la seva pàgina personal que es diu ‘Teatre Financer i Tributari‘ i en la que es poden trobar articles seus.