Economia - Page 4

Manuel Reventós. Estudi de la classe mitjana

Publicat el dia
/

A la Societat Catalana d’Economia, acabem d’editar un llibre de Manuel Reventós i Bordoy (1888-1942), professor de Teoria Econòmica, elaborat l’any 1935. És tracta d’un estudi de la classe mitjana que va rebre el premi Patxot l’any 1935 però no es va arribar a editar perquè va esclatar la Guerra. L’edició ha estat possible gràcies a l’esforç de la seva neta Laia Reventós que ha transcrit i revisat el text original i hi ha una introducció de Xavier Farriols, secretari de la SCE i impulsor de la col·lecció ‘Textos Retrobats’, i de Francesc Roca, historiador del pensament econòmic.

L’Andreu Missé va dedicar un article al llibre a El País (24/10/22) on explica a la perfecció quin és el seu interès. Podeu descarregar l’edició digital d’aquest llibre al Portal de Publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans seguint l’enllaç:  Estudi econòmic i social de la classe mitjana.

Personalment, com a vocal de publicacions de la SCE, ajudar a l’edició d’aquest llibre m’ha satisfet molt, perquè, a part de l’interès tècnic,  penso que la seva edició ha estat un acte de justícia. La família ja va recuperar la memòria amb l’edició del ‘Diari de Guerra i Barcelona viscuda’, que és la transcripció anotada d’un dietari, que Manuel Reventós  comença l’octubre de 1936 i que s’estén fins al gener de 1939. L’edició de l’estudi completa, una mica més, la recuperació d’aquesta memòria.

Paco Solé Parellada. El coneixement és capacitat d’actuació

Publicat el dia
////

Farà cosa d’un any, vaig escoltar  la presentació que va fer en Paco Solé Parellada  d’un dels concerts que organitza al Set Portes i, com és habitual,  va captivar a tots presents. A part dels acudits i les anècdotes deixà caure afirmacions com ‘el coneixement és acció’, que li encaixa perfectament, i que és una visió recollida al tractat de filosofia de Wittgenstein. Això es background oi?

Avui recullo a GARLAIRES una l’entrevista al Paco Solé Parellada que fa poc ha publicat a Via Empresa i que porta per títol << Solé Parellada: “La innovació és un compromís amb el futur”>> que, com sempre, té un to divertit, és captivadora i amaga una concepció molt travada del progrés, de la vida i del país.

No us perdeu, sobretot, l’acudit amb el tanca l’entrevista i que podria ser un exemple de formalització del coneixement.

Antoni Negre Villavecchia

Publicat el dia
//

El passat 22 de febrer de 2022, ens assabentàvem del decés d’Antoni Negre Villavecchia. Per descriure el personatge he trobat  un article d’antologia del periodisme econòmic d’en Xavier Vidal Folch a El País (semblança d’Antoni Negre) i dos articles d’en Toni Rodríguez Pujol, assessor de comunicació , el primer la necrològica (Negre, el vers lliure de la societat civil catalana) i un segon que havia fet anys abans, l’any 2009, que es titulava “Un sopar d’estiu a ca l’Antoni Negre”.

A part dels articles, el que coneixem Santiago Montero, tenim el seu testimoni, ja que en Santiago va ser assessor d’en Negre en temes d’infraestructures. L’ampliació de l’Aeroport del Prat, en la qual Negre com a president de la Cambra (i Montero que cobrava d’en Negre i no de la Cambra) va jugar un paper importantíssim, ha estat fonamental en el desenvolupament econòmic de les darreres dècades.

En Negre va exercir un lideratge social i econòmic  que contrasta amb la manca de lideratge actual a Catalunya. Perquè? No ho sé, però, com a mínim, resulta interessant comparar l’entorn polític i econòmic dels anys 80 amb els actuals. Com a conseqüència de la transició, la societat civil estava més implicada en els partits polítics, el sector del totxo no tenia la importància que te ara, el model econòmic es prestava més a ser liderat… Ara tenim uns reptes molt importants i unes oportunitats per per afrontar-los, però el sistema no genera cap més ‘Antoni Negre’.

 

La Bisbal ‘Craft City’

Publicat el dia
/

Si algú viatja a Nova York i té la possibilitat i capacitat de comprar una joia a Tiffany, es pot trobar amb que aquella peça s’hagi fet en un taller de la Ciutat Vella de Barcelona. Els millors ganivets del món es fan al carrer Ramon Turró del Poblenou on s’hi ha instal·lat un artesà israelià. A Folgueroles el cisteller Joan Farré  treballa la cistelleria en paisatgisme i interiorisme a través de la seva empresa, Pont de Querós, des d’on ha col·laborat amb arquitectes com Benedetta Tagliabue o Jean Nouvel.

La promoció econòmica s’ha centrat en la (suposada) tecnologia  i de l’artesania ni se’n parla quan és un sector amb molt potencial. De cap manera es tracta d’una activitat obsoleta econòmicament. L’artesania pot incorporar tecnologia moderna, ser exportadora, facilita la cohesió del territori i de les ciutats, ocupa molta mà d’obra i fa un país més agradable per a viure.

Jo penso que si se’n fes una promoció econòmica adequada, el sector de l’artesania té tots els elements com per fer una eclosió, tal com ha passat amb el sector de la restauració. El desenvolupament del sector turístic és una bona carta que tenim, més quan es pretén promoure un turisme de qualitat.

Aquesta és l’aposta en promoció econòmica que fa l’Ajuntament de la Bisbal. Ara hi ha cinquanta artesans de diferents oficis, quaranta  dels quals estan acreditats com a mestres artesans i estan prenent mesures per atreure’n més.

Fa pocs dies La Bisbal va rebre  una certificat internacional com a Craft City i va anar-hi el Conseller d’Indústria a celebrar-ho – hi ha un Consorci d’Artesania – però jo segueixo fa temps el sector de l’artesania i crec que qui té les idees més clares en aquest país en relació a la importància d’aquest  és el regidor de promoció econòmica de La Bisbal i no pas a ningú de la Conselleria o de la Cambra de Comerç que també participa en el Consorci. Tampoc sembla massa interessat l’Ajuntament de Barcelona.

 

Josep Llorens Artigas – Joan Miró (exposició a La Pedrera)

L’economia de les arts: el teatre

Publicat el dia
/

11/02/22

Eren èpoques de lluita antifranquista quan una companyia d’actors afeccionats de Ciutadella de Menorca, representava l’obre de teatre “El retaule del flautista” basada en la faula “El flautista de Hamelin” però emfatitzant la corrupció i la connivència dels poders, i a favor de la intel·ligència del poble indignat. L’obra tingué un èxit sonat al teatre Capsa i d’allà es representà a molts indrets de la geografia dels Països Catalans.

Un  jove actor d’aquella companyia, degudament disfressat, és clar, cantava una cançó que deia: “El negoci no té cor, el negoci no té entranyes, ara manen les finances, ara mana qui té l’or” . El  seu nom era Guillem López Casasnovas que, vet aquí, acabà sent catedràtic d’economia, conseller del Banc d’Espanya,  molts etcèteres i President de la Fundació Teatre Lliure.

En Guillem no va deixar del tot el món del teatre i aquella obra de teatre tampoc l’ha deixat a ell; la seva trajectòria professional com a economista ve marcada per la sensibilitat social . “Ara manen les finances, ara mana qui té l’or, el negoci no té entranyes, però en Guillem sí té bon cor”.

I ara en Guillem va acceptar la meva invitació per a venir a l’Ateneu Barcelonès a fer una conferència sobre ‘Economia i Teatre’

18/02/22

Dimecres passat, a l’Ateneu Barcelonès, en Guillem López Casasnovas,  ens va fer la conferència sobre teatre i economia que us vaig anunciar la setmana passada. Se l’havia preparat molt i ens va presentar una anàlisi que a mi em sembla inèdita i absolutament necessari per a qui vulgui entendre el sector a Catalunya i també per a la presa de decisions. A part  vàrem passar una estona molt agradable amb ell, que això també és important.

Classe mitjana

Publicat el dia
/

En economia hi havia una llei,  anomenada de Say , segons la qual la cosa anava de que amb la producció es pagaven salaris i beneficis que acabaven revertint a través del consum dels treballadors i empresaris, per tant prosperitat creixeria estimulant la producció, no pas el consum. I explicava en Joan Sardà que aquesta llei va funcionar fins que van aparèixer oligopolis que acumulaven diner traient-lo del circuit de consum amb la qual cosa la producció deixava de revertir.

No és una llei que no funcioni, sinó que funciona segons com. I això no es limita a la llei de Say, passa també amb la llei de Malthus sobre el creixement de la població i els aliments valorada pels ecologistes i, des de que tenim interessos negatius,  amb les lleis de Keynes sobre preferència temporal del diner que semblava intocable. Això del interessos negatius no podia ser i és.

Tanmateix aquest relativisme, aquest ‘segons com’ o ‘segons on’, no ha estat present  en la teoria econòmica, si més no fins fa poc. Ara hi autors com Daron Acemoğlu o Dani Rodrik, que no tenen encara el premi Nobel però comencen a sonar en les apostes,  ja consideren aquest relativisme. El premi Nobel d’economia de l’any 21 ha valorat una metodologia que aplicada dona lloc a resultats que contravenen regles generals que es donaven per absolutes, com ara que els immigrants baixen els salaris. S’ha de matisar, relativitzar.

La teoria econòmica amb aquest caràcter absolut, no ha considerat, per exemple, que existeix una classe mitjana. Si hagués tingut un caràcter relativista haguessin vist que la Llei de Say, per exemple, amb una classe mitjana molt potent funcionaria millor que en un sistema amb grans desigualtats de rendes, amb les conseqüències que se’n deriven, com fer una política econòmica adequada.

Total, que l’estudi de la classe mitjana ha quedat pels sociòlegs, amb excepcions, com la de l’economista Manuel Reventós Burdoy (1888-1942) que va fer un estudi que rebé el premi Rafael Patxot i Ferrer l’any 1935 i que ha quedat relegat a l’oblit.

I ara també – gener de 2022- la Fundació ‘La Caixa’ (Observatori Social) acaba de publicar l’estudi  de dos economistes (Luís Ayala (UNED) i Olga Cantó (Univesidad de Alcalá) titulat “Radiografía de medio siglo de desigualdad en España. Características y factores que explican que España sea uno de los países más desiguales de Europa” on també s’analitza la classe mitjana.

Les conclusions son contundents  i molt breus; les transcric senceres:

  • “Uno de los problemas sociales y económicos más importantes de España es el alto nivel de desigualdad en la distribución de ingresos. Es una situación que persiste en el tiempo y que nos hace más vulnerables a posibles shocks económicos adversos. El análisis de las tendencias muestra que para reducir el problema no es suficiente con que la economía alcance niveles altos de crecimiento, dado que la estructura productiva y las características de las ocupaciones y de nuestro mercado de trabajo tienden a generar empleos de bajo salario, además de una mayor extensión del desempleo. España es, además, uno de los países europeos con un sistema de impuestos y prestaciones con menor capacidad redistributiva.
  • Esas características estructurales hacen que cuando la economía decrece la desigualdad aumente mucho, normalmente por la vía de un rápido incremento del número de hogares con rentas bajas y la caída del peso relativo del número de hogares con rentas medias. En estas circunstancias, los efectos que cabe esperar de la pandemia son, fundamentalmente, un aumento de la desigualdad y de la pobreza severa, especialmente en los hogares con menores, con el riesgo de que, como sucedió en recesiones anteriores, sus consecuencias se hagan endémicas”.

 

En aquest acudit d’accés públic a través de El Núvol hi posen humor:

De Madrid al cielo

Publicat el dia

Estem acostumats a sentir parlar de casos d’èxit econòmic de regions com la Xina, Corea del Sud, Irlanda, Silicon Valley, etc. i poques vegades es considera Madrid com a regió econòmica que també és un cas molt clar d’èxit econòmic com van explicar en una conferència el passat 16 de novembre de 2021 a la Societat Catalana d’Economia, els catedràtics de la Universitat de València Francisco Pérez i Ernest Reig que han estudiat profundament.

Madrid ha doblat la seva participació tradicional en el PIB i en la població espanyola amb una especialització productiva cap als serveis de la informació i comunicació, serveis financers i activitats professionals i científiques, però també amb industria (militar) amb nivells de productivitats superior al conjunt de la industria.

El paper del sector públic ha estat determinant, hi ha un factor de capitalitat (en una economia d’empreses regulades a Madrid hi ha el regulador), una elevadíssima centralització de les funcions de l’Estat (instituts, institucions científiques…), concentració de la contractació publica,  s’ha dotat la regió de totes les infraestructures imaginables, però al final, en termes econòmics, és el sector privat el que més aporta al PIB. Per altra banda l’anàlisi de la població laboral reflecteix nivells més elevats de qualificació que altres regions.

Es pot parlar molt de la qüestió, però es tracta d’una realitat i la conferència titulada ‘Madrid. Dinàmina econòmica i impacte de la capitalitat’, em sembla imprescindible, cal tenir-ho molt en compte.

…

A part de la recomanació, es tracta d’un treball científic seriós,  una conferència sobre el tema es podria titular ‘De Madrid al cielo’. La capital  ja va néixer amb aquest lema i de fet és l’objectiu polític, el que vol la gent d’allà.

Casado es manifesta en contra de que els funcionaris de l’Estat puguin comunicar-se en cap altre idioma que no sigui l’imperial i ningú li contesta que la composició dels alts funcionaris de l’Administració de l’Estat no es correspon amb l’estructura demogràfica de l’Estat i cada cop ho serà menys. És un país on per  a ser jacobí s’ha de passar primer per l’experiència de ser querubí. Igual resulta que Espanya sencera, començant per la despoblada (se’n parla a la conferència), té motius per a ser independentista.

Pol Antràs, el talent i l’Aeroport

Publicat el dia
/

Enguany, la conferència inaugural de la Jornada dels Economistes, ha anat a càrrec de Pol Antràs, professor a la Universitat de Harvard que ha tractat sobre la desglobalització o millor dit sobre l’alentiment de la globalització, més relacionada amb els aspectes socials associats a l’augmentat experimentat de les desigualtats, que més  no pas a la tecnologia. Per exemple, el teletreball no s’espera que afecti la globalització. Al contrari, un dels pocs aspectes que considera que poden ser positius econòmicament per a Catalunya, és l’atracció de talent mundial gràcies a la qualitat de vida i a la possibilitat que ofereix el teletreball d’establir-se en localitzacions diferents a la ubicació les empreses.

Malgrat que, fent previsions de futur, es parli de la necessitat de cuidar la  recerca, la innovació, la sostenibilitat, la logística o la qualitat  de vida, qui mana és el sector negocis, políticament transversal, que imposa el model del totxo. El projecte de l’aeroport del Prat incorpora una part urbanística amb hotels i oficines que s’ha comentat poc,  les olimpíades d’hivern, segons deia Jordi Borja,  pretenien cobrir de ciment el que va des de Barcelona al Pirineu. Ara  la Generalitat ha inclòs una partida de 120 milions d’euros en el pressupost del 2022 per a comprar uns terrenys a Tarragona que ha de servir per a que els de Hard Rock facin una promoció…

En relació a l’Aeroport, el 5 de novembre hi va haver un debat ecologista a l’Ateneu, on l’Ariadna Cotén, entre altres,  qüestionava, no que passa amb els ocells i les plantes, sinó el model econòmic, un enfoc molt oportú que es troba a faltar en les consideracions de  les institucions que han donat suport immediat al projecte: Foment, La Cambra, Esade, el Cercle d’Economia…

No es planteja cap projecte concret, o quasi cap, que no porti un projecte urbanístic associat.  I pel que ens expliquen Pol Antràs o Mas-Colell o altres economistes de pro, sembla que els capitans d’empresa d’aquest país han quedat massa encimentats, quan el que convé, per una adaptació als temps que venen, és que  també sàpiguen guanyar diners amb la tecnologia en un ambient més ecològic.

 

L’ascensor avariat

Publicat el dia
/

Avui tenim a Garlaires en Josep Maria Ureta, periodista expert en economia i escriptor que, segur,  molts de vosaltres ja coneixereu. Ens comenta amb molta gràcia – professionalitat, art  – el darrer llibre d’en Miquel Puig “ Els salaris de la ira”. És un comentari amb títol: L’ascensor avariat. Un luxe comptar amb aquestes col·laboracions.

1 2 3 4 5 6 7