Divulgació científica - Page 2

La visió de país d’en Ramon Aymerich

Publicat el dia
//

En Ramon Aymerich és el cap de la secció d’internacional de La Vanguardia però ho havia estat abans de la d’economia. Ara acaba de publicar el llibre “La fàbrica de turistes. El país que va canviar la indústria pel turisme” (Pòrtic Edicions). Encara no l’he pogut llegir. He llegit amb molt d’interès l’article que li dedica en Josep Maria Ureta al bloc PAIOS (EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS) que no és solament una ressenya, hi aporta també una perspectiva pròpia.

L’article d’en Josep Maria Ureta m’ha portat a revisar  articles guardats d’en Ramon Aymerich i he trobat una perla seva publicada el 26 d’agost de 2020 –  “Després del tsunami” – en la que a mi em sembla que avançava la tesi de llibre.

Al final de l’article va a parar al model econòmic i a l’Andreu Mas Colell. La conclusió, Com em comenta en Josep Maria Ureta, és que  “El llibre del Ramon és una bona anàlisi, ponderada però adverteix que no es pot seguir estirant”.

Que li expliquin això al Damià Calvet. Segons els estudis de Territori, el nou planejament a les 3Xemeneies deixarà establert un valor del sòl de 257 €/m2 i segons els promotors privats, en els propis balanços, serà de 800 €/m2. Aquesta miopia condiciona el futur model econòmic més que no pas els relats. I és que amb aquests polítics no anem enlloc.

Diagnosi econòmica de la sanitat catalana

Publicat el dia
/

L’entrada d’avui a Garlaires està dedicada al Guillem Lopez Casasnovas, que el passat 22 de març de 2021 va fer una conferència a l’IEC titulada “La malaltia de la sanitat catalana: finançament i governança”. En Guillem és un especialista en el sector (L’EXPERT), però, a part, la conferència es basa en el llibre que fa fer amb el mateix títol i que es va presentar al febrer del 2020 i, potser, per tot això de la pandèmia, ha passat molt desapercebut. Per tant la seva diagnosi està perfectament estructurada i a mi em sembla que és definitiva per a qui vulgui entendre la problemàtica de la sanitat que és un sector que mou moltíssims recursos i que té un impacte social enorme. He penjat el vídeo de la conferència:

Paisatges sonors

Publicat el dia
/

Quan parlem de paisatges normalment ens imaginem espais rurals, marítims, alpins… i, darrerament, també industrials. En tot cas, espais geogràfics que percebem per la vista. Però i si parlem de paisatges sonors? i d’espais ressonants?. Un espai es pot caracteritzar, i preservar la seva memòria, amb textos descriptius o imatges, però es pot fer el mateix amb so?

Com sona un gasòmetre? i un refugi antiaeri? o la torre de refrigeració d’una central elèctrica? De la mateixa manera que un instrument musical, un espai arquitectònic també es pot caracteritzar pels seus harmònics. I el so es pot enregistrar i guardar o, fins i tot representar gràficament. Doncs això és el que fan Mathias Klenner, Sofía Balbontin, arquitectes i artistes sonors i Emilio Marx, enginyer, en el context d’un projecte artístic anomenat “Espacios resonantes” i que podeu observar (i sentir) en aquest enllaç: espaciosresonantes.com. A mi m’han semblat al·lucinants aquests treballs, especialment el del dipòsit de fuel d’Escòcia amb un temps de reverberació de 80 segons!. Us deixo un altre exemple més nostrat:

Resposta a un impuls sonor del dipòsit d’aigües pluvials Joan Miró: https://espaciosresonantes.bandcamp.com/track/ir-dep-sito-de-pluviales-joan-mir-catalunya-30s

Roger Hoyos

Roger Penrose. Un prohom “n+x”

Publicat el dia
/////

Sovint, d’acord amb el nostre coneixement, pensem que en el futur hi ha un univers estadístic amb “n” possibilitats, però de vegades, com ara amb la COVID 19, sorgeix la possibilitat no prevista “n +1”.

La possibilitat “n +1” podria considerar-se un esdeveniment altament improbable o un ‘cigne negre’, segons l’expressió popularitzada per Nassim Taleb. Amb la teoria dels cignes negres hom pot entendre la història com una successió d’accidents altament improbables, o millor dit de la necessitat de superació que han tingut els humans davant aquests accidents.

Hi ha un personatge audaç a qui se li acut que en lloc d’adaptar-se ell a les “n” possibilitats conegudes que el futur ofereix, és millor intervenir en el futur ajustant-lo a la seva conveniència a través de la possibilitat “n +1”. Quan això passa, evidentment el ‘prohom n +1’ passa a la història: Bach, Colom, Galileu, Tolstoi, Einstein, Napoleó, Charles Chaplin …

Un cop s’ha ampliat l’univers de possibilitats a “n +1” el proper a passar a la història serà qui descobreixi la possibilitat no coneguda “n +2”, és a dir, el prohom “n +2”. La regla proposta del “n + x” vol dir que la història és per als primers que han estat capaços en fer un forat en el futur.

Encara que el futur de vegades sigui previsible, mai està tancada la possibilitat que aparegui un esdeveniment o un prohom “n + x” i capgiri les previsions. I cóm afrontar un futur incert si resulta que no és possible reduir la praxi, que és acció i resposta a la incertesa, a una teoria, que és contemplació i requereix certesa?

En el debat sobre la intel·ligència artificial hi ha qui es planteja si una màquina pot tenir consciència. Jo plantejaria el problema preguntant si una màquina pot donar solucions del tipus “n + x”, sobretot considerant què és el que pot motivar a una màquina a donar aquestes solucions. En el cas dels humans, és la voluntat. El personatge “n+x” no és un altre que l’Odisseu. Un robot podria fer d’Odisseu ?

Suposem que sí, que efectivament una màquina pot donar solucions ‘n + x’, fet que significa que pot orientar el futur. Si això fos possible, al seu torn augmentaria notablement la incertesa i la possibilitat d’obtenir un coneixement teòric i programable. Les màquines, per tal d’afrontar un futur incert, necessitarien, coneixement pràctic (saviesa), estratègia i audàcia (“n + x”). Algun robot intentant fer d’Odisseu, es quedaria fent de Quixot envestint molins de vent.

Segons Roger Penrose, en el seu clàssic “La nova ment de l’Emperador” (1989), la dificultat de les màquines per assolir la intel·ligència artificial és la impossibilitat de tenir consciència, que jo entenc com aquesta capacitat de voler ser enfront d’un futur incert; això és el lliure albir.

I aquesta és la clau. Segons el divulgador de la ciència Marcus du Sautoy, autor de “The Creativity Code: Art and Innovation in the Age of AI” arribarà el dia en que les màquines tindran un món interior que voldran expressar. Quina por: allò de la rebel·lió de les màquines i del complexe de Frankestein semblava llunyà i no.

…

A Roger Penrose (1931) li acaben de donar el premi Nobel de Física (2020). Com diu la Wikipedia a part de la física, “també ha dedicat el seu temps a les matemàtiques recreatives i és un controvertit filòsof”. A Catalunya el premi ha tingut molt poc ressò; malament. Així que he penjat -sobre la foto- l’article que li ha dedicat Pierfiorgio Odifreddi.

 

Académie d’Agriculture de France

Publicat el dia
/

Com que durant un temps tindrem temps per llegir, doncs en recomanen les autoritats sanitàries estar més per casa, us adjunto l’article que ha escrit en Carles Folch sobre l’Académie de l’Agriculture de France.

Aquesta institució francesa te una vida llarga, doncs es va constituir el 1761 i és un referent intel·lectual de l’agricultura europea. És bo saber que ha fet i que fa avui l’Académie en aquest segle XXI.

Salut i precaució que això durarà encara molt temps.

Ricard Estrada i Arimon

Xarxes complexes

Publicat el dia
/////

El 25 de març de 2010 en Ricard Solé iniciava una conferència al CCCB per a explicar el que son les xarxes complexes amb un exemple dels termiters que son sorprenents construccions que poden assolir els quatre metres d’alçada, que és molt si comparem amb la dimensió d’una termita, que és un animal molt petit.

Aquestes estructures son una mostra de com la intel·ligència col·lectiva pot superar la individual. El termiter el dissenya la natura per un procés darwinià: es tracta d’una solució viable amb el seu entorn natural, altrament hagués estat eliminada.

La complexitat deriva de la interacció (xarxa) i es manifesta a la natura, però també a la física, al llenguatge, a internet, etc.

En Ricard Solé (1962) va estudiar física per admiració Jorge Wagensberg , es va doctorar i actualment dirigeix el Laboratori de Sistemes Complexos de la Pompeu Fabra. També és professor extern de Santa Fe Institute (Nuevo Mexico) que és un dels principals centres de referència mundials de l’estudi de la complexitat.

L’anàlisi de la complexitat no ha penetrat prou a la teoria econòmica. S’han fet aplicacions però, per exemple, no tenim un premi Nobel amb aportacions en aquest camp. A nosaltres ens passa el que a les termites, que la intel·ligència del sistema ens supera. És un sistema format per les interaccions socials creades per nosaltres mateixos però també estem immersos en les interaccions naturals. I a diferència de les termites pretenem planificar i posar ordre.

Des d’un punt de vista natural potser els budistes deuen ser molt viables en termes darwinians, però des d’un punt de vista social podria passar perfectament que algú decidís exterminar-los. Per això a mi em sembla que la millor font d’inspiració de la teoria econòmica i penso, a més, que ha estat històricament la més reeixida, és la ètica.

Però vaja, si voleu saber més de complexitat, millor que escolteu a Ricard Solé. També podeu llegir el seu llibre “(Redes Comlejas. Del genoma a Internet” (Col.Metatemas. Ed.Tusquets, 2009) que a més de saber de física, biologia, informàtica… escriu molt i molt bé.

On més ‘bola’ li donen al Ricard Solé és al CCCB. El passat dia 20 de maig van emetre una entrevista titulada “Virus, ecosistemas y pandemia: el reto de entender la complejidad” també molt interessant.

Per escoltar la conferència sobre xarxes complexes, cliqueu damunt la imatge:

Temps financer i temps forestal

Publicat el dia
//

Hi ha temes molt importants del que se’n parla poc. A Catalunya, un 55 % del territori és superfície arbrada i el problema és que solament un 27,67 % d’aquest bosc es gestiona, la qual cosa preocupa a efectes d’incendis forestals, que amb el canvi climàtic cada dia son més virulents. També preocupa pel paisatge, pel turisme, l’aprofitament d’energia, etc.

En un context complex amb una proporció elevadíssima de propietaris petits, administracions públiques actuants des de diverses perspectives, boscos amb un creixement a molts anys, etc. saber les causes de que el bosc estigui immobilitzat no és fàcil.

Hi ha experts que en saben moltíssim, però no hi ha un consens; potser per interessos creats. El meu criteri és financer. He proposat una metodologia d’anàlisi financera de les operacions forestals i a mi em sembla que això pot aportar llum sobre la qüestió. Els interessos son forts, però això de les finances son molt matemàtiques i les matemàtiques son perseverants.

Ho vaig presentar el 16 de setembre en una conferència a l’IEC, i ara a l’IEC ho han penjat al Youtube. Per a qui l’interessi, allà va:

Matemàtica recreativa

Publicat el dia
/

“En la nit, tres mudats cavallers fan sa via. Són tres reis d’Orient que han sortit d’un país sense nom. Si teniu en el cor fantasia, inventeu-ne un de bell per al món més feliç” (poema Gener de Joana Raspall).

Doncs avui el meu savi – rei d’Orient – és Marcus du Sautoy, un matemàtic que ha fet tres documentals per la BBC amb el títol genèric THE CODE i que són tot un joc pel pensament: els números, les formes i la predicció.

La matemàtica recreativa i divulgativa posa la matemàtica a l’abast de tothom d’una manera com no ho aconsegueixen altres matèries perque la compresió d’una regla o un teorema encara que sigui d’un abast senzill, és absoluta o no és, i això significa que si es comprèn, per exemple, el teorema de Pitàgores, d’aquesta regla – estrictament d’aquesta – en sap tant qui l’ha entès que el propi Pitàgores.

És un exercici de democràcia. I, encara que no sigui una matèria dins dels estudis de matemàtiques, ha assolit un rang destacat en el pensament matemàtic i filosòfic. Afeccionats a la matemàtica recreativa eren en Bertrand Russell o l’Albert Einstein. Hi ha hagut també matemàtics que han agafat molta fama en aquest àmbit. A Rússia hi havia Yakov Perelman, mort en la defensa de Leningrad i que ha resultat ser l’avi de Gregori Perelman, famós per haver refusat la medalla Fields. A USA destacà Martin Gardner, Ian Stewart, John Allen Paulos; a la Gran Bretanya Lewis Carroll, …

Que no ens manqui la il·lusió.

Quim

1 2