Acaba de sortir el llibre ‘Pescar el salmón’ de Yago Álvarez Barba, conegut a Twiter com ‘economista cabreado’ amb lema ‘ Periodista económico. Aprende economía para que no te joda un economista’.
A Espanya impera el que s’anomena capitalisme d’amiguetes (‘crony capitalism’). Les empreses de sectors regulats per l’Administració pública son els que controlen realment l’Administració i per a fer-ho utilitzen els mitjans de comunicació. És un recurs més: en poden haver-hi altres com contractar parents dels polítics, alts funcionaris, etc..
Com a conseqüència, el biaix sistemàtic de la premsa salmó (l’econòmica) a Madrid a favor del capitalisme d’amiguetes és escandalós. El llibre ‘Pescar el salmon’ és una reacció a aquest escàndol. L’Andreu Farràs, que, a més de haver estat redactor en cap i haver escrit cinc llibres, ha exercit el periodisme econòmic, li dedica un article molt favorable al blog PAIOS. També està escandalitzat amb la situació actual.
En el llibre, tanmateix, hi ha algunes mancances. Quan relaciona la premsa econòmica oblida, per exemple, Via Empresa. No oblida ‘On Economia’ perquè té seu Barcelona i Madrid també. L’autor, encara que sigui alternatiu, dona una visió molt madrilenya de la informació econòmica. En altres indrets del món on el ‘capitalisme d’amiguetes’ no té tant pes, la informació econòmica és diferent.
Una segona mancança és no haver tingut en compte treballs fonamentals (1).
….
Jo estic convençut que, malgrat tot, el bon periodisme econòmic és possible. I el tema és fonamental perquè sense bona informació econòmica no pot haver un bon sistema democràtic. El mercat no garanteix que el sector funcioni, ja es veu. Hi ha uns defectes consubstancials i un d’aquests defectes inevitables, sense intervenció, és la influència excessiva dels sectors regulats que controlen al controlador a través dels mitjans. Sobre això tinc escrit un llibre (2). El meu parer és que les lleis anti-monopoli haurien d’entrar en aquestes qüestions per a salvaguarda del sistema democràtic, igual com hi ha normes per a regular l’activitat dels lobbies també esbiaixada sinó es limita.
A part del que pensi jo, hi ha un debat de molt nivell. Aquests dies corria per aquí Martin Wolf presentant el seu darrer llibre «La crisis del capitalisme democrático». El tema dels mitjans de comunicació li preocupa moltíssim. L’origen del problema és que recollir informació té un cost elevat mentre que distribuir-la pot resultar fins i tot gratuït. Llavors com a solució apunta que s’imposi un impost a les xarxes socials per crear un fons que financés documentals i producció periodística seriosa.
Amb Martin Wolf es pot estar més o menys d’acord, però és un gran periodista econòmic. Recordem que en el seu dia (2006 !) fou dels pocs en denunciar la bombolla Inmobiliaria que petaria el 2008. Amb sorna afirmava ‘…que vinguin europeus rics a gastar i emigrants pobres a treballar i vostès (Espanya) a viure de renda…tot boom s’acaba en algun moment’ (3). [ En aquest cas ens podríem preguntar perquè no li van fer cas? Juan José Millás, l’any 2003(!!!!) escrivia “Ese dinero que usted pierde en las burbujas a las que le arrastra la desesperación no se volatiliza: va a la cuenta de los ladrones”(4)].
Arreglar el problema de la informació econòmica ha de preocupar als demòcrates, siguin d’esquerres o de dretes.
…
I m’acomiado amb l’enllaç amb una article a El Economista de Josep Prats, amic garlaire, que gestiona un fons d’autor a Abante: Los siete Pecados capitales del gestor. Explica cada un dels pecats capitals i, com un bon catequista, també la mesura correctiva. És divertit, reflexiu i útil.
