La riera de Vallvidrera, que neix a l’obaga de la serra de Collserola, sota els turons de Can Pasqual i de Can Castellví, és el curs d’aigua més important del Parc Natural de Collserola i es troba amenaçat.
Ens ho explica l’Ariadna Cotén de la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola en un magnífic article. Per a llegir-lo, cliqueu sobre la fotografia:
Quan parlem de paisatges normalment ens imaginem espais rurals, marítims, alpins… i, darrerament, també industrials. En tot cas, espais geogràfics que percebem per la vista. Però i si parlem de paisatges sonors? i d’espais ressonants?. Un espai es pot caracteritzar, i preservar la seva memòria, amb textos descriptius o imatges, però es pot fer el mateix amb so?
Com sona un gasòmetre? i un refugi antiaeri? o la torre de refrigeració d’una central elèctrica? De la mateixa manera que un instrument musical, un espai arquitectònic també es pot caracteritzar pels seus harmònics. I el so es pot enregistrar i guardar o, fins i tot representar gràficament. Doncs això és el que fan Mathias Klenner, Sofía Balbontin, arquitectes i artistes sonors i Emilio Marx, enginyer, en el context d’un projecte artístic anomenat “Espacios resonantes” i que podeu observar (i sentir) en aquest enllaç: espaciosresonantes.com. A mi m’han semblat al·lucinants aquests treballs, especialment el del dipòsit de fuel d’Escòcia amb un temps de reverberació de 80 segons!. Us deixo un altre exemple més nostrat:
Resposta a un impuls sonor del dipòsit d’aigües pluvials Joan Miró: https://espaciosresonantes.bandcamp.com/track/ir-dep-sito-de-pluviales-joan-mir-catalunya-30s
Roger Hoyos
Vaig aprendre a fer allioli als set anys quan em va ensenyar l’avi matern i des de llavors era l’encarregat de fer l’allioli. Fins l’ingrès de batxillerat (10 anys) els dissabtes també hi havia classe a l’escola pel matí només, però després, a partir del primer de batxillerat, ja no hi havia classe i el meu allioli va esdevenir habitual cada dissabte. A mi allò m’agradava: em donava un estatus dins la família i, a més, els resultats de la meva producció eren agradables i perceptibles. L’allioli ho arregla tot. Per exemple, unes patates bullides amb un bon allioli son extraordinàries. Si l’allioli és dolent allò es transforma en un puré sense cap interès.
Com deia en Josep Pla: “l’allioli és la salsa antiquíssima, popular (marinera i pagesa), típicament mediterrània”. ‘Som el país de l’allioli‘ segons Jaume Fabrega i Colom, doctor en filosofia, deixeble d’Alexandre Galí, i prestigiós critic i historiador de la gastronomia catalana. Més mediterrani o més català? En Plini el Vell ja donava compte de l’allioli després d’una visita a Tarragona “Picat amb oli i vinagre (l’all) fa molta bromera”. Essent mediterrani, el país destaca. Tinc un amic que és cap de fila als armats de Tarragona i li suggeriré que incorporin algun estendard amb el morter i la mà de morter; segur que la visió d’un columna romana avançant amb aquest símbol impressionarà.
I tot això ve arrel que demà és reis i tinc una joguina: el “babyoli”, una màquina per a fer allioli. Em sembla extraordinària i he penjat el vídeo. I, com us deia, un bon allioli ho millora tot !