Ramon TrIAs

Publicat el dia
//

El passat dijous 22 de maig  la tertúlia del 7Portes es va tractar de les “Llums i Ombres de la Intel·ligència Artificial ” amb en Ramon Trias i Capella, introductor de la Intel·ligència Artificial a Espanya i pioner en la venda de software especialitzat en el sector bancari amb l’automatització del processos de gestió riscos i crèdit a gairebé totes les entitats financeres espanyoles a través de la consultora AIS-Aplicaciones de Inteligencia Artificial (1987).

Abans de fundar AIS, va treballar a Banca Urquijo i la Banca Mas Sardà a més a més de fer de professor d’economia a ESADE. A partir de 1994 obrí sucursals d’AIS a Mèxic, Argentina, Xile,  Colòmbia i Portugal  amb l’objectiu desenvolupar sistemes de suport a la presa de decisions basat en Intel·ligència Artificial i business intelligence per al sector bancari,  assegurador o bé industrial sanitari o retail.

Ramon Trias també és membre del Consell Assessor de l’Observatori d’Ètica de la Intel·ligència Artificial de Catalunya (OEIAC). Actualment, després de vendre l’empresa AIS quan tenia 130 treballadors, fa de consultor independent.

Passo l’enllaç  a la conferència que va fer al Col·legi d’Economistes de fa quatre anys ‒ en quatre anys han passat moltes coses en AI‒  i d’un resum de la xerrada al 7Portes elaborat per Guifré Belloso, que el complementa amb una entrada al seu blog personal “Schwarzbrotfresser Zeitschrift” dedicada a la geopolítica de la Intel·ligència Artificial.

…

L’article, molt documentat, i conté una tercera nota dedicada al llibre Poder y Progreso, dels premis Nobel Daron Acemoglu i Simon Johnson. Transcric una part:

…enmig d’una revolució tecnològica de primer ordre com la què vivim, la productivitat és baixa. Per  Daron Açemoglu i Simon Johnson el problema és el marc institucional on s’apliquen els avenços tecnològics: unes poques corporacions dominen, decideixen com s’aplica la tecnologia i com es distribueixen els beneficis d’aquestes tecnologies. La innovació tecnològica fa incrementar la producció per treballador, i generalment incrementa la demanda de treballadors  com per exemple la electrificació a principis de segle. Depenent, però, com s’apliqui la innovació tecnològica – automatització – pot ser que la Productivitat Marginal sigui zero, és a dir, una aportació addicional de treball no faci augmentar més la producció….Per exemple, la robòtica provoca un increment de producció per treballador però no incrementa la demanda de treballadors ni fa augmentar la productivitat marginal (el magatzem d’Amazon és un bon exemple ja que no crea nous llocs de treball) . Això si, fa incrementar els beneficis empresarials en detriment dels salaris…

…

En Jaume Miranda dedica l’entrada al seu blog ‘Tempus Fugit’ al clàssic de la literatura “L’Illa de Sakhalin” d’Anton P. Txékhov que va descobrir de jove i el va marcar segons ell. L’article es titula “SAKHALIN, el somni de la nova frontera” i és d’una lectura que resulta molt refrescant, perfecte pel temps que estem i com a contrast als temes com la IA, entre altres.

Salut. Que vagi molt bé !

La Cubana i les cartes al Palau Robert

Publicat el dia
////

En fi, davant d’aquest panorama, distreure’s pot anar bé. Al Palau Robert fan l’exposició “Ensenyar les cartes”, una visió d’alguns dels restaurants més significatius de Catalunya  oberts entre 1960 i 2020 a través de les seves cartes. És una exposició que dura fins d’1 d juny i es fa en el context de que  enguany  Catalunya ostenta la distinció de Regió Mundial de la Gastronomia 2025. Té un nivellàs.

A més, l’exposició coincideix amb una altra de la Cubana. A l’entrada es pot veure aquest vídeo molt divertit: Que és La Cubana

 

 

L’embolic de l’equilibri monetari internacional

Publicat el dia
/

Guifré Belloso ens passa el seu darrer article “Trump i el superàvit exterior alemany” per analitzar l’equilibri monetari internacional amb opinions de grans experts de tots els colors per donar i vendre.

És un tema molt difícil. Segons Joseph Stiglitz (enllaç), pel que li expliquen contactes que ell té internacionalment, negociar amb Trump és complicat, la qual cosa ell l’atribueix a l’escàs coneixement del que manega. Per exemple, cita el turisme, com a principal font d’ingressos de divises, la qual cosa Trump no en té en compte i li va a la baixa.

…

M’ha semblat molt interessant una entrevista que el professor noruec Glenn Diesen li fa  a l’economista marxià Richard Wolff. Essent marxià aporta una perspectiva històrica que en aquets moments és orientativa. La qüestió és que amb Xina i els països emergents les regles de joc han canviat. Moltes mesures econòmiques que EEUU tenia força per imposar ara ja no funcionen. Amb Trump, els EEUU no solament no s’adapten a las noves regles de joc, sinó que poden debilitar-se encara més.

…

Tanmateix, en relació als països emergents hi ha coses que no  m’han quadrat mai. L’any 2005,  vaig visitar el taller-botiga d’un llauner de Ripoll . L’home em comentava que hi havia productes de llauna importats que sortien per sota del preu de cost del llautó, la primera matèria. Com és possible? Havent-hi uns mercats de primeres matèries internacionals competitius, això podia passar perquè el govern del país exportador on es feien aquests productes no tenia cap problema en pagar extraordinàriament bé les divises que li aportava el fabricant. El govern rep les divises a través del seu banc central, i li dona al fabricant  bitllets (cromos) del propi país a un canvi bo. El fabricant no hi perd, perquè amb aquells diners pot pagar els treballadors, comprar primeres matèries i obtenir beneficis. Qui paga  la diferència de preu de les llànties? Doncs el conjunt dels treballadors del país exportador. El govern espera d’aquesta manera fer-se un lloc en aquesta indústria tot desplaçant els llauners com el de Ripoll, que acabaran cobrant de la Seguretat Social.

Això no s’arregla amb aranzels. S’arregla amb una llei, com les que ja hi ha en el comerç, que no permeti vendre per sota del cost. Una llei prohibint els duros a quatre pessetes. Potser aquesta hagués estat una bona manera de defensar els sectors econòmics interns. Es curiós que Espanya, que també havia feia les mateixes pràctiques (hi havia les anomenades pessetes A i pessetes B*) permetés que bona part de la industria interna desapareixes amb el mateix procediment .

Cor Sine Nomine

Publicat el dia

He estat en dues actuacions del Cor Sine Nomine. La primera  a l’Ateneu Adrianenc (Homenatge a les dones compositores) (16/11/2024), i l’altre al Centre Cívic Pere Pruna de Barcelona (11/04/2025), totes dues gratuïtes, modestíssimes i em van impressionar. Així que vaig voler tenir més informació del cor.

Doncs resulta que la directora, Begoña López,és Doctora en Història de l’Art i de Musicologia, Màster en Trastorns del llenguatge i l’audició (Logopèdia), per la UAB; especialista en Anàlisis Clíniques per la Universitat del País Basc i s’hi afegeix Títol superior de cant al Conservatori de Bilbao, ampliació d’ estudis  a Gran Bretanya amb Patricia Laslett (Albany Consort) i Simon Masterton (English National Opera, ENO); al Mozarteum de Salzburg amb Paul Schilhawsky, Grace Bumbry, Gérard Souzay i Charles Spencer.

És professora titular de cant i cap d’àrea del departament de música de l’Institut del Teatre i ha impartit docència a diverses universitats. Ha escrit vuit llibres de text d’educació musical i ha redactat articles per diverses publicacions.

A part del CV, com a soprano, ha participat en diverses produccions d’òpera i teatre musical, ha estat dirigida per Enrique García Asensio, Salvador Mas, Michael Plasson, Rafael Frübecck, Jesús López Cobos, Jan Lathan Koenig, Joan Pàmies, Jose Miguel Elvira… Ha protagonitzat nombrosos concerts i enregistraments discogràfics, entre ells, primeres gravacions de compositors, com ara, Felip Pedrell, Joan Guinjoan, Joan Lamote de Grignon o Miquel Querol.

I va fundar i dirigir durant  vuit anys el cor Rossini (col·laborador de les temporades d’òpera del Teatre Arriaga de Bilbao) amb el qual ha participat en diverses produccions operístiques, l’Escolania dels Sagrats Cors i el cor Sine Nomine.

Poso un enllaç a la seva pàgina a Instagram on podeu trobar interpretacions diverses del cor Sine Nomine. Llàstima que no hi hagi més. No he sabut trobar l’havanera ‘Vestida de nit’ que van interpretar al Pere Pruna, diferent la que interpreta la Sílvia Pérez Cruz però que proporcionava un gaudi similar (exercici d’ordinalitat de gaudi !).

Al Pere Pruna:

 

Moses supposes his toeses are roses

Publicat el dia
/////

De l’Iu Pijoan

“Tan alta la follia

de l’abril!

L’abril dona la mida

de l’instint.

Amb l’abril se sospita

l’infinit.”

(V. Andrés i Estellés)

Bon dia, punyeteros,

A diferència de, posem per cas, l’exuberància de la primavera de Keukenhof o de Knigthsbridge, la de l’Eixample és francament tristoia, per bé que té un parell de detallets que li atorguen si més no algun interès: un d’ells és l’airet que passa, que fins ara i per gran sort, ve de sèrie i no ho podem esguerrar, ni nosaltres ni l’Ajuntament; l’altre és que tots els carrers són arbrats, en involuntària compensació de la sòrdida absència de jardins. És així com els passavolants de la part esquerra de la quadrícula, a partir de mitjan març, assistim astorats, entre xisclets d’aquests petits pterodàctils verds dits cotorres argentines, a l’explosió d’una espècie d’arbre que fa una flor rosa lluent i es coneix amb noms tan absurdament dispars com arbre de Judes o arbre de l’Amor. Si de cara a Sant Jordi aquest segon és el que més li escau, enguany que acabem de celebrar la Pasqua considereu-vos autoritzats per fer anar el primer també. I a partir de la setmana vinent podreu seguir dient-li garrofer bord, com sempre.

Passegeu, respireu, alceu la mirada, estimeu, feu que el repte rodi un any més entre amics i saludats, compreu llibres en català … i llegiu-los, que us tinc calats!

Carpite diem, punyeteros. No badeu.

Au!

Iu

 

P.S.: La invocació clàssica a aprofitar el temps no són (només) ganes de fer el pavero amb llatinades, no. No fa ni un mes que va passar avall l’Ana Alonso, companya de feina i d’aficions cantaires. Era una persona afable i alegre, que ara fa tres anys em va deixar sense paraules quan va venir al despatx a agrair-me precisament el text de Sant Jordi, perquè, segons em va dir i per increïble que pugui semblar, parlava dels seus escriptor, pintor i grup preferits, els fulgurants Wilde, Van Gogh i The Beatles. Si no me’n sabia avenir llavors, molt menys me’n sé avenir ara. Sit terra tibi levis, i quina merda.

L’article d’enguany

NO PREGUNTIS

ADN

Publicat el dia

Un dels llibres dels que més he gaudit ha estat ‘Per passar l’estona”  de Josep Pla. Conté assajos com ara  “Llevar-se tard”, “ A cal barber”, “El dret a avorrir-se”, “Setmana Santa”, “El patró dels banquers”, “El vi, inseparable de la vida”, “Mosques i orenetes”…una delícia i tot una filosofia de viure.

Doncs avui, pensant que aquests dies de Setmana Santa tindrem més estones de tranquil·litat, presento unes recomanacions per passar l’estona, d’acord amb la filosofia de Pla:

  • La primera és la pel·lícula “Servero Ochoa, la conquista de un Nobel” (descripció a Wikipedia) El que més impressiona és que Severo Ochoa, partint d’un context representat per l’estada a la Residencia de Estudiantes, on ingressà pel seu tutor  Juan Negrín i on coincidí amb companys com  Dalí, Garcia Lorca, Buñuel, Grande Covián…, viu la Guerra Civil  a Madrid i pateix diversos exilis per la Guerra Mundial. Passo l’enllaç a YouTube.
  • Aplicacions de l’ADN (gràcies Severo Ochoa): L’Alexandre Blasi em passa un vídeo de la conferència sobre la història genètica de les poblacions de la Península Ibèrica de Antonio González-Martín, professor i investigador de la Unidad de Antropología Física de la Universidad Complutense de Madrid. Els resultats son sorprenents i fonamentals. Si voleu anar directament al detall visualitzeu a partir del minut 33.
  • I més genètica encara. Francesc Albadaner, ex-president president del Centre d’Estudis Colombins d’Òmnium Cultura també utilitza l’ADN per esbrinar els orígens de Cristòfol Colom concloent que era un jueu de Barcelona. Passo l’enllaç de la conferència “ADN de Colom.Resultats definitius” (15/10/24) i d’un documental emès a RTVE2 “Colon ADN. Su verdadero orígen”
  • Per passar l’estona aquesta setmana en Jaume Miranda ens passa un article ‒ ‘Pobre home’‒ sobre les estades de Leonor i el seu avi Juan Carlos com a cadets al Elcano.
  • I acabo les recomanacions directament amb una nota al més pur estil de Josep Pla feta per Xavier Febrés: “Ahir va arribar la flor nova de farigola al Motel i ho vam celebrar”.

Dinàmica i transcendència econòmica de la classe mitjana

Publicat el dia
//

La classe mitjana és fonamental perquè està  a la base del creixement econòmic, l’estabilitat i el benestar social. És un motor del consum i el seu poder adquisitiu impulsa la demanda de béns i serveis, fent créixer l’economia i donant estabilitat; inverteix en educació i formació, augmentant la productivitat i competitivitat econòmica. De la classe mitjana provenen molts emprenedors i professionals creatius. També contribueix fortament al pagament d’impostos i al finançament dels serveis públics i les infraestructures i, en definitiva, redueix les desigualtats i contribueix a la cohesió social.

I com evoluciona? Doncs, en el nostre cas, un país on el PIB/càpita porta 25 anys estancat (veure informe Cambra (27/03/25), malament. Quin desastre! Però, vaja, per conèixer bé la resposta a la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès hem organitzat una taula rodona amb tres experts al més alt nivell.

  • Eduard Arruga, ex-president de la Societat Catalana d’Economia (SCE), entitat de l’IEC que el 2022 va editar el llibre «Estudi Econòmic i Social de la Classe Mitjana» (1935) de Manuel Reventòs Bordoy
  • Josep Francesc Valls, Director de la Càtedra Retail, Turisme i Serveis · UPF Barcelona School of Management i autor del llibre «El efecto STICK. Nacimiento, ascenso y caída de las clases medias» (2024)
  • Josep Mestres Domenech, economista sènior de CaixaBank Research i co-autor de l’estudi « Espanya davant el mirall: Evolució de la desigualtat i de la classe mitjana» (2024)

L’acte va ser dimarts 8 d’abril de 2025. Aquí teniu el vídeo:

Josep Montasell i Dorda. Tocant de peus a terra

Publicat el dia
////

El passat 25 de Març al Restaurant de les 7 Portes celebrarem sopar tertúlia sobre L’EMPRESA AGRÀRIA PAGESA: DESAPARICIÓ O  READAPTACIÓ I RACIONALITZACIÓ? amb en Josep Montasell i Dorda de ponent. Pagès fins als 35 anys, Enginyer tècnic agrícola i expert en gestió d’espais agraris periurbans, ha estat Director del Parc Agrari del Baix Llobregat (1998-2013) i tècnic de la Diputació de Barcelona fins al 2017. Amb una trajectòria dedicada a la preservació i desenvolupament del territori, ha impulsat projectes com el Parc Rural del Montserrat i el Parc Agrari de Sabadell. Ha participat en la redacció del dictamen sobre agricultura periurbana del Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE), amb en Joan Caball (Unió de Pagesos) com a ponent, i en diverses iniciatives com BCN Smart Rural per a l’impuls de l’agricultura intel·ligent a Catalunya.

En els darrers 20 anys, Catalunya ha perdut gairebé la meitat dels seus pagesos i ramaders, i cada any desapareixen 500 pagesos. Avui, el 38% dels titulars tenen més de 65 anys, mentre que els joves menors de 35 anys només representen un 5%. A més, el 70% de les terres conreades no són propietat dels pagesos que les treballen, i això dificulta encara més el relleu generacional i la viabilitat del sector. Tot plegat ens porta a una realitat preocupant: Catalunya no és autosuficient alimentariament. Amb l’actual superfície agrícola, només podem cobrir el 44% de les necessitats alimentàries amb productes de proximitat. La pressió dels immobiliaris i els fons d’inversió que compren terres, situa la pagesia davant un repte monumental.

Resum de la tertúlia

 

Realment és broma?

Publicat el dia
//

He vist els 7 capítols de la sèrie Su Majestad  (Prime Video). “…una serie que a golpe de humor realiza una fotografía de la España que conocemos y nos invita a reírnos desde la crítica y la ironía de una realidad que no hemos elegido y que genera debate”,  “…en opinión de quien firma estas líneas, es la mejor ficción de Prime Video desde su asentamiento en esta España nuestra” , ho signa  Laura Pérez (El Diario 25/02/25). En part m’ho he passat molt bé veient la sèrie, però la crítica és tant punyent que també fa mal. No sé si tot pot quedar en una comèdia i aquí s’acaba tot. És el retrat d’un Estat regit per una democràcia molt defectuosa. El capítol 4 dedicat als jutges és escandalós. Realment és broma?

El problema no acaba aquí. Si pertànyer a la Unió Europea obliga als països membres a ser democràtics, a la Unió Europea han perdut els valors, potser aquesta és la veritable causa de la seva decadència.

Salvar els mitjans de comunicació

Publicat el dia
//

La Unió Europea va aprovar el Reglament Europeu de Llibertat de Mitjans de Comunicació que va entrar en vigor el mes de maig de l’any passat i és d’obligat compliment des del mes d’agost del 2024 en alguns dels seus punts i en el mes d’agost d’enguany ja ho serà en la totalitat del seu contingut. Algunes de les obligacions normatives estan recollides l’anomenat Pla d’Acció per la Democràcia amb 41 mesures aprovat  (17/09/24).

La competències reguladores les assumeix la Comissió Nacional del Mercat i la Competència (CNMC) que tindrà una Direcció de Mitjans de Comunicació. Hi ha d’haver-hi un registre de mitjans, els mitjans han de declarar qui es el propietari, explicar els comptes, s’intentarà evitar que les subvencions públiques serveixin per a finançar els mitjans afins al partit que governa, la concentració de la propietat, es vol protegir el secret professional, la independència del periodista… A l’enllaç de dalt teniu un detall.

El tema és extraordinàriament complex. Afecta la transparència, el govern obert, la llei “mordaza”, el codi penal… I dilluns 3 març es va organitzar una jornada en el  Col·legi de Periodistes. A l’enllaç de la jornada  teniu els ponents i passo també l’enllaç del vídeo de la jornada que dura 3 hores i 33 minuts. Els organitzadors van repartir els papers del que havia de tractar cada ponent i tothom va dir la seva.

Destacaria  unes referències molt oportunes al codi deontològic dels periodistes de Catalunya (Josep Carles Rius) i a l’aprovat pel Consell d’Europa l’any 1993 (Francesc Rafols)  perquè essent el dret  informació un dret fonamental  el codi deontològic el defineix i conceptualitza i això és fonamental per la regulació. La informació a protegir hauria de ser exclusivament la que pugui encaixar dins del codi deontològic. És bàsic i no es te en compte. Podrien obligar als mitjans a fer constar, ja en el registre, quin és el seu codi deontològic de referència.

En general hi havia moltes esperances posades en aquesta normativa, encara que pesa allò de que feta la llei feta la trampa. A més el sector ha canviat. El canal de Karlos Arguiñano a YouTube té 527 mil subscriptors. No és un mitja de comunicació ? I les webs de les institucions oficials ? I més: els ajuntaments, independentment del color, podien condicionar la premsa local però és que ara s’han ficat a les a les xarxes, alguns amb bon criteri però l’autobombo és fàcil. L’exèrcit s’ha ficat a les xarxes. La reforma legal que s’està fent, difícil, no serà obsoleta ja d’entrada? No se’ls hi escapa tot plegat?

…

Un dels factors de la complexitat del sector és l’econòmic, la viabilitat de les empreses periodístiques i no està clar que tingui solució. Segons l’eminent economista francesa Julia Cagé la publicitat no salvarà els ingressos dels mitjans. Proposa considerar la informació com l’educació a efectes que es pugui beneficiar de subvencions i avantatges fiscals i redefinint a la vegada l’empresa periodística a mitges entre l’empresa normal i la fundació. Aleix Calveras Maristany fa una ressenya a ‘Nada es Gratis’ del llibre de Julia Cagé “Salvar los medios de Comunicación”(*) (Anagrama, 2017) on es resumeix el treball de l’autora (30/05/24).

Entre altres coses el llibre dona una possible solució a limitar la concentració de la propietat, que és un dels aspectes que ha de resoldre el regulador, la CNMC. No se si li faran cas. La idea fonamental d’equiparar el dret a la informació al dret a la formació no la veig recollida ja en el reglament europeu.

En fi, tinc la impressió que l’esperada normativa es pot quedar curta.

1 2 3 … 24